Fa ben poc ha vist la llum el llibre “L’escola rural: petita, pública i de poble. L’escola de les 3P” i nosaltres hem volgut parlar amb els seus autors Assumpta Duran, Miquel Payaro i Xavier Geis per saber una mica més del llibre i, sobretot, de l’escola de les tres p. Tots tres són o han estat membres del secretariat de l’escola rural de Catalunya (SERC) i de l’equip de treball d’escola rural de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. Com tantes i tantes coses últimament, hem fet l’entrevista a distància, però això no li ha fet perdre gens del seu interès. Aprofitem que parlem d’Escola Rural per compartir també amb vosaltres un interessant vídeo sobre la qüestió fet per la Universitat de Manresa.
Com és que us heu embolicat en això de fer un llibre?
Miquel. La qüestió va venir perquè estava fent una optativa d’Escola Rural a l’UdG i, un dia sortint de classe, em va trobar el Xavier Besalú que aleshores era el cap de publicacions de Rosa Sensat i em va dir “Escolta per què no escrius alguna cosa sobre Escola Rural? A Rosa Sensat no tenim absolutament res del tema. Tenim una col·lecció que són referents i podríem posar-ho allà”. Jo li vaig dir que m’ho miraria, però que necessitava saber una mica de què s’hauria de parlar al llibre i ell em va respondre “el mateix que expliques als alumnes de la facultat”. Doncs d’acord, ja ho farem. Però estant en contacte amb gent com en Xavi o l’Assumpta a través del secretariat i del grup de l’ICE de la UAB on tractàvem més qüestions que tenien a veure sobre la pedagogia i metodologia de treball, vaig pensar que era millor parlar amb ells dos i a veure si entre tots érem capaços de fer alguna cosa amb cara i ulls. A més a més, em va semblar que ho havia de fer amb ells perquè són gent que en aquells moments encara estaven trepitjant l’escola i per tant podien tenir una visió des de dins, des del territori que no fos una cosa molt acadèmica, sinó que fos molt de peus a terra.
El títol del llibre és l’Escola Rural petita, pública i de poble, però això de les tres p ja que ve de lluny, oi que sí?
M: Bé, potser fins i tot l’Assumpta sap més bé què jo. Sembla que, si no recordo malament, el primer que va fer servir aquesta mena d’expressió va ser el professor Joan Soler que alguna vegada va deixar anar això i es va quedar, al secretariat ens ho vàrem fer de seguida molt nostre. Llavors ja hi ha un subtítol que diu descobreix l’escola de les tres p, més que res perquè quan vàrem estar parlant la intenció era escriure alguna cosa que pugui servir a gent que hagi d’anar a treballar en una escola rural o en una ZER. Trobar idees sobre com enfrontar s’hi, com començar a enfocar el seu treball en una escola d’aquest tipus. També volíem que fos un referent per a estudiants del grau de mestre que ho puguin tenir perquè ens trobem que en la formació inicial no es parla d’una manera molt específica sobre l’escola rural. De vegades està molt diluït en el currículum general que tenen les facultats.
Assumpta: Jo, la primera referència que tinc d’això de les tres p, em sembla que és un article de la Marta Barrera. El tenim penjat en el secretariat i tot. D’on surt originalment la idea no ho sé. No sé si de la Universitat o dels mestres. Però hi ha un article de la Marta Barrera que parla d’això de l’escola de les tres p. Suposo que quan la Marta Barrera era coordinadora del secretariat juntament amb el Miquel Moyà va ser quan es va començar a difondre i darrerament s’ha anat fent servir molt. Ha arribat. Suposo que perquè és una bona manera de definir aquesta mena d’escola. Aquests tres adjectius jo penso que la defineixen bastant i la acoten una mica.
Mirat des de fora, comentant amb altres mestres que no han treballat a l’escola rural, el que sobta més és la p de pública. És a dir, quan algú s’imagina l’escola rural ja li sembla obvi que ha de ser petita i de poble, però no cau en que així com a la ciutat trobes escoles privades, concertades i públiques, al món rural són públiques molt majoritàriament. Potser ho podeu explicar una mica.
