Maria Gracia Arboix
Estem a l’aula de primer, són quarts de deu del matí i els infants estan fent propostes diversificades. Mentre que n’hi ha que fan construccions, d’altres experimenten amb el material de base deu, d’altres llegeixen i alguns escriuen a l’escriptori.
La proposta de llengua que tenen aquests dies parteix de la lectura d’un àlbum il·lustrat que es titula Història de l‘U*. Es tracta d’un llibre que presenta un personatge anomenat U. L’U explica com el van crear i planteja al lector un dubte: no sap què podria ser, artista, científic, músic… el que sí que sap és què li agradaria fer: compartir una estona amb qui l’està llegint.
Després de llegir el llibre en gran grup, les mestres proposem a les criatures que s’imaginin un personatge i pensin sobre tres aspectes: com és, què és i què li agradaria compartir. Amb els textos elaborats farem una exposició de personatges.
En aquest context, una de les criatures del grup s’acosta a la proposta i comença a aventurar-s’hi. L’observo des de la proximitat i la veig molt atemorida. Expressa que vol escriure “mans llargues” i al paper hi posa una lletra A. Em mira. Li faig un somriure de complicitat però atura el seu procés. Li acosto l’abecedari que tenim com a referent habitual a l’aula i li dic que potser això l’ajuda a saber quina lletra ha de posar. M’espero i segueixo present però veig que les meves paraules i el referent no li fan servei. Segueix perduda. Prenc una mica de distància per si la meva presència tan propera la fes sentir incòmoda. Al cap d’una mica m’hi torno a acostar i veig que segueix molt bloquejada. Observant-la em sembla que va triant les lletres que escriu de manera aleatòria, això em fa pensar que probablement sap que per escriure ha de fer servir lletres però que potser encara no comprèn què ha de fer per triar les lletres que ha d’escriure. Ara soc jo la que m’aventuro. M’hi acosto i li dic:
- Saps què faig jo per escriure?
Em mira amb interès i nega amb el cap.
- Jo vaig escoltant a poc a poc com sona el que vull escriure i llavors busco quines són les lletres que hi van bé.
La seva resposta és una mirada. Se li ha il·luminat el rostre. És com si de cop hagués entès com funciona el joc. Com si li hagués donat la clau que obre la porta.
- Vols que provem d’escoltar les paraules per si hi reconeixem alguns sons i les lletres que cal escriure?
Diu que sí amb convicció.
- Què vols escriure?
- Que és petit.
- Et sembla que escrivim PETIT?
És fer aquesta proposta i veure com comença a dir en veu alta i ben a poc a poc la paraula que vol escriure. Agafa l’abecedari i escriu PAI. Em mira amb cara d’orgull i li dic:
- Has reconegut alguns sons i n’has escrit les lletres! Ho has aconseguit! Vols escriure alguna cosa més?
Assenteix i seguint el mateix procediment escriu IAI (artista) i IIA (piscina).
Quan acaba d’escriure les tres paraules li pregunto:
- Què et sembla que has après avui?
- He après que per escriure he d’escoltar les lletres.
Tanquem la llibreta i, tal i com em passa habitualment, ella canvia de tasca però jo em quedo pensant en què ha passat. M’adono que en els processos d’aprendre a escriure, el camí que traça cada criatura és diferent; no només pel que fa al ritme sinó també pel que fa als entrebancs que li van sorgint. En aquest cas, aquesta criatura ha necessitat que jo l’ajudés a descobrir el procediment de cerca: com es fa per saber quines lletres cal escriure. Ha estat oportú que l’ajudés a construir un pont que ella de manera autònoma no havia estat capaç de crear. Em pregunto si d’ara endavant aquest pont seguirà ferm i l’ajudarà a seguir avançant en el procés d’aprendre escriure. Espero que, sigui com sigui, la motivació i les ganes de continuar no s’apaguin i que la confiança en els adults que l’acompanyem tampoc!
* Osuna, R. Història de l’U. Editorial Thule