Aquest article neix com a resultat de dues sessions de treball virtual de l’Equip d’Educació Infantil 0-6 de l’ICE de la UAB i de la reflexió de què ha significat afrontar aquest curs ple d’incerteses i interrogants.
Compartim i constatem en carns pròpies, que a mesura que s’afegeixen noves mesures de protecció de la salut física de les professionals dels nostres equips, es veu proporcionalment mermada la salut psicoemocional d’aquestes mateixes persones.
En els darrers mesos hem vist com ha estat especialment danyada la qualitat de les relacions entre les persones de cada equip: les educadores i mestres estem exclusivament amb el grup bombolla, els patis parcel·lats, hem rebut indicacions de dinar en grups reduïts, en parelles, o soles fins i tot… Algunes amb prou feines ens podem saludar si per casualitat ens creuem en la distància d’un passadís, o ho fem d’amagades, amb la sensació d’estar trencant les normes, fent alguna cosa contravinguda… Directores de centre que pràcticament només poden tenir contacte amb les companyes a través de les videoconferències…
Efectivament s’han reduït el contacte i les relacions. Alguns centres han tingut la fortuna de trobar formes de poder seguir sentint-se equip en aquest marc de treball quotidià tendent a la solitud, però en moltes altres ocasions, en molts centres, s’ha passat de treballar en equip, a treballar de forma pràcticament individual.
Aquesta situació de pèrdua del contacte quotidià i proper, la gestió de la por, i els requisits “tècnics” de la situació, han generat desorientació i tristesa en moltes professionals dels nostres equips, i la sensació de pèrdua en el projecte pedagògic dels centres. És per això que cal que no oblidem que es continuen necessitant, i potser ara més que mai, la companyia, el tacte, la paraula amiga.
Especialment en aquest context, la supervisió de l’equip, acompanyat de professionals experts, esdevé un temps dedicat tant a la cura de les persones com a les tasques professionals que elles realitzen, de manera simultània. En la supervisió dels equips professionals es busca l’equilibri entre enfocar l’energia a les tasques i a les relacions (tant importants i sovint menystingudes), entre la coherència i la cohesió de l’equip i la tasca professional.
Des d’aquesta mirada es posa en valor la importància de la reflexió sobre allò que ens està passant com a persones i com a professionals i s’ofereix una oportunitat d’avançar en el coneixement de la intervenció professional. La promoguda dissociació entre identitat personal i identitat professional no ha servit de molt per a la integració dels elements identitaris i psicoemocionals de les professionals que treballen en l’àmbit educatiu, com de la resta de les que treballen atenent persones.
La comprensió dels fenòmens grupals, el desenvolupament de les relacions positives i de treball en equip, la reflexió sobre qui sóc com a persona i l’observació de com em moc en la pluralitat de les relacions i especialment en aquest nou marc de pandèmia, són aspectes que es plantegen en el desenvolupament de les funcions dels equips educatius que atenen la primera infància i per tant temes oportuns per reflexionar en grup durant la supervisió.
Podem identificar tres cercles concèntrics de pertinença-relació sobre els que es pot intervenir des de la supervisió d’equips professionals:
- La cura de les persones i el seu entorn proper,
- tenir cura dels equips i els seus hàbitats de treball,
- i la cura dels centres, de les relacions amb les famílies, i de les relacions institucionals.
Pel que fa a cada professional, constatem en el compartir de la nostra vivència d’aquests darrers mesos, que:
- En les actuals circumstàncies, la cura no sempre és agradable ni plaent… però sí necessària. La situació que estem vivint en ha tocat en el més profund de la nostra concepció del món, de la vida, de nosaltres mateixes, i ens obliga a compartir i revisar aspectes molt personals, íntims i profunds, per poder seguir avançant en un marc de salut psicosocial.
- Malgrat tot, i especialment malgrat les necessitats “tècniques” del moment (saber fer anar una aula virtual, videotrucades grupals, mesures a implementar en els centres, etc.), cal tenir molt present que s’han de buscar i blindar espais perquè aquelles que cuidem ens puguem cuidar a nosaltres mateixes, entre nosaltres, i deixar-nos cuidar per altres. La màxima de que “cal cuidar-se (i deixar-se cuidar, podríem afegir) per poder cuidar” segueix i seguirà sent vigent.