M: Ara, en aquests moments, comença a sorgir alguna cosa privada. Sobretot aquells que s’anomenen a vegades l’Escola del Bosc o escoles lliures que són d’un caire més privat. Però això és una cosa de fa cinc o sis anys com molt, abans no.
A: Jo, com que sóc vella, puc aportar alguna dada més. Per exemple, al Berguedà als anys 80 teníem un parell d’escoles que eren privades. Hi havia l’escola de Cal Rosal i l’escola de Viladomiu Nou que eren privades. Eren escoles de les colònies tèxtils, però estaven incloses en les formacions i les xarxes La meva experiència és que ja hi han hagut al llarg de la història i com diu el Miquel ara també n’hi ha algunes, molt poquetes que són privades i prou.
Xavi: Però bàsicament no. Normalment no entren en conflicte. No és com a ciutat, no hi ha conflicte entre escola pública i escola concertada. No, en absolut.
X: Tornant a reprendre la teva pregunta de les tres p, jo volia fer una reflexió sobre això de petita, pública i de poble per vincular-ho a diferents històries. Jo vinculo petita a una mirada pedagògica, una mirada d’entendre com aprenem les persones i per tant la diversitat d’edats que no es dóna normalment a la ciutat com una riquesa. Tenir alumnes de diferents edats va fer que els mestres d’aquest tipus d’escoles haguessin de pensar des d’una altra perspectiva que no pas “l’infant de cinc anys, per exemple, ha d’aprendre uns sabers d’un infant de cinc anys”… perquè això no existeix! Pensar com ho fas per a que tots aprenguin. Això de pública ja ho hem comentat, seria una mirada més política, és a dir, per donar resposta a una necessitat que tenim com a societat, com a poble per tal d’atendre a tots els infants del país. És una vessant, diguem més política, però no dels mestres, de la societat. I l’última p, la de poble, jo la veig com una vessant més social, molt més com interaccionen aquests centres amb tot el seu entorn des d’una mirada de construcció. No tant amb la mirada aquesta idíl·lica “oh, és que són escoles de poble!!!! O, oh és que tenen el bosc allà mateix!!!!” sinó de com interacciona amb les persones. És a dir, que és molt fàcil anar a veure algú del poble perquè sap de alguna cosa o té uns coneixements que t’ajuden a entrar el saber a l’aula i que tu, com a mestre, no saps. En canvi a ciutat bàsicament l’expertesa la tens o trobes a les famílies o institucions com museus i altres. Trobar la persona aquella que potser viu tres carrers més amunt de l’escola i que sap molt d’un tema a la ciutat és bastant difícil i en canvi al poble és molt més fàcil encara que aquella persona no tingui cap vincle directe amb l’escola.
M. Jo crec que vol dir que moltes vegades i en molts llocs l’escola es converteix en una mica pal de paller de la vida cultural del poble. Es dona un intercanvi dintre i fora, l’escola i el poble, que en general és molt característic d’aquesta tipologia d’escoles.
Abans en Xavi feia esment de les agrupacions d’infants de diverses edats i jo volia avui parlar precisament d’aquest tema perquè és una de les característiques de l’escola rural, però abans d’entrar en aquest detall, quan parleu de l’escola de les 3p és que d’alguna manera enteneu que tenen algunes altres característiques que les fan diferents. Des del punt de vista de l’experiència de l’infant, de l’aprenentatge, quins diríeu que són els trets que fan l’escola rural diferent de la resta?
X: Bé, és evident que tota escola és diferent a les altres, tot i que hi ha uns elements comuns a diferents tipologies d’escola i no cal que siguin rurals. Poden ser comunitats d’aprenentatge poden ser el que convingui o allò que el seu projecte educatiu estableixi. Però, per nosaltres, una de les intencions del llibre era una mica dir “Escolta, tu que no has estat mai treballant a l’escola rural, quan arribis quin tipus d’escola, així a pinzellades grosses, et trobaràs”. Per nosaltres era una manera de explicar què és important de saber quan arribes a una escola rural per a que també puguis aportar el teu coneixement. Com que a la universitat, a part d’algunes algunes experiències o propostes d’algunes facultats, com la UdG on col·laborava el Miquel, els estudiants tenen molt poc contacte amb l’escola rural, la majoria de mestres que arriben a l’escola rural, si no hi van anar de nen, tenen un desconeixement que els genera una gran incertesa: “Què faré jo aquest any amb alumnes de quatre cursos, és a dir, amb nens i nenes de quatre edats diferents?”. També hi ha qui arriba imaginant l’escola rural com un món idíl·lic, però sense entendre gaire el què. Al llibre intentem donar algunes pistes que ajudin a reflexionar a uns i altres.
