La lectura de l’article de Gino Ferri “Com s’està transformant l’escola?” publicat al diari d’educació del 17 de juliol de 2017 , no ens ha deixat gens indiferents. http://diarieducacio.cat/escolaestiurosasensat/2017/07/07/sesta-transformant-lescola/
La primera lectura ens provoca un cert rebuig o distanciament, és com si ens poséssim davant d’un mirall i veiéssim coses que no ens agraden. Ens fa trontollar una mica quan llegim algunes coses amb les que ens podem sentir identificats. Però quan hem anat aprofundint en la lectura hem vist que hi ha molts aspectes amb els que estem d’acord.
El nus de la qüestió és: com es concreta aquesta realitat de la que parla en la nostra etapa educativa? Fruit d’aquelles reflexions hem fet aquest article en el que us volem fer arribar el nostre punt de vista sobre allò que creiem que ens cal per avançar i donar resposta a les necessitats educatives de les criatures dels 0 als 6 anys.
Totes sabem que vivim en un moment on la innovació i/o transformació educativa està en boca de tothom. Ens trobem envoltades de pressions de tot tipus, institucionals, de les famílies, les xarxes socials, l’entorn… Es fan comparacions, classificacions, escoles que es consideren “guais”, d’altres tradicionals… Hi ha posicions dogmàtiques, que com qui fa un acte de fe, exclou qualsevol altra possibilitat que no sigui la seva.
Quantes vegades no us haureu topat amb qüestions com: Vosaltres quina metodologia utilitzeu…? Sou Montessori? Seguiu els plantejaments de Reggio Emilia o Pikler? Teniu en compte les intel·ligències múltiples? Treballeu les emocions?….
Les educadores i educadors tenim moltes ganes de formar-nos, visitar escoles… però massa vegades es fan lectures superficials com quan es llegeixen els missatges del mòbil. Picotegem d’aquí i d’allà: he vist, m’han dit, allà fan, si no fem ens quedem enrere… i ens dediquem a sumar, a afegir… sense la reflexió imprescindible per poder generar un canvi significatiu i realment transformador.
Hi ha un garbuix d’idees i dogmes que l’únic que fan és crear inseguretat i incertesa a les professionals. A més amb aquest bombardeig de maneres de fer, modes… moltes vegades ens sentim qüestionades en la nostra tasca diària.
Quantes vegades no haureu sentit parlar de qüestions com les que hi ha a continuació i amb respostes totalment oposades: En el joc lliure, quina és la intervenció de l’educadora?, s’intervé, o no s’ha d’intervenir?… Es poden explicar contes, o no s’han d’explicar contes? Els contes han de desaparèixer de les aules? S’ha de cantar amb els infants? Calen rutines amb els infants de la nostra etapa educativa?…
Però, tot s’hi val quan parlem d’educació? Només hem de canviar el mobiliari i posar noms de moda i etiquetes al nostre projecte, o transformar és quelcom que va molt més enllà?
Nosaltres com equip hem fet unes reflexions que volem compartir ja que creiem que podrien ser tingudes en compte a l’hora d’afrontar una transformació a fons d’allò que cada comunitat educativa valori que vol modificar.
Una premissa a tenir en compte és què volem dir quan parlem d’innovació o transformació. Per a nosaltres transformar vol dir fer un acte de responsabilitat i autocrítica. Com diu la Meritxell Bonàs “innovar és un camí de reflexió i revisió constants”.
En aquest sentit la transformació comença amb una reflexió prèvia dels equips, per saber en què som forts i què necessitem canviar i per què. Ens hem de valorar i empoderar d’allò que fem per no deixar-nos portar per les modes.
Tots els canvis necessiten temps, cal tenir molt clar d’on venim i on volem anar. Recollir evidències, fer anàlisis, investigar… Si no pensem allò que fem no ens podem aturar a repensar-ho.
Si volem implementar qualsevol canvi, qualsevol modificació en la nostra manera d’organitzar i actuar hem de tenir present les paraules de Claudi Alsina i Claudi Mas: “No ens en sortirem fins que no sapiguem passar l’esporgadora”. Si fem canvis, què deixem de fer? seguim amb la mateixa organització de mestres? de què ens desprenem?
Fer un projecte d’escola no pot ser fer la suma “de còpies de projectes” que han funcionat en d’altres escoles. La realitat de cada escola és singular i diferent a la de les altres i cal analitzar-la acuradament per pensar quin tipus d’escola volem. Cal conèixer en quin context ens trobem. Hi ha un seguit de qüestions que hem de tenir en compte: de quin espai físic disposem i quines característiques té, on està ubicada l’escola, quina és la realitat social del nostre entorn, com són les famílies i les criatures que formaran part del nostre projecte, quins recursos tenim al nostre abast…
L’aspecte més important de tots és conèixer mot bé les necessitats del infants… més enllà de modes i pressions. No ens podem arriscar a fer canvis sense conèixer i tenir molt clares aquestes necessitats. Potser allò que en agradaria fer o portar a terme no respon a allò que els infants requereixen. Cal anar a fons, conèixer els referents, les fonts que sustenten la nostra manera de fer i actuar. La reflexió és la base on s’ha de sustentar qualsevol canvi.
El temps, no podem caure en les presses. Què és primer el canvi o la reflexió? A vegades hi ha un error d’ordre molt important, primer es fa el canvi i si queda temps farem la reflexió. El camí ideal seria la reflexió que porta al canvi i a la coherència. Per pensar en la transformació cal saber qui som, què i qui tenim, quins són els nostres punts forts i què és allò que ens costa, i a partir d’aquí pensar què fem. Cal definir objectius, intencions. Cal que l’equip avanci cohesionat i de manera coherent cap al canvi.
És important la implicació de tota la comunitat educativa si realment volem transformar l’escola, tenint ben present el paper de les famílies en el procés educatiu dels infants. Sabem realment què volen les famílies de l’escola? Les tenim en compte en aquet procés de canvi? Com compartim la nostra manera de fer amb elles? Respectem i tenim en compte les diferents realitats i maneres de fer i actuar?
Hi ha molts aspectes en els que ens haurem de posar d’acord, en els que haurem de consensuar estratègies que defineixin la nostra manera de ser i actuar. Quin ha de ser el rol de l’educadora en la nostra escola? Tothom parla d’acompanyar però, què volem dir quan parlem d’acompanyar? Totes sabem que el joc és una activitat primordial en la nostra etapa educativa, però quins jocs, quins material, quina organització, com els hi oferim? L’educadora ha de jugar amb les criatures?… Hi ha molts més temes i aspectes a tenir en compte, l’autonomia, les rutines, la necessitat de moviment… Podríem seguir amb molts més aspectes.
Transformar no és només sumar, o intentar replicar el que a altres centres els ha funcionat, és quelcom més, és un procés de reflexió profund que hem de fer com a equip professional i com a persones individuals per poder anar avançant i adaptant-nos als canvis de la nostra societat i a les necessitats de tota la comunitat educativa. La nostra responsabilitat com a educadores és permetre que aquesta transformació creixi sobre uns fonaments sòlids per donar resposta cada vegada millor a les necessitats d’infants i famílies per garantir l’equitat i la qualitat educativa.