Montserrat Fons
De cop s’ha aturat l’enrenou que hi ha a casa quan els cosins juguen junts. Tots s’han
acostat a veure com l’àvia escriu el nom de la VERA, que encara no té 2 anys, a
l’etiqueta de la clau que a partir d’ara ella tindrà per jugar a “papes i mames”. Qui ha
provocat aquesta expectació és el seu germà gran, en Quim, que acaba de començar I3
i s’ha adonat que la Vera encara no té una clau pròpia per jugar. Per això, ben
preocupat, en Quim ha demanat a l’àvia que n’hi donés una. Ella no s’ha fet pregar ni
un moment per buscar una clau i escriure, amb tota solemnitat i davant de tots, les
lletres de VERA a l’etiqueta. La Vera no entén ben bé què passa però sap que parlen
d’ella i agafa la clau amb moltes mostres de satisfacció i és que tots els nets quan
comencen a fer joc simbòlic reben de l’àvia una clau amb una etiqueta amb el seu nom
propi per jugar. juguen simulen que passen la porta d’una botiga, o tanquen un
restaurant, o entren a la caseta de maons dels tres porquets.
En Quim, que és qui ha reclamat la clau per a la seva germana més petita, posa molta
atenció en les lletres que componen el nom de VERA. Sobretot li ha cridat l’atenció
l’última: la lletra A. De seguida ha dit que aquesta lletra (assenyalant la A) la té el Nico
(un company de l’escola). El silenci s’ha fet encara més intens perquè ho ha dit amb
tanta convicció que ningú no ha gosat contradir-lo. Però aviat s’ha sentit una cosina
que li deia “com?”, una altra “vols dir?” i encara una tercera persona “jo crec que Nico
no te la A de la VERA”. En Quim escolta l’àvia que li pregunta “per què dius que el Nico
té aquesta lletra?” I segurament perquè no sap ni com explicar-ho, ha defugit
ràpidament la mirada i s’ha posat a jugar amb les claus sense mostrar cap interès per
la conversa encetada.
L’endemà l’àvia va a buscar en Quim a l’escola. Com sempre que hi va, en Quim la rep
amb els braços oberts i una forta abraçada que enamoren qualsevol i més encara
l’àvia. Llavors, en Quim li demana que l’acompanyi per dins l’escola fins a aturar-se
davant del cartell del seu company Nico i diu a l’àvia: “veus, aquesta és la lletra de la
Vera”. L’àvia riu i s’emociona: quanta raó que té en Quim! Al cartell que ha escrit la
mestra per a en Nico hi posa NICOLAS. És clar que té la lletra de la VERA!
Aquesta anècdota tan simple i tan plena d’estimació ens fa pensar en com els infants
van construint a poc a poc coneixement sobre les lletres. Si conviuen en entorns on el
llegir i escriure forma part del dia a dia, les seves aportacions no son mai balderes, ni
fetes a la babalà. Darrera qualsevol pregunta, comentari o afirmació hi ha sempre un
infant que pensa. Perquè els infants gairebé sempre posen en joc el seu pensament, la
seva lògica, l’atenció, la memòria… Els temps d’espera, el respecte i a la vegada
l’interès pels avenços de cada criatura són el coixí indispensable per a créixer i en
aquest cas per a aprendre a llegir i escriure.