En relació a l’equip de treball corroborem, ja ho sabem de fa temps, que el treball en equip és el que garanteix la coherència educativa de centre, i de tots els seus membres, tant pel que fa al tracte amb els infants com en la relació amb les famílies, les propostes educatives, i, en definitiva, l’organització i el funcionament global de centre. No obstant això, que un conjunt de persones es converteixi en un equip demana temps i dedicació conjunta: temps per compartir, per reflexionar, per decidir i avançar conjuntament, per formar-se, per anar perfilant la línia educativa, per pensar-se…
Alhora aquest treball a favor de la coherència de l’equip i el centre necessita estar sustentat almenys en una mínima base de cohesió entre les persones que han de portar endavant el projecte; i això, tot i que també “ho sabem”, sovint ho menystenim, ho negligim o ho descuidem perquè, com dèiem, durant molt de temps hem viscut en una cultura del treball que ha promogut una pretesa dissociació entre identitat personal i identitat professional, que sabem fictícia i més perjudicial que beneficiosa.
Especialment en aquests temps de Covid hem vist com incrementaven, tant dins com fora dels nostres centres, els nivells d’incertesa i d’incoherència. Esquerdes que han aparegut en el nostre quefer quotidià dins de l’estança per manca d’espais efectius de comunicació entre les professionals d’un mateix equip: Les sabates del carrer s’han de canviar o no? En quins moments em trec la mascareta? Quan i com hem de desinfectar els materials d’aula? Famílies que es pregunten: Perquè en una aula es fa d’una manera i a la del costat d’una altra? Perquè l’educadora del matí no deixa portar joguines de casa, però la de la tarda sí?
Sí, tenim esquerdes de coherència, però no són aquestes les que més mal ens fan. Les que major malestar ens generen, són majoritàriament aquelles provinents de les relacions interpersonals, de la cohesió de l’equip. Perquè de discrepàncies pedagogico-tècniques sempre n’hi ha hagut, i esperem que n’hi segueixi havent (que és gràcies a elles que podem avançar), i sempre que hi ha hagut un bon nivell de cohesió, de comprensió mútua, confiança i bon tracte, s’han pogut abordar i resoldre de forma majoritàriament satisfactòria.
La dificultat en aquest camp apareix quan a l’hora de tractar aquestes aspectes de coherència se’ns hi barregen temes no resolts de la cohesió de l’equip; i pitjor resulta encara quan aquests temes no resolts pretenem amagar-los, negar-los, o fer veure que no interfereixen en la resta de la vida del centre.
De la mateixa manera que la gestió del Covid ha fet trontollar la coherència dels centres i els projectes educatius, ha atacat també la cohesió dels equips perquè ha afegit a les motxilles afectivo-relacionals que ja teníem, la necessitat d’incloure-hi les pors, les prevencions, les fílies i les fòbies actualitzades i a l’ordre del dia de cadascuna de les companyes. Gestionar i teixir de forma satisfactòria les diferències de cadascú en aquest camp és una tasca d’alta complexitat.
Compartim en la conversa que:
- Segueix sent important, encara que siguin virtuals, que ens procurem alguns espais de trobada “informal”, sense ordre del dia i sense acta, espais de suport mutu per parlar de cadascú, de com està, d’allò que li passa sigui a la feina, sigui a casa…
- És valuós mantenir aquells gests, aquells detalls que ens produeixen benestar. Encara que ara les reunions siguin virtuals, és cabdal seguir mantenint aquells hàbits ritualitzats que ens mantinguin connectades a la cura i al benestar mutus. Alguns equips han incorporat, per la punyent necessitat de fer-la present, la figura rotativa de “la cuidadora”: una companya que setmanalment s’encarrega de preparar alguna cosa especial, des de la cura, per a la resta de l’equip. Altres han inventat “la còmplice”: una companya que encarregada d’indicar-nos quan ens veu fatigats, que necessitem un descans, que estem desbarrant…
- Les direccions dels centres fan sovint aquest paper de cuidadores, però en general de forma invisible i solitària. També en aquests moments. Valorem que és important que la tasca de cura de les companyes, de l’equip, de les famílies que es pugui fer des d’una institució, sigui explicitada, reconeguda i valorada. Al mateix temps, recau en l’estil de les pròpies direccions la responsabilitat de poder-se repartir aquesta càrrega entre les companyes de l’equip.
