Només vaig arribar a temps d’escoltar el final de la xerrada d’Àlex Letosa en el grup de treball de matemàtiques que porta la Mar. Però va valdre la pena, i de la conversa conjunta amb tots els participants n’extrec píndoles, amb més preguntes que respostes:

Pot ser, que en un claustre, ningú sàpiga res de Piaget? Això passa més sovint a secundària, on els professors anem coixos de formació pedagògica. Després de cursos i més cursos sobre TICs, sobre recursos didàctics, sobre pissarres digitals,….Quin impacte ha tingut això en l’alumnat?
És el professorat el qui ha d’impulsar la millora i el canvi pedagògic, i això només podrà ser si té coneixements per a fer-ho, enlloc d’estar merament aplicant receptes. I ens haurem d’arromangar: no voldríem portar els nostres fills a un metge que no sapigués què és la tomografia axial computeritzada, oi?

Quin projecte professional tenen els professors/es del centre? Sabem quines fortaleses i interessos poden alimentar el projecte de centre? Si volem professionalitat, és possible sense professionalització, sense entendre que cada professor pot i ha de tenir un projecte professional? És eficaç una direcció que no coneix cap a on es dirigeix, què sap i què vol el seu professorat?

Sorprenent i preocupant: perquè la base científica sobre l’aprenentatge té tant poc impacte sobre l’escola? De vegades, la innovació a empentes, per intuïció i prova-error, és l’única possibilitat. Però això no hauria de ser sempre així. Les receptes de renovació pedagògica que ara es rebategen en flamants noms com “flipped classrom” fa més de 20 anys que existeixen. Perquè triguen tant a arribar a les aules? No n’hi ha prou amb la passió. També necessitarem rigor, i no tornar a descobrir la sopa d’all. I tornem al principi: pot ser que, en un claustre, ningú sàpiga res de Piaget?

L’educació és només un procés acadèmic? O és un acompanyament integral? I, encara que no ens preocupés la resta: els estudis científics demostren que incorporar l’empatia multiplica per 4 o per 5 els resultats. No n’hi ha prou amb control·lar. No n’hi ha prou amb donar suport. I les combinacions d’una cosa i l’altra donen diferents tipus de centres en els que ens podem identificar: indulgent (-/+), negligent (-/-), autoritari (+/-) i amb autoritat (+/+). Preguntar “Què et passa?” pot acabar sient la millor recepta per escapar d’aquesta dicotomia ells contra nosaltres en què ens acabem trobant atrapats.

I em quedo, de propina, amb aquesta frase que encara no sé d’on va venir:

Assessorament. Com més s’assembli més la nostra feina a assessorar alumnes, més i millor ensenyarem.

I afegeixo, els deures (jo tampoc, malgrat haver-ho estudiat empollat hauria sabut dir què deia o defensava Piaget):

Wikipedia dixit que Piaget defensava que els principis de la lògica es comencen a instal·lar abans de l’adquisició del llenguatge, a través de l’activitat sensorial i motriu de l’infant en interacció amb el medi, especialment el medi socio-cultural. Aquest desenvolupament del coneixement demana que hi hagi un equilibri entre el medi i l’adquisció de les estructures per part de l’infant.
D’això, n’extrec que hauré de fer que els meus alumnes manipulin més coses i de manera més gradual. Però estic segur que hauré de revisar uns quants apunts.

Disclaimer: aquest text conté una barreja d’opinions i idees de diferents participants a la conversa i s’ha de veure com el que és: un poti-poti amb absoluta manca de rigor.