M: Segurament la característica més potent fins ara és aquesta diversitat d’alumnes dins de la mateixa classe i que això ha estat una qüestió extrapolable a qualsevol altra tipologia d’escola i de fet amb la pandèmia s’ha vist la necessitat aquesta. Si ens fixem bé, hi ha hagut alguns moviments com Escola Nova 21 que el primer que proposava era això de barrejar alumnes de diferents edats en una mateixa aula perquè comparteixin aprenentatge, perquè comparteixen sabers i experiència. També el fet que són pocs alumnes a cada una de les classes que facilita una atenció potser més individualitzada o quan parlem de vegades de personalització d’aprenentatges, també es donava aquest aspecte de manera natural a l’escola rural. Una altra característica potent de l’escola rural és la seva relació amb l’entorn. Sigui el natural o el social i també de la relació amb la comunitat. Una cosa que té a l’escola és que realment tu com a mestre coneixes a tothom. També és cert que moltes vegades la gent del poble s’implica molt en l’escola. Avui en dia tenen molt clar que l’escola és necessària en el poble perquè el poble pugui tirar endavant. Ah, i una altra característica és que l’escola rural va ser la primera que va començar a parlar, precisament a través de l’ICE de la UAB a les primeres reunions que hi van haver per parlar de la Constitució de les ZER, de la necessitat de crear xarxa. Es tracta d’una de les xarxes més antigues que hi ha d’escoles i segurament la més extensa. Sempre he pensat que vàrem començar a parlar de reunir escoles perquè compartissin un projecte o recursos humans i materials quan encara no es feia i això sí que va ser per mi una autèntica innovació en aquell moment.
A. Jo hi afegiria una cosa més en les característiques, és que acostumes a tenir tot l’alumnat d’una població. I aquest no és un tema menor. Veig molt potent el fet de que en un mateix espai tinguis el nen de la família que té més calers del poble i el nouvingut per exemple, tots en el mateix espai compartint el mateix tipus ensenyament i aprenentatge. Jo penso que ajuda a crear uns vincles que són molt diferents, sobretot comparant-ho amb el que dèiem d’una escola de ciutat on hi ha més segregació. A la ciutat la gent escull més per ideologia o per tipus d’ensenyament. En canvi, al poble tothom comparteixen el mateix i això dóna unes possibilitats que, si les saps aprofitar com a mestra, crec que ajuden a crear una ciutadania amb uns valors molt més universals, molt més oberts, d’entendre molt més les circumstàncies de la resta de la gent. I això per mi és un valor molt important.
X. I això genera a l’escola també tenir una mirada més oberta per les dues bandes.
A. Sí, com a mestre t’obliga a escoltar aquell pare que està demanant aquella qüestió i l’altre que t’està demanant absolutament la contrària i llavors treballar amb tots per fer que tothom s’hi senti a gust, s’hi senti còmode i que ho vegi seu, tot i que no compleixi al peu de la lletra els seus requisits.
X. Aquí podríem dir que al poble la família no tria l’escola, sinó que la família la comparteix.
Això últim que heu dit m’ha semblat molt revelador, però tornant a la primera característica que heu comentat, això de tenir els alumnes barrejats de diferents edats, teniu raó que cada cop més se’n parla al general de les escoles. Està sobre la taula que també es puguin donar moments de barreges d’edats o tot el dia. Ara bé, en aquest curs que hem començat, la necessitat de generar grups bombolla més reduïts ha fet que moltes escoles hagin fet una barreja d’alumnes, però només per una qüestió organitzativa. És a dir, s’han llençat sense pensar gaire com es gestionaria i quines implicacions tindria. Nosaltres hem trobat alguns equips que ho expliquen una mica angoixats perquè tenen mestres atabalats que no saben com fer que el de tercer faci el llibre de tercer i el de quart el seu. Potser ha faltat reflexió prèvia o no hi ha hagut el temps per fer-la. Vosaltres segur que podeu donar algunes pistes, quatre coses per pensar-hi i, a més, perquè als mestres els hi vinguin ganes de llegir el llibre i anar una mica més a fons.
