S’acaba el trimestre i l’equip 0-6 de l’ICE de la UAB estrenem blog!!!

Sí, s’acaba aquest trimestre que hem hagut d’afrontar amb incertesa, neguit, il·lusió, esperança… Un seguit d’emocions que ens han acompanyat i que hem hagut de gestionar tan bé com hem sabut, tenint en compte sobretot la cura de les criatures, les famílies i les educadores.

Creiem que una bona manera d’encetar aquest blog és amb les impressions de les persones que heu portat a terme aquesta meravellosa tasca. Tres reflexions que de ben segur us hi podeu veure reflectides:

  • Cuidar als que cuiden. Maite Mas i l’equip docent de l’EB Can Serra de Cardedeu
  • Diari de mestra. Sara Gómez Valver de l’EBM Esquitx de Barceona
  • Com hem començat l’escola. Verónica Fernández de l’EBM Montserrat

CUIDAR ALS QUE CUIDEN

Sempre he considerat que una de les meves tasques a l’escola és cuidar dels que cuiden els infants, per aquest motiu sempre he tingut cura que les educadores treballin a gust, hi hagi un bon ambient de treball i valorar i col·laborar amb tot el que es faci per millorar l’escola.  El bon ambient de treball s’ha creat fent soparets per parlar de temes personals, preparant petites celebracions com el sopar de Nadal o de final de curs i preparant berenar quan hi ha claustre o esmorzar quan és l’aniversari d’una de nosaltres. La pandèmia ha fet que totes aquestes trobades ja no es puguin fer i quedi restringit només a la relació dia a dia. Totes trobem a faltar aquestes relacions que fan possible que siguem més que un equip educatiu.

Aquest curs l’equip ha dedicat tots els esforços a mantenir la relació família-escola dins el marc de la pandèmia. Les famílies no poden entrar totes juntes ni quedar-se tota l’estona que vulguin però hem preguntat les necessitats que tenen cadascuna d’elles i entren i surten en funció del que sol·liciten. Cada 10 minuts entren 10 famílies (només un adult per família). Aquesta normalització de la quotidianitat del dia a dia de l’escola bressol, encara que amb restriccions, ha estat molt valorada i molt respectada perquè som conscients dels esforços que es fan per fer-lo viable.

Com equip sabem que cada vegada vivim en un món més complex i cal tenir una ment oberta, ens hem d’adaptar àgilment a situacions noves perquè és el que ens permetrà atendre les necessitats dels infants i de les seves famílies en els diferents contextos.

Maite Mas i l’equip docent de l’EB Can Serra

DIARI DE MESTRA

Abraçar sense tocar, abraçar amb els ulls

Els primers dies d’escola d’aquest curs predominat per la incertesa, l’equip de la meva escola bressol ens plantejàvem com acollir als infants i les seves famílies després d’una experiència tan colpidora, posant el focus en l’acompanyament emocional, que segurament necessitarien.

Ens dèiem com un mantra: “necessitem cuidar-nos molt, els uns als altres, ens hem de sentir propers malgrat les distàncies que ens obliguen a mantenir el protocols”. Ara, no podem abraçar una companya, una mare o pare d’un alumne per mostrar-li el nostre afecte, per transmetre-li el nostre caliu; però podem ser tendres, càlides, amables, amoroses, afectuoses, etc., amb les paraules, amb l’expressió facial i gestual, amb el cos, amb la veu, amb la mirada.

Cuidar-se, per cuidar, com a punt de partida per ser i estar a l’escola, ser i fer de mestra. Com a oportunitat de ser un equip més cohesionat, més empàtic i solidari. Si entre nosaltres ens cuidem, serem capaces de tenir cura de cadascun dels infants i de les seves famílies, estarem relaxades per oferir la calma necessària i generar un clima segur i distès; no podem oblidar els somriures, l’alegria, el gaudi d’acompanyar a cada nena i cada nen en el petit tram de vida en el què hi som presents i partícips.

