Alessia Corsi
Avui llegim en veu alta el llibre de Willam Steig, Silvestre i la pedra màgica. Llegim junts el Martí, un nen de segon de primària, i jo. El Martí té moltes ganes de llegir aquest llibre, ja ha llegit uns altres llibre de la mateixa col·lecció i tots li han proporcionat una experiència lectora molt plaent.
Després de comentar el títol i fer hipòtesis sobre el contingut del llibre, l’obrim i començo jo a llegir-ne la primera pàgina.
Només acabar no me’n puc resistir i encamino la conversa cap a un detall de la il·lustració que em fastigueja: “Mira-te’l el papa, ben assegut llegint el diari i la mare netejant, que malament, no?”. La resposta del nen no es fa esperar i em diu: “Però potser fan un dia cadascú, avui li toca descansar al pare i demà a la mare”. Després em mira com volen dir, seguim? I seguim, llegint i conversant sobre aquesta esplèndida història que ens atrapa.
Un cop acabat aquest moment de lectura conjunta torno a donar voltes sobre el diàleg amb l’infant al voltant de la primera il·lustració: la pregunta que he fet (retòrica i tancada) que a més contenia un judici de valor, la resposta del nen i la sorpresa que m’ha generat el fet que la seva interpretació s’allunyés tant de la meva. De sobte em ve al cap l’article ¿Retiramos los cuentos sexistes? de la Teresa Colomer i el torno a llegir. Em fixo sobretot en dos dels deu interessantíssims punts de reflexions que planteja: “los libros no son una isla” i “los que interpretan los ninos y niñas (todos los lectores) es una incògnita” (CLIJ, Número 290, 2019, pp. 56-59).
El primer punt fa referència al fet que els infants viuen immersos en un món en el qual reben referents i models diferents de comportament, des de la família, l’escola, les joguines, els dibuixos que miren, els llibres que llegeixen… i sovint aquestes veus poden no coincidir i fins i tot contradir-se. Totes aquestes experiències ajuden els infants a construir-se la seva mirada sobre el món i a configurar les seva primera escala de valors sobre el que succeeix al seu voltant.
El segon punt fa referència al fet que no es pot preveure la interpretació que fa un lector del que llegeix. A l’hora de llegir i interpretar un text el lector interpel·la i posa en joc la pròpia experiència de vida, el món de vivències personals i coneixements que ha pogut experimentar fins a aquell moment. Ara bé, com que cada lector té la seva pròpia motxilla d’experiències i de representacions del món que l’envolta, el que interpreten els lectors no sempre coincideix o no coincideix del tot. Així doncs, el que podria passar es caure en la temptació d’imposar a l’infant la interpretació de l’adult, un adult que sovint busca en els llibres un mirall per reafirmar les seves opinions i la seva mirada sobre el món. Però ni la bona literatura ni els infant toleren això.
La bona literatura, i per sort sovint també l’infant, ens genera preguntes més que donar-nos respostes, ens fa qüestionar els nostres punts de vista, amplia les nostres mirades o simplement les focalitzen cap a altres perspectives o posicions. Cada lectura ens dona l’oportunitat d’eixamplar la nostra experiència del món i de reflexionar sobre aquesta. I què aprenen els nens? D’acord amb la Colomer pensem que els nens aprenen “que los cuentos hablan del mundo y aportan mucha información sobre las personas y sobre la valoración moral de sus actuaciones. Que los mensajes pueden ser explícitos o que hay que fijar-se para advertir-los. Que estos mensajes pueden coincidir con las opiniones de su entorno o no hacerlo, sobre todo si los cuentos son lejanos en el tiempo o en las culturas. Nos ofrecen la oportunidad de un excelente ejercicio interpretativo” (punt 9 de l’article citat anteriorment).
I què aprenem nosaltres, els adults? Que ens cal reivindicar les potencialitats de la literatura com a espai d’exploració. Que hem de confiar en les capacitats interpretatives dels infants. Que hem d’apostar per un adult que sàpiga formular bones preguntes i deixar-se sorprendre per les respostes dels infants.