X. Fa uns vuit mesos, amb el Miquel i l’Assumpta, veient com anava la situació, dèiem, ostres, aquest llibre que nosaltres l’escrivíem per aquell o aquella mestra que pot arribar a una escola rural, ara veiem també molt clar que pot servir no només per l’escola rural sinó per donar pistes sobre això que tu comentes. De fet, alguns claustres, no tots, però algunes claustres han buscat respostes a l’escola rural veient que això de tenir diverses edats a l’aula no és nou. Les escoles petites ho porten fent des de fa molts d’anys. També dir que, no sé si s’ha de dir o no, però no totes les escoles rurals són Hollywood. O sigui que no totes treballen tan de forma global, des de diferents metodologies. Hi ha centres que planifiquen a partir de plans de treball on l’infant que fa segon ha de fer el que li toca per nivell, de forma més semblant a una programació de nivell d’alguna de les escoles urbanes. Però jo diria que cada vegada és més residual (tant a pobles com a ciutat). Però això, Miquel i Assumpta, ho podeu corroborar vosaltres que coneixeu més escoles. Fa un temps sí que ho trobaves més sovint, però ara poques escoles tanquen tant la mirada.
A. El que implica d’entrada és que un mestre ha de tenir al cap el currículum perquè això és normatiu, però és un currículum que nosaltres considerem que és tan obert que pots fer entrar les coses de moltes maneres amb la qual cosa és un procés del treball de l’alumnat. I ja hi arribarà quan arribi. Jo penso que la clau ha estat aquesta qüestió, és el que sabem tots, però a l’escola rural ningú s’angoixa. Si un nen de segon no fa una resta portant ja hi arribarà. En general la gent treballa més en crear espais nous en que l’alumnat vagi seguint el ritme més personalitzat o individual amb zones de treball i materials en què cadascú avanci segons el seu propi nivell o amb projectes i metodologies globals que permetin que cadascú pugui fer les seves aportacions i es valori aquesta riquesa de la diversitat d’edats perquè cadascú des del seu lloc pugui aportar al grup. Jo, per exemple vaig estar treballant a l’escola seguint moltíssim la metodologia Freinet perquè a mi em va ser molt útil. En canvi, altres companys plantegen intentar crear ambients, com per exemple l’Escola Ridolaina. Algunes escoles van en aquesta línia, però la majoria d’escoles treballen tenint en compte que el grup és divers amb edats diferents i quan fan plantejaments de treball sabent que tothom aportarà des de nivells diferents i arribarà a llocs diferents i això no suposa ni un problema, ni una angoixa, ni res. No, perquè no hi ha un únic objectiu a assolir per tot el grup igual sinó que és un procés.
M. Sí, jo, quan vaig començar, vaig deixar de fer servir llibres perquè si no em tornava boig. Tenia onze nens i cada un d’una edat, cadascú amb els seus llibres. A més, algunes famílies els havien comprat i per tant s’havien de fer servir. Però em va portar pràcticament tres cursos per saber com volia treballar. Vaig conèixer a la gent del secretariat i amb les trobades que feien vaig anar veient com poder fer el treball per projectes que fos més globalitzat. També fent servir la metodologia Freinet i vaig començar a recuperar llibres que havia llegit quan estudiava a la Facultat. Això de l’escola rural, o t’enganxa o ho deixes de seguida.
A. De totes maneres jo volia comentar que és un tema sobre el que encara hi ha molta necessitat de que s’escriguin coses. Nosaltres, quan es va plantejar el llibre, com que sabem que hi ha mirades molt diferents, no vam voler ser taxatius dient que en grups multinivell calia treballar d’una manera determinada. És cert que nosaltres, en el grup de treball de l’ICE hem compartit molt sobre els projectes de treball perquè és una de les coses amb les que ens hem sentit més còmodes, però sabem que aquesta no és l’única manera d’afrontar el multinivell. Per això vam ser curosos de mostrar un ventall d’alternatives diferents perquè la gent trobi altres maneres de fer. Al darrere del que tries per treballar, la metodologia que fas servir, hi ha una qüestió ideològica. Per exemple, amb els ambients, que no hi tinc res en contra, crec que et centres més en l’individu i amb els projectes més en el col·lectiu. Trobo que aquest és un debat que s’hauria d’estendre molt més. Almenys a mi particularment m’interessa molt.
