Tenim a l’abast un seguit d’indicacions molt detallades sobre com aplicar el disseny universal de l’aprenentatge (DUA). En aquest bloc no pretenem pas seguir-les fil per randa, més aviat ens hi inspirem per reflexionar sobre millores de la docència a la UAB.
Aquestes indicacions insisteixen en la importància d’establir i gestionar uns objectius de l’aprenentatge a llarg termini (vegeu l’apartat 6 sobre Desenvolupament d’Estratègies). Recomanen establir fites amb sentit i anticipar plans de resposta a diversos reptes. Aconsellen desprendre’s del llast d’informacions desorganitzades i de tasques que no visibilitzen progressos.
Tot plegat suggereix dues reflexions sobre l’ambició i la perspectiva de les activitats de docència a la universitat.
En primer lloc, si cal dissenyar l’aprenentatge per a tothom amb un horitzó ampli que faciliti el desenvolupament d’estratègies d’aprenentatge, cal alleugerir els esforços requerits pels procediments. Una sobrecàrrega d’exàmens, treballs en grup, presentacions orals, assaigs escrits, tallers de laboratori, sortides de camp, llistes de problemes i altres exercicis obliga a respondre a curt termini. Això pot ser convenient per aprendre aspectes importants de moltes professions, però si esdevé una situació crònica per a l’alumnat d’una titulació semestre rere semestre, aquesta sobrecàrrega només ensenya a respondre als reptes en un context molt estret. A més a més, cal recordar que impartim una assignatura en el marc d’una titulació, en aquest sentit, cal tenir en compte la càrrega de treball en d’altres assignatures que l’alumnat està cursant durant el mateix semestre. En alguns casos, valdria la pena coordinar-nos amb altres docents de la titulació per evitar pics de lliuraments de diverses assignatures en moments puntuals del curs —comentari freqüent entre l’alumnat i gran causa d’estrès—.
En segon lloc, cal impulsar explícitament el desenvolupament d’estratègies d’aprenentatge i reconèixer-ne la rellevància per al desenvolupament professional futur. Cal ensenyar, doncs, a establir objectius i planificar, i a fer servir eines flexibles de suport a l’organització i la memòria. Alhora, cal valorar amb claredat els avenços en aquests processos. Per exemple, podem fer servir el campus virtual per indicar els objectius de cada unitat didàctica i activar el botó de «compleció d’activitats» perquè l’alumnat pugui tenir un millor control del seu progrés. Els qüestionaris d’autoavaluació reflexiva també poden ser útils per a guiar les estratègies d’autoregulació en l’aprenentatge.
La docència també consisteix a fomentar una visió àmplia dels temes. L’aprenentatge és incomplet si es limita a les eines i perd de vista les metes que es poden assolir al llarg del temps.
En aquest punt té molt sentit reprendre alguns comentaris de l’alumnat. Sobretot, les entrevistes recullen crítiques a les activitats de docència que barregen teoria i pràctica si no s’entén com s’han de combinar aquests elements, a les avaluacions basades en exàmens molt semblants els uns als altres, i a la manca d’espais físics per al treball autònom en algunes facultats.
A primera vista, el professorat interpretem aquestes observacions com les queixes habituals, on de vegades el retret amaga el regateig. Però el marc del DUA suggereix una lectura complementària. Potser és convenient endreçar els procediments per evitar la fatiga per les tasques immediates i, llavors, demanar més esforç en activitats que inciten a ampliar i allargar els contorns de les mirades acadèmiques i professionals. Tot i que un degoteig de tasques amb menor pes a l’avaluació poden semblar, a priori, una bona idea per a garantir el treball continuat de l’alumnat, també poden crear-los dispersió —poden percebre-les com tasques aïllades, no necessàriament complementàries en l’assoliment d’un objectiu— i dificultar la mirada llarga de què parlàvem al títol. Les dosis de teoria i pràctica, les seqüències d’avaluacions i la disposició d’espais tenen sentit en la mesura que eviten una rutina congestionada de petits compromisos i animen professorat i alumnat a concentrar esforços en el desenvolupament d’estratègies més duradores.
Per Xavier Rambla i Mireia Vargas