Rosa Gil
Feu una petita prova: demaneu a algú que us escolti (sense mirar-vos) i llegiu-li aquest seguit de paraules:
USEi- USSEi- USSELL- USELL- UCEi- UCELL- OSELL- OSSEi- OSSELL- OCELL.
La persona que us ha escoltat ha pogut percebre diferències entre elles? Només una d’aquestes paraules està escrita en la forma ortogràfica convencional, oi? OCELL. Però totes sonen molt similars. Qui deuria decidir com calia escriure-la?, ens preguntem a l’aula.
Doncs bé, aquest seguit de paraules són les diferents formes com vint-i-cinc criatures de segons curs de primària han ortografiat la paraula ocell quan han explicat per escrit quines descobertes havien fet a la sortida del dia anterior. De les ortografies tan originals i tan diferents que han utilitzat per explicar les seves aventures, amb la tutora hem decidit que només ens fixaríem en una paraula per poder reflexionar amb ells sobre la complexitat de l’ortografia.
Plegades ens hem adonat que:
- Les 4 primeres produccions: USEi- USSEi- USSELL- USELL obeeixen al fet de voler transcriure l’oralitat, com si els infants haguessin recorregut a la consciència fonològica per saber com calia escriure ocell. Ens hem adonat que alguns infants pronuncien la doble ela com si fos la lletra i. També som conscients que n’hi ha molts que no diferencien pràcticament el so de la essa sonora del de la sorda, encara que en aquest cas alguns hagin utilitzat apropiadament dues esses per representar un so sord.
- Després hi ha 4 produccions: UCEi- UCELL- OSELL- OSSEi que ja incorporen coneixements sobre la convenció ortogràfica; les dues primeres escriptures utilitzen la lletra C i les dues següents escriuen la lletra O per representar el so de la u àtona. Amb l’Anna, la tutora, hem comentat com ha anat abandonant expressions inapropiades que utilitzava com ara: –aquesta lletra ens enganya per referir-se a l’escriptura de les lletres àtones en el català occidental, per expressions més ajustades com ara: – és una lletra que representa més d’un so o és una lletra que pot sonar de més d’una manera per parlar sobre la complexitat del coneixement ortogràfic.
- Les dues darreres produccions OSSELL- OCELL bé podrien ser totes dues correctes, oi? Però només una és l’acceptada ortogràficament. Per què, ens preguntem? Doncs perquè la llengua que s’escriu, la que llegim, és així de complexa i de poc predictible, prenyada d’irregularitats, però segurament amb la voluntat de facilitar la recepció del llenguatge escrit.
Només ens hem fixat en una paraula però hem imaginat quantes coses no descobriríem si analitzéssim les formes verbals tan complexes que han utilitzat als seus textos, expressions que han aparegut escrites saltant-se les normes de separació de paraules o menjant-se algunes lletres i que hem hagut d’interpretar, com ara: m’ha agradat moltíssim, volia anar-me’n de, estava gronxant-me quan, sabia que si m’enfonsava a…
Creieu que la consciència fonològica ho resolt tot? No penseu que el coneixement de la convenció ortogràfica ho fa tot molt més complex que la capacitat de segmentar els sons de la parla?
P.E. Segons la pàgina https://ca.wiktionary.org/wiki/ocell, ocell és una paraula que prové del llatí avicēllum, diminutiu de avis («au»), del segle XII. Si haguéssim de fer la transcripció tal i com la diu en català oriental la persona que s’ofereix com a model de pronúncia a la pàgina indicada, gairebé hauríem d’escriure OCEi. La gramàtica de Fabra, en un intent de facilitar la lectura d’aquesta paraula i el seu reconeixement ortogràfic va considerar que ocell havia d’esdevenir la forma convencional d’escriure-la. En escriptures prefabrianes deuria aparèixer escrita de formes ben diverses segurament, segons la procedència dels parlants.