Sí, això que dius és veritat, segurament perquè l’escola sigui rural no necessàriament ha d’apostar només per un model d’aprenentatge. Hi ha escoles que tenen més tirada cap a un lloc o cap a un altre o que busquen maneres de complementar diferents formes d’aproximar se al coneixement al llarg de la setmana dels infants a l’escola. Però igualment crec que algunes coses que dieu sí que són generals i poden servir a aquestes escoles que no havien pensat abans per quin motiu era interessant barrejar els nens, ni què farien quan els tinguéssim barrejats. Estem d’acord en que la diversitat, la d’edats, la de classe social com comentàveu abans, la de formes de pensar, la de capacitats, conforma la nostra realitat. Per si sola, la diversitat ni és un obstacle ni enriqueix. Dependrà del que facis, si vols que tothom arribi al mateix lloc en el mateix moment, llavors serà un obstacle. Per tant, ens podem trobar amb una part de les escoles que han creat grups internivell que, quan la pandèmia ho permeti, tornin enrere immediatament. Ara que estan a mig curs i algunes començant a veure’s l’aigua al coll (queixes de pares, mestres angoixats,…) quin consell els hi donaríeu?
X. Tirar enrere, jo penso que no i el consell principal seria que comprin el llibre i que es llegeixin el Capítol III.(riures)
A. Jo diria que el tema de la reflexió al finalitzar el curs o ara mateix és inevitable. O sigui que s’han d’aturar. Aturar-se allà on són i escoltar què els està dient la gent. Perquè amb això també ens hi hem trobat nosaltres, a mi també m’ha arribat gent dient “el cosí del nen o de la nena va a l’escola tal i està multiplicant per dues xifres i aquí encara no”. Escoltar a les famílies, és evident que ho han de fer i que s’han d’aturar i reflexionar a veure exactament amb el temps que els queda què poden fer, què es veuen amb cor de fer i si hi ha alguna cosa que consideren que és indispensable perquè ajuda o tranquil·litza, doncs que no tinguin por a fer servir una estratègia que només serveixi per a aquell moment, però que pot donar resposta a aquella necessitat. Vull dir, que si cal aprendre de memòria les taules de multiplicar, doncs es fa. No has d’anar esperant que les coses es vagin empitjorant. Hi ha moments que tenies un objectiu i no el pots aconseguir en un primer moment. Per tant has de veure quina és la necessitat més immediata i buscar una estratègia que pugui donar resposta a aquella necessitat que acaba de sorgir. Ara, el Xavi diu que no es facin enrere. Bé, jo espero que no es facin enrere, però el que sí que els demanaria és que reflexionen abans i pensin en les coses positives que els ha portat aquesta barreja d’infants d’edats diferents. Jo crec que és segur que hi hauran coses relacionades amb les interrelacions que s’estableixen que no tenen preu. Ho han de valorar. Apart que, com diu el Xavi, nosaltres al capítol III del llibre parlem de les virtuts del multinivell, a cada escola hi han de pensar, han de valorar la seva pròpia experiència amb les dificultats i els valors.
M. En tot cas per moltes escoles serà veure l’oportunitat de canvi. Algunes no, però moltes ho faran servir per reflexionar. Sí que és veritat que pots trobar persones o famílies que es posicionin en contra i jo crec que llavors cal parlar-ne. A les escoles rurals també passa, tot i que possiblement, en ser més petita, és més fàcil parlar-ne entre tots i arribar a una entesa.
A. Jo també suggeria a les escoles de ciutat que vegin alguna problemàtica i a vegades els costi de trobar recursos que contactessin amb escoles rurals. Hi ha escoles rurals que reben alumnat de pràctiques i igualment n’hi ha que estarien absolutament disposades a parlar-ne. Hi han quantitat de formes d’organitzar l’aprenentatge d’infants d’edats diferents que són fantàstics, que funcionen i que, sentint algun mestre explicant com ho està fent, doncs t’anima i hi veus sortides al teu problema. Quan estàs en una escola graduada potser que cada curs facis el mateix nivell, però a la rural no, aquí cada curs és nou i en funció de les edats del grup has d’anar reinventat maneres de fer diferents. Llavors té aquesta gràcia.
