Llegeixo a Cuadernos de pedagogía que a Catalunya s’implantarà un examen previ per a seleccionar l’alumnat que accedeix a les facultats d’educació.
Los aspirantes a maestros pasarán un examen específico en Cataluña
I em sorprèn veure que la mesura rep el suport de professors universitaris de facultats d’educació.
-Resulta que, podent avaluar l’alumnat aspirant a mestre durant tota una carrera universitària, és preferible fer-ho amb un sol examen. Un super-examen que avaluarà (al tanto!) fins i tot actituds! I a més, previ. Fantàstica avaluació formativa.
-Resulta que cal insistir en donar més pes als continguts i menys a la didàctica. És a dir: els únics espais on la pedagogia i la didàctica estan normalitzades (la infantil i la primària), els retallem. Més continguts, menys metodologia. Molt competencial, tot plegat.
-Resulta que arriben alumnes amb poc nivell. I, és clar, així no es pot treballar. Curiosa visió. Em pregunto: ¿Des de quina autoritat moral es pot, després, ensenyar a futurs educadors sobre la riquesa de la diversitat, la inclusió i les intel·ligències múltiples?
-Resulta que si els mestres ara no donen la talla no és pel que fan (o no fan) durant els anys que estan a Magisteri. És perquè ja venien espatllats. Segurament, deuen arrossegar deficiències des d’infantil, a causa de mestres d’infantil també deficients, en un bucle malèfic on absolutament res té a veure amb com s’ensenya a ensenyar a les Facultats d’Educació.
I tot plegat em desperta una observació curiosa que arrossego des de fa temps: quan llegeixes revistes universitàries de didàctica o pedagogia, et sorprèn el gran nombre de treballs i investigacions que es basen en analitzar les concepcions o errors que hi ha en els llibres de text, o les dificultats d’aprenentatge que tenen els estudiants de la Facultat d’Educació. I pocs que tinguin el seu escenari a les aules de primària i secundària. O fins a quin punt són poc didàctiques les xerrades i conferències sobre didàctica.
Per a mi, tot això configura una vivència academicista de l’educació, tant allunyada de la praxis que no la sap reconèixer ni quan se la troba al davant. Una vivència poc crítica, que no surt mai de la Universitat i que auto-fagocita referents i elucubracions, sense la més mínima pretensió de que això tingui impacte a les aules (ni les dels altres ni les pròpies).
I crec que aquesta vivència aplaudeix propostes com la de l’examen, diguem-ne de revàlida. Perquè són propostes que “netegen” la torre de marfil de les incomoditats que implica la pràctica real de l’educació. I això és perillós. Perquè nodreix una imatge de la pedagogia com a quelcom que dóna l’esquena a la realitat de les aules, i necessitem més que mai una pedagogia que miri a les aules i sigui creïble practicant el seu propi discurs.
El pitjor és que el valor polític de la mesura és innegable. És una manera barata de dir a la societat: mireu, estem fent alguna cosa forta! I, a més, és com a Finlàndia!
El que ningú diu és que aquí no ho aplicarem a la finlandesa, sinó a la nostra manera. I quan facin falta més alumnes a les facultats es faran els exàmens més fàcils. I problema resolt.
És clar que altres mesures, com fer que els aspirants facin més pràctica, avaluació contínua en una escola real, apropar facultats i escoles, aprenentatge al llarg de la vida, carrera professional del professorat, serien més eficaces. Però no sortirien als diaris. I costarien pístrincs i donarien feina.
Afortunadament, les facultats d’educació són majoritàriament plenes d’una altra vivència. D’una vivència, propera a les aules, que no vol canviar (només) l’educació, sinó el món. I que no rep reconeixements per això. Una vivència que mira les persones i les ajuda a créixer.
Ningú no pot apropiar-se una vivència o l’altra. Tots (no hi ha excepcions) participem (amb bona fe) en un moment o un altre de les dues vivències, perquè és la contradicció que viu al cor del nostre ofici, ensenyem a primària, a secundària o a l’Universitat.
Però a aquesta segona vivència, els profes de primària i secundària, diem: gràcies per acollir els alumnes que us enviem, i tenir paciència quan tenen buits de continguts, fan faltes d’ortografia o van fluixos en mates. Són bons nanos i són capaços. I si han arribat fins a vosaltres segur que poden anar molt més lluny. I si han escollit ser mestres és perquè com a mínim han tingut un bon mestre. Ajudeu-los a donar-li vida.
Només necessiten que els ajudeu a que s’ajudin. Tal com hem fet nosaltres fins ara.