- És important que aquest espai de supervisió sigui acompanyat per professionals externs a l’equip i formats per realitzar aquestes tasques. Una de les tasques més importants de l’equip supervisor és l’establiment i la segurització del marc de treball de l’espai de supervisió professional: la necessitat de límits, la confiabilitat i la confidencialitat, el respecte i el no-judici, el poder parlar des d’un mateix, la integritat com a éssers sentipensants, el retrobament de la comunitat al voltant del foc… Aquest enquadrament és el que permet la funcionalitat i viabilitat del grup de supervisió.
Més enllà de la pròpia persona i de les companyes de l’equip, hi ha també dins el marc de la institució altres estrats de relació, per exemple a nivell interinstitucional; però probablement a aquest nivell la que se’ns fa més evident és la relació amb les famílies. Compartim la tristesa de la llunyania imposada, de la sensació d’haver perdut un saber ser amb les famílies que havíem cultivat durant molt de temps i que ara, sembla, ens ha estat arrabassat.
- Posem en valor la forma com han respost la gran majoria de les famílies: amb comprensió pels nostres esforços, amb acceptació dels canvis i mesures dins dels centres, amb col·laboració en allò que se’ls ha demanat, procurant ajustar-se en cada moment. Considerem també que aquest curs algunes famílies, les que iniciaven l’escolarització i les que havien hagut de fer un canvi de centre, han hagut de fer pràcticament un exercici de confiança cega amb les escoles i els equips de mestres, ja que en la gran majoria de casos no s’han fet presentacions de portes obertes. Com fer-los visible l’agraïment?
- Molts centres s’han quedat atrapats del “no podem fer res” en la relació amb les famílies. Elles a fora, nosaltres a dins; mínima obertura del canal de comunicació; relació profilàctica. És important en aquests temps de restricció, poder pensar alternatives fora del quadrat, out of the box que en diuen els anglòfons. Alguns centres i professionals que sí que han pogut fer-ho han ideat, per exemple, de fer les visites i presentacions de portes obertes en format virtual, amb un vídeo recorrent els espais de l’escola i amb presentacions explicatives; altres han ideat nous canals de comunicació, com un plafó públic on intercanviar missatges, o un grup virtual de sessions quinzenals per a facilitar un espai de comunicació distesa entre famílies i educadores. La supervisió també ens pot ajudar a aquest nivell, a pensar fora del quadrat i a adonar-nos que allà les possibilitats són totes aquelles que nosaltres puguem crear.
Un cop fetes aquestes consideracions conjuntes i valoracions respecte el sentit i els beneficis de la supervisió professional especialment en el moment actual, es va convidar a les integrants de l’equip a compartir el seu punt de vista i vivències concretes en aquest inici de curs. Hem recollit algunes de les experiències compartides en aquestes dues publicacions al nostre blog:
- Cuidar als que cuiden. Maite Mas i l’equip docent de l’EB Can Serra de Cardedeu
- Diari de mestra. Sara Gómez Valver de l’EBM Esquitx de Barceona
- Com hem començat l’escola. Verónica Fernández de l’EBM Montserrat
- Els primers dies a l’escola. Paraules, idees, pensaments… Carme Solé Mirabet de l’EBM Dolors Canals
Arnau Careta, Barcelona Espai Supervisió i UAB
Sílvia Blanch, Universitat Autònoma de Barcelona i BES
ambdós membres de l’Equip ICE d’Educació 0-6 a la UAB
Per si voleu més informació us adjuntem un article que està en la mateixa línia d’aquest article que en Xavier Gimeno va fer per la Fundació Jaume Bofill. “5 equilibris necessaris que els equips directius han de considerar en la tornada a les aules” (08/06/2020)