Ja deia en un post anterior que això de les activitats que proposem als alumnes ens ho havíem de fer mirar. Especialment en els deures d’estiu. Que pretendre que un alumne faci tot sol en dos mesos el que no ha fet amb la nostra ajuda en deu mesos és poc realista, i encara menys si la solució és un totxo de preguntes literals, avorrides i sense cap mena de gràcia o interès, amb enginyoses i interessants propostes del tipus: Digues en quins grups es classifiquen els mol·luscs.
Em volia alliberar de tot això i apostar per un altre tipus de tasques, i vaig proposar als alumnes uns deures que, enlloc de pretendre fer l’impossible (una versió accelerada de la matèria), pretenien el necessari: restaurar la relació de l’alumne amb el coneixement que hem treballat.
Vaig rebre opinions favorables i contràries, de diversos tipus. Hi havia suggerències de que no fossin obligatoris (tractant-se d’alumnes que no havien mostrat iniciativa o compromís em va semblar poc realista) o que els alumnes suspesos no serien capaços de fer-los (cosa que em preocupava, perquè realment eren tasques que apel·laven a una contextualització i una visió personal i creativa sobre els continguts).
Doncs ja estan corregits. Tasques de gran qualitat, en les que els alumnes s’han implicat i han connectat el que hem fet amb el món real i amb experiències pròpies. Productes tant bons que els usaré com a material didàctic durant aquest curs.
Assumeixo que enviaré al proper curs alguns alumnes que no saben què és una angiosperma*. Però que saben que el coneixement té relació amb el món real i que ells hi pinten alguna cosa. Frases, ambdues, que es poden aplicar a molts catedràtics d’universitat de matemàtiques, literatura anglesa o arquitectura. I la majoria de professors de secundària.
El fet que per coses del destí -i de l’organització escolar- m’hagi tocat també corregir un totxo infumable que algú va encolomar a alguns desgraciats alumnes (i, siguem francs, els seus pares), molt semblant a totxos infumables que jo mateix havia encolomat altres anys, encara m’ha fet més evident l’absurditat de propostes de deures d’estiu on tots (alumnes i profes) camuflem la seva impotència entre desenes de pàgines àrides i insulses en les que ningú aprèn res ni ningú pretén que ningú aprengui res que duri més enllà de l’examen de recuperació.
*Per cert: la paraula angiosperma no surt als criteris d’avaluació del currículum de Ciències Naturals de 1 ESO. I ja no parlem dels cefalòpodes, els nematodes o els platihelmints. El currículum potser salvarà el que queda de l’interès per aprendre dels nostres alumnes.
=============================================
I afegeixo, ja per riure, la notícia del desembre passat de El Mundo Today “Un niño sigue atascado con los deberes de verano”, d’on cito: “Las maestras de Julio insisten en que los cuadernillos de vacaciones no son más que un placebo que luego ni siquiera se molestan en corregir, por lo que Julio podría rellenar los ejercicios con palabras soeces“. Potser no és cert en molts casos. Però apostaria per dir que en la majoria de casos funcionaria.