Vull compartir una anècdota, una de tantes que es donen en el dia a dia de l’escola, i que vaig escriure al meu diari:

Dilluns, la mare de l’Adam (nom fictici) va entrar a l’estança molt silenciosa, de seguida vaig detectar que alguna cosa no anava bé: ho sabia perquè la rebuda de cada matí constava d’un “bon dia” i un somriure que ella em retornava amable i sincer. Però aquell dia la seva mirada no era la mateixa. Vaig respectar el seu silenci, però em vaig acostar una mica a la guixeta de l’Adam, i ella es va acostar també una mica a mi. Llavors la vaig mirar als ulls, no amb preocupació, sinó obrint-li una finestra perquè m’expliqués què l’amoïnava, si així ho volia fer. I vam parlar una estoneta. Ella va marxar més relaxada i jo li estava agraïda per la confiança.

Com és aquesta mirada que convida a la complicitat, que embolcalla sense tocar? Té una mica de compromís amb la professió, un grapat d’interès vertader envers les persones amb qui tractem i un polsim de sensibilitat (que cal cultivar). No ens vam tocar, però vaig sentir com si ens haguéssim fet una tendra abraçada.

Sara Gómez Valverde de l’BM Esquitx

COM HEM COMENÇAT L’ESCOLA

Reinventar-se o lamentar-se… De queixar-nos tots en sabem, però de posar fil a l’agulla…

I què podem fer? Perquè no es tracta només de complir protocols, de seguir fil per randa una normativa que, malauradament, sembla que deshumanitza la nostra feina.

Tot allò pel que lluitem, pel que creiem fermament: un acompanyament de qualitat fruit d’un vincle afectiu segur i de confiança, ens trontolla davant d’unes consignes que ens dificulten crear aquest lligam indispensable pel benestar dels infants a l’escola.

No posem en dubte que la nostra salut i la d’aquells de qui en tenim cura hauria de ser la nostra prioritat. Salut física però sobretot salut emocional.

Anem amb mascaretes, sí, però que els nostres ulls no deixin de brillar. Els petits intueixen que darrere aquell tros de tela s’amaga un somriure que anima, que esperona, que consola, que és còmplice… i, a qui volem enganyar, segur que en algún moment puntual ( i amb una distància més que prudencial) ens el traiem de la cara per somriure’ls obertament.

Perquè som éssers socials, perquè necessitem relacionar-nos, perquè necessitem ser i saber-nos vistos.

Perquè ens necessitem i ens necessiten.

Començàvem l’escola amb neguits i incerteses, moltes preguntes que ens rondaven pel cap. Com els podrem rebre perquè se sentin segurs i confiats? Com ens organitzarem els horaris per tal de que no coincideixin a l’estança més de dues o tres famílies? Com es podran sentir acollits i escoltats si hem de mantenir la distància? Com es coneixeran entre elles ( famílies)? Com faran tribu i compartiran emocions i neguits?

Aquestes i moltes altres preguntes  llençàvem a l’aire sabedores que només el dia a dia ens donaria la resposta.

Però, malgrat tot, començàvem amb ganes, com cada any. La il·lusió d’iniciar un nou curs, de rebre a infants i famílies, d’acompanyar, de ser-hi presents. D’anar creant l’espai i el temps necessari per cadascú, de compartir moments.

Aquesta il·lusió que ens empeny a mirar endavant, a continuar reflexionant sobre com millorar la nostra tasca educativa, a posar en valor una atenció  de qualitat, a valorar els petits detalls…  aquest pensar i repensar que mai s’acaba.

I entre dubtes i incerteses,  sentim a dir “ ara deixem aparcat els projectes”, “ara és temps de Covid”, “ara això no es pot fer”… i llavors diem prou.  Perquè ara és ara, els infants són infants ara, i ara és quan més ens necessiten!

Perquè ara és quan més hem de pensar en ells, en el temps que estan vivint i com ho estan vivint. Deixem-los ser nens i no els carreguem les nostres preocupacions i mals de cap.

Acollim-los com cal, a infants i famílies. Agraïm-los la seva confiança, ja que ens deixen el seu bé més apreciat.  Agraïm-los la paciència en les entrades i sortides. Agraïm-los l’acceptació i compliment d’una normativa “que ens ve de dalt”. Ara més que mai, agraïm-los i cuidem-nos.

Verónica Fernández de l’EBM Montserrat