M. També estan les trobades del secretariat d’escoles rurals i de l’equip de l’ICE, Assumpta, que han estat sempre obertes a tothom, mestres, pares o altra gent implicada en l’educació. En aquestes trobades seria un bon moment per parlar amb gent. Normalment parlem de metodologies i de pedagogia o, en altres ocasions, més de l’organització o de normatives.
Molt bé. Si vosaltres no teniu alguna cosa al cap que vulgueu dir, jo sí que tenia una última pregunta que era saber quins diríeu que són els reptes principals que té l’escola rural per encarar el futur.
A. Un és la supervivència de l’escola rural. En alguns territoris l’escola rural no perilla. però per exemple a territoris de muntanya és una de les coses més complexes cada vegada. Amb el tema de la pandèmia hi ha com un retorn de viure a la ciutat cap al camp, però no està clar que això sigui una cosa permanent i la problemàtica del camp és que hi ha un degoteig de despoblació molt important. Hi ha poca o cap feina i quan vols treballar de manera telemàtica, que ha sigut la manera com molta gent ha pogut marxar, doncs no està clar que el tema de les comunicacions estiguin molt bé. Un altre és que de vegades ens trobem amb escoles rurals que tenen projectes singulars i fan com de focus d’atracció per a determinades persones que no viuen al mateix municipi i això el Departament d’Educació ho veta. Sí permet que del poble puguis anar una escola de ciutat, però posa traves perquè d’una població més gran vagis a una població petita, et demana que estiguis empadronat en la població. És un dels temes que hi ha damunt de la taula que jo penso que caldrà trobar-hi solució. Igualment volia comentar el tema del currículum. Tots els companys ja tenim clar que el currículum d’una escola rural hauria de ser adaptat al territori. És a dir, no és el mateix treballar a l’Eixample de Barcelona que al Pirineu. Llavors, el currículum, fent tot allò que és general i global, hauria de prioritzar aspectes que ajudin a situar les persones en el lloc on estan. No oblidant la resta de coses però que donin també aquesta dimensió. Un altre dels reptes és el de la formació. Abans ho ha comentat en Miquel, que hi ha alguna universitat que fa alguna optativa sobre escola rural, però majoritàriament els aspectes específics d’escola rural estan poc tractats. Creiem que, sense que calgui una formació específica única i exclusiva per a l’escola rural, sí que s’ha de tenir en compte tant a dintre de la formació inicial com dins de la formació permanent.
M. De fet, en el llibre tenim tot un capítol dedicat a això de la formació i un capítol, em sembla que l’últim, que parla dels reptes de l’escola rural.
A. Em descuidava un altre que jo penso que també és molt important. Aquesta dicotomia entre escola i ZER. El Departament està preocupat perquè abans les ZER eren molt més grans i ara algunes escoles s’han anat desvinculant i no acaben d’entendre per què. En aquests moments potser el pertànyer a un col·lectiu no és una cosa tan important com va ser temps enrere quan es van crear les ZER. Hi ha escoles que prefereixen optar per la singularització. Llavors és complicat tenir a dins la mateixa ZER un grup d’escoles que no van seguint més o menys la mateixa línia. Costa de trobar l’encaix quan una escola té una forma de fer molt diferent a la resta i per això n’hi ha que es desvinculen de la ZER. Nosaltres pensem que és molt important continuar mantenint les estructures de ZER, però que siguin suficientment obertes com perquè no encorsetin a les escoles, que no calgui haver de treballar només d’una determinada manera, sinó que permetin les seves singularitats. Ho dic perquè a vegades l’administració té una certa tendència a acotar i a marcar que tothom vagi exactament per allà mateix i nosaltres, tot i creure en el col·lectiu, també creiem en la individualització de les escoles. Tenir projectes propis també ajuda al col·lectiu.
Doncs, si no voleu afegir alguna cosa, nosaltres molt agraïts que ens hàgiu dedicat aquesta estona i que ens oferiu una publicació tan necessària com “L’Escola Rural: petita, pública i de poble”.