El passat dimarts dia 2 de setembre es va defensar la Tesi de Màster titulada Els museus i les Arts en Salut. Del projecte a la política estructural: Una proposta de manual pilot per als museus catalans i d’aplicació al Museu d’Esplugues de Llobregat, de l’estudiant del Màster en Anàlisi i Gestió del Patrimoni Artístic de la UAB, Aitana Rodriguez Vilardell dirigida per Carles Sánchez Márquez i que comptar amb l’ajut a la recerca per a la realització de TFM 2025 de la Càtedra UAB- MNACTEC: Patrimoni, Tecnologia i Societat.
Aquesta tesi de màster presenta una caixa d’eines (toolkit) per a la sistematització de projectes d’Arts en Salut, adaptada al context català i dirigida principalment a museus locals. El treball s’emmarca en el creixent interès per la intersecció entre les arts i la salut, especialment impulsat per informes com el de l’OMS del 2019 i l’impacte de la pandèmia de COVID-19. L’objectiu principal és capacitar els equips museístics per dissenyar, implementar i avaluar iniciatives d’Arts en Salut, incloent-hi la prescripció social, sense assumir responsabilitats clíniques. El manual pilot es basa en una revisió exhaustiva de la literatura internacional i local, integrant recursos existents amb l’experiència catalana i proposant un model replicable per a la transformació dels museus en espais de salut comunitària. S’inclou un anàlisi de situació del Museu d’Esplugues de Llobregat (MEL) com a cas pràctic, destacant la importància de la formació interdisciplinària i la col·laboració amb el sector sanitari i comunitari.
Hem pogut parlar amb l’Aitana i ens ha explicat una mica la seva experiència:
Aitana, primer de tot felicitats per el treball i per la nota aconseguida. Un 10 oi? Estàs contenta?
Moltes gràcies! La veritat és que sí, molt contenta. Veure que un esforç tan gran acaba sent tan ben valorat és fantàstic.
Parlant de notes, Quines van estar les observacions del tribunal respecte al teu treball?
D’una banda, vaig rebre les felicitacions i elogis dels tres professors, el que per mi té molt més valor que la nota en si, ja que estem parlant de les consideracions i les opinions de tres acadèmics amb una sòlida i llarga trajectòria en recerca, i en el món de la cultura i el patrimoni. I, d’altra banda, es va obrir una interessant conversa en la que vaig rebre múltiples suggerències sobre com continuar, què caldria afegir per millorar-ho (perquè sempre es pot fer una mica millor) i idees que espero poder posar en pràctica en algun moment.
El teu TFM es defineix com un «manual pilot» per omplir un buit existent en eines pràctiques i adaptades per a museus catalans en l’àmbit de les Arts en Salut. Podries aprofundir en quina va ser la principal dificultat de crear una eina tan transversal i adaptable per a museus de proximitat, i com vas abordar l’equilibri entre la «hiperespecificitat» inicial i la necessitat de «claredat, flexibilitat i potència en la replicabilitat»
Una proposta així era difícil d’abordar per diferents motius. D’una banda, l’evident manca de recursos estandarditzats en la pròpia disciplina: tests i avaluacions particulars, professionals formats en l’àmbit, manuals, etc, una manca de recursos no només en el sistema català, sinó en general. Així i tot, en altres països com el Regne Unit, aquestes iniciatives s’han impulsat més que en altres, i han anar emergint recursos, però d’una manera lenta i molt adaptats als espais als que havien de servir. D’altra banda, el fet de que cada àrea, regió, ciutat i poble tenen unes característiques particulars, unes necessitats pròpies i uns vincles i connexions molt influenciats per l’espai geogràfic i la situació política, així com per diversos aspectes tals com recursos econòmics, edat,o ètnia de la seva població.
El treball subratlla la importància de transitar «del projecte a la política estructurada» per consolidar les Arts en Salut dins els museus. Quins consideres que són els tres passos més crítics que haurien de seguir els museus catalans per aconseguir que les Arts en Salut esdevinguin un eix transversal i sostenible en la seva gestió?
Crec que per aconseguir que les Arts en Salut esdevinguin un eix transversal i sostenible dins els museus catalans caldria començar per garantir la formació del personal. És important que els equips disposin de recursos i guies integrades en la seva tasca diària i que no depenguin només de la iniciativa individual a l’hora de cercar formació. D’aquesta manera, l’interès per aquest àmbit es pot consolidar de manera col·lectiva i no quedar en experiències aïllades. Paral·lelament, resulta clau l’establiment de vincles sòlids amb els centres de salut, perquè només a través de relacions de confiança i equips estables es pot assegurar la continuïtat dels projectes; i, en cas de canvis de personal, que aquests es puguin traspassar de forma clara i ordenada. Finalment, tot aquest procés hauria de culminar amb la integració dels projectes dins l’estratègia global dels museus i dels centres de salut, amb una mirada de permanència i no de puntualitat. Perquè això sigui possible, cal comptar amb pressupostos estables i amb el compromís tant de les institucions culturals com dels centres mèdics, de manera que els programes no depenguin únicament de circumstàncies concretes, sinó que esdevinguin part natural de la gestió institucional.
