L’orientació educativa és un aspecte molt rellevant en les diferents etapes educatives. Pren especial transcendència en moments de transició però se l’ha d’entendre com un procés continuat. La presa de decisions és inherent al desenvolupament humà al llarg de la vida i, sota aquesta concepció, s’ha d’entendre el procés d’orientació com una eina que pot contribuir en la definició d’un projecte vital.
Tal i com exposen Martínez i Arnau (2015)[1]:
L’orientació és el conjunt d’accions destinades a ajudar les persones, en aquest cas l’alumnat, a prendre decisions sobre les seves vides (en els àmbits personal, social, educatiu i vocacional) i a implementar aquestes decisions. Més concretament, és el conjunt d’esforços de la comunitat per tal que cada persona pugui concretar un projecte de desenvolupament acadèmic i professional i portar-lo a la pràctica amb raonables possibilitats de sortir-se’n (p.29).
Sovint, en etapes post-obligatòries l’orientació s’acostuma a traduir en un treball de recerca acotat, d’eliminació d’opcions, d’organització d’idees i aprofundiment de punts concrets (com titulacions, assignatures, etc.). Però també és important la descoberta de les preferències, interessos i de les característiques de l’entorn personal, laboral i social. Tot plegat, amb l’objectiu d’ajudar a l’alumnat a reflexionar i descobrir noves possibilitats en si mateix i utilitzar els seus propis recursos. L’orientació és necessària en totes les etapes del nostre cicle vital, ja que les inquietuds, els interessos i, fins i tot, la societat en la qual estem immersos, van canviant constantment al llarg de la nostra vida.
Tenint en compte aquesta mirada, a nivell pràctic podem sistematitzar determinades etapes a tenir en compte a l’hora de dur a terme la nostra funció orientadora com a docents:
Primera etapa: Autoconeixement
L’inici d’una orientació ha de partir de l’autoconeixement. És a dir, ajudar a descobrir i reflexionar, per conscienciar-se, sobre els interessos, les limitacions i les potencialitats de l’alumnat.
És molt important que el seu rol sigui actiu durant tot el procés d’orientació, per tal que facin un treball d’introspecció i s’empoderin.
Segona etapa: Exploració
Per endinsar-nos més en els aspectes treballats en l’etapa anterior, fora positiu realitzar un anàlisi de les aptituds intel·lectuals i conseqüents àmbits professionals. Tornem a donar valor a les reflexions, en aquest cas, ho podem enfocar en què podem aportar nosaltres al món que vivim (comunitat, barri, poble, ciutat, etc.).
En aquest punt, les accions que es realitzin han de contribuir a aflorar també les diferents opcions que presenta el propi entorn personal i social. Les alternatives formatives a les quals es pot accedir, les possibilitats econòmiques, etc. El treball personal i autònom proporcionaran eines a l’alumnat per poder seguir el procés d’orientació i empoderar-se. En definitiva, ser conscient que les nostres decisions sempre estan emmarcades pel context que ens envolta.
En resum d’aquestes dues etapes, podem dir que es treballa el que “puc i vull fer” i s’analitzen les “meves aptituds i actituds”, per rumiar quines són les “meves possibilitats” en un entorn concret. Posteriorment, l’alumnat ha de conèixer els condicionants que té qualsevol elecció i com els valors, individuals i socials, influeixen en l’elecció.
Tercera etapa: Gestió de la informació
L’excés d’informació que hem obtingut en les anteriors etapes pot ser un problema si no tenim el coneixement necessari per a saber-la gestionar. Generalment, aquesta allau d’informació pot arribar a paralitzar les accions concretes de l’alumnat, ja que no pot ser gestionada correctament. La sensació de dubte continu, ansietat i paràlisi en la presa de decisions poden ser algunes de les conseqüències de la mala gestió i falta de comprensió de la informació en referència a la tria acadèmica.
Aquest serà un bon moment per a plantejar-se i resoldre tots els dubtes sorgits fins al moment. Però cal tenir en compte que l’aparició de dubtes al llarg del procés serà constant, fins i tot, després de la presa de decisions. Aprendre a conviure amb determinats nivells de dubte és un aprenentatge del procés.
L’objectiu de la tercera etapa, per tant, és transformar la informació en coneixement, implicar a l’alumnat i fer-ne una valoració en funció dels interessos, les habilitats i el propi context.
Quarta etapa: La presa de decisions
L’última fase consisteix a prendre una decisió. Podem animar a que amb tota la informació i autoconeixement que ha obtingut fins al moment, reflexioni i es vegi capaç de decidir quin camí vol escollir, incloent entre aquestes opcions, el no prendre cap decisió en aquell moment i seguir buscant informació i alternatives.
Però el més important en aquesta fase és que fem un bon acompanyament oferint suport a la decisió que es prengui i fent confiança en el criteri de l’alumnat. Mai tindrem una certesa sobre si les decisions que prenem són les més favorables, però hem d’aprendre a viure amb cert grau d’incertesa. De fet, gairebé res és definitiu, i si una decisió no ens porta per on volíem podem prendre’n una altra i agafar un altre camí.
Un bon exemple són les decisions que prenem a diari ara amb la covid-19. En saber que les coses poden canviar d’un dia per l’altre (context canviant), vivim amb una incertesa constant, sabent que podem prendre una decisió que es vegi forçada a canviar en un futur proper.
També és molt important que parlem sobre possibles vies alternatives (que formin o no part de la formació acadèmica), que contactem amb persones dins l’àmbit acadèmic o laboral per tenir expectatives realistes i pensar què podria passar si més endavant veiéssim que l’elecció no ha donat els resultats esperats. Prendre una decisió que després no encaixa amb el que havíem imaginat no és un error, i en el cas que fos entès com a tal no tindria perquè ser una cosa negativa. Amb aquesta decisió no tan encertada com creiem, hem explorat un camí que consideràvem adient i per tant, podem descartar una opció més. D’altra banda, el temps invertit en explorar aquest camí no és perdut ja que això ens pot aportar uns coneixements tant personals com professionals, sobre altres aspectes que ens faran tenir una visió única i que nodreixen el nostre currículum.
Aquest seguit d’etapes no és una fórmula màgica que tindrà el mateix efecte en tothom. És una guia orientativa per a la presa de decisions, però per a tenir unes respostes més profitoses s’ha de basar en la reflexió, adaptant-ho a les velocitats, circumstàncies i necessitats de cadascú. En aquest enllaç, podeu trobar alguns recursos per a adaptar a cada centre.
En definitiva, l’orientació és acompanyament a l’alumnat en el descobriment de qui és, què vol i què ha de fer per aconseguir-ho. El repte segurament rau en l’evolució i el canvi constant de tots aquells elements que cal analitzar: interessos, habilitats i context. Transitem per moments vitals i entorns líquids que fan de la reflexió una premissa indispensable en qualsevol tria.
Unitat d’Assessorament Psicopedagògic | ICE-UAB
[1]Martínez, M., Arnau, L. (2015). Després de l’ESO què puc fer? Diagnosi i propostes per a l’orientació educativa de 12 a 16 anys. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.