Sessió de novembre al LIEC, de la que en condenso només algunes idees molt sintetitzades.
Què no hauríem de perdre de vista els professors de ciències?
- Una ciència per a tots (que augmenti la capacitat dels alumnes de prendre decisions, que generi emocions).
- Una ciència competencial (centrada en l’activitat i el fer, oberta i real). En aquest marc, Una definició d’intel·ligència molt reixida, by Arnau: “La intel·ligència és saber què fer quan no saps què has de fer”. Fantàstic.
- Atenció a les idees clau (quins són els models científics clau que han de dominar els alumnes?). S’ho pregunta també Antonio de Pro a 11 ideas clave de la competencia científica.
Com hauríem de treballar els professors de ciències?
Ciència contextualitzada, que tingui significat. Des del context, i la indagació de situacions de partida del món real. Però el context no hauria de ser un decorat que construïm a posteriori per a envoltar un contingut previ, sinò que ha de tenir valor en si mateix. Les preguntes o activitats que articulem sobre el context han de tenir sentit en el món concret (Això ja va sortir a la xerrada d’en Vilella). I aquestes activitats haurien de basar-se en els fenòmens, no en els continguts, les assignatures o les disciplines.
I debat, encara, sobre com algunes coses, i d’altres que m’anoto jo. El treball en context ens obliga a mantenir-nos en el concret? Com formulem models sense eines abstractes? Com s’articula això amb un currículum per continguts? Fins a quin punt és important que el context sigui genuí? Queda espai per al joc?
Segurament, els cicles que proposa Vilella poden ser una bona manera de compaginar la necessitat d’un sentit en un context i la d’una codificació abstracta dels conceptes i models científics.