El context català de les Arts en Salut es descriu com un ecosistema «emergent, descentralitzat i molt vinculat a l’impuls dels equips professionals locals», amb una manca de formació especialitzada i protocols consolidats. Com creu que el teu manual pot catalitzar una resposta més sistemàtica i col·laborativa a Catalunya?
Entenc el manual com una primera pedra en la voluntat d’avançar cap a una certa estandardització dins l’ecosistema català de les Arts en Salut. Ara mateix, la manca de recursos formals fa que molts equips treballin a partir de repositoris molt diversos, sovint provinents de contextos internacionals que responen a sistemes culturals i sanitaris molt diferents dels nostres. Això obliga cada iniciativa a trobar el seu propi camí, amb la millor voluntat, però també amb el risc d’una certa discontinuïtat i manca de coherència. El manual que he elaborat vol ser, en aquest sentit, un esbós que integri les passes més rellevants a seguir i que pugui servir de punt de partida comú. La seva funció no és tant donar respostes definitives, sinó oferir un marc compartit sobre el qual treballar i millorar a través de la pràctica i de l’experiència acumulada. En aquest procés, crec que pot actuar com a catalitzador, ajudant a generar una resposta més sistemàtica i col·laborativa a Catalunya, sempre amb l’objectiu final de consolidar i fer créixer aquest camp.
Comentes que l’ajut de recerca de la Càtedra Patrimoni, Tecnologia i Societat (MNACTEC-UAB) va ser un «element clau» per orientar el seu projecte i vincular-lo al Museu d’Esplugues de Llobregat (MEL). De quina manera aquesta col·laboració amb la Càtedra i el suport del MEL va influir directament en l’enfocament aplicat i territorialitzat del teu TFM?
La col·laboració amb la Càtedra i el suport del Museu d’Esplugues de Llobregat van marcar un punt d’inflexió en el meu TFM. Inicialment concebia el treball com un exercici més aviat teòric, gairebé burocràtic, orientat simplement a obtenir el títol. Tanmateix, el fet de comptar amb el suport d’una institució de referència com la Càtedra Patrimoni, Tecnologia i Societat va transformar aquesta percepció: el projecte passava a tenir una dimensió real, amb possibilitats d’impacte i de visibilitat més enllà de l’àmbit acadèmic. A més, la vinculació amb la xarxa del MNACTEC em va portar a explorar quins museus podrien esdevenir socis idonis, i el cas del MEL va resultar especialment inspirador per la seva història, el seu context i els projectes que ja duia a terme. Aquesta connexió va donar cos a la meva proposta i la va territorialitzar, aportant-li una solidesa institucional que la feia més creïble i alhora més esperançadora. En definitiva, el procés em va permetre passar de veure el TFM com un tràmit acadèmic a entendre’l com una oportunitat per generar vincles reals amb el territori i per imaginar aplicacions concretes en el camp de les Arts en Salut. Crec que aquest tipus d’iniciatives són fonamentals perquè obren portes als estudiants, ens ofereixen una motivació que va més enllà del requisit acadèmic i ens mostren el potencial transformador de la recerca quan connecta amb institucions i realitats concretes.
Una de les grans aportacions és la clara distinció de rols i responsabilitats entre els professionals dels museus i els sanitaris en els projectes d’Arts en Salut. Considerant aquesta separació, quina creus que és la capacitat més única i irreemplaçable que els museus aporten a aquests projectes, i com pot aquesta visió ajudar a «desmedicalitzar la prestació de serveis comunitaris»?
Crec que l’aportació més única i insubstituïble que poden fer els museus als projectes d’Arts en Salut és precisament la seva capacitat de generar un espai humà i diferent, allunyat de les connotacions mèdiques que sovint recorden constantment la malaltia, el trastorn o el malestar. El museu ofereix un entorn estètic i estimulant que permet, encara que sigui per una estona, deslliurar-se d’aquestes etiquetes i viure una experiència de trobada, reflexió i emoció. A través del llenguatge propi de la cultura i de l’art, s’obre la possibilitat de sentir, de compartir i d’entendre’s des d’una perspectiva no clínica, i això té un impacte molt valuós en el benestar de les persones. És important, però, remarcar que els museus no tenen ni han de tenir una responsabilitat mèdica. El seu paper no és curar ni substituir la tasca dels professionals de la salut, sinó acompanyar, oferir suport i obrir camins de connexió, companyia i comprensió. El personal del museu pot aportar sensibilitat, explicacions accessibles, distracció i una acollida lliure de prejudicis, fent que les persones se sentin benvingudes i valorades. Això pot marcar una gran diferència per a aquells que viuen situacions de vulnerabilitat o discriminació. En aquest sentit, la clau és entendre el rol del museu com un rol d’acompanyament i d’humanització, sempre en coordinació i sota l’orientació dels professionals sanitaris. És justament aquesta complementarietat de rols la que enriqueix els projectes i permet avançar cap a una prestació de serveis comunitaris menys medicalitzada i més integral.