“Els alumnes de diversitat” és a secundària una expressió oficiosa per a dir “alumnes amb dificultats”. I que ens transporta a dues concepcions :
- Orwell deia “tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que altres“. I ho podem reformular en “tots els alumnes són diversos, però alguns són més diversos que els altres” (??).
- la diversitat només vol dir dificultats. No vol dir habilitats especials. No vol dir interessos productius. Només dificultats. Problemes.
I acabem fent “fotografies” de la diversitat a l’aula que es basen en identificar “bons” i “mals” alumnes. I, sobretot, alumnes “normals” (??). Adaptacions curriculars i Plans Individualitzats on pràcticament només comuniquem la nostra desfeta. On no hi surt res, d’aquests interessos productius. Ni habilitats especials.
On amb un parell de frases fetes “Mateixes activitats, amb més ajudes” (de debó?), “Suport especial a l’aula” (quin?) amaguem, més que comuniquem, el que fem (o no fem) amb aquests alumnes.
Que és impossible atendre personalitzadament 120 alumnes, veient cada alumne només 3 hores a la setmana juntament amb 30 més, és evident per a qualsevol profe de secundària. Atendre personalitzadament. No tenir-lo ocupat. Que moltes eines i principis (seguiment individualitzat, treball per projectes,…) que funcionen a primària queden destrossats a secundària per la distribució en matèries i la des-tutorització dels alumnes, on cada alumne té 10 profes i cada profe 120 alumnes, és evident per a qualsevol gestor de centres educatius.
Però mentrestant, podem canviar la mirada que tenim sobre les nostres aules:
