Interessant xerrada de Claudi Mans ahir a la trobada del LIEC i que, com de costum, faig bullir a l’olla amb altres coses que hi havia sobre la taula de la cuina. Ens va parlar de diverses claus de la divulgació (o comunicació) científica, amb l’objectiu d’ajudar-nos a aclarir-nos sobre el paper del context en l’ensenyament de les ciències. Jo em quedo amb això, per a mi, una idea bomba:
Entendre el lèxic acadèmic implica entendre perquè ha calgut inventar-lo
És una idea bomba perquè, de nou el concepte és anterior al lèxic. És una idea recurrent que ja no sé a qui atribuir, però que a mi em va impactar en escoltar-la fa un temps parlant d’equacions amb Xavier Vilella. Però, a més, posa de rellevància la importància del procés de creació del coneixement científic, d’entendre no només la necessitat d’aquest lèxic, sinó també el procés que suposa crear-lo.
I AIXÒ QUINA RELACIÓ TÉ AMB LES ACTIVITATS DIDÀCTIQUES
I això és significatiu per al desenvolupament d’activitats didàctiques: cal definir un context en el que el lèxic específic sigui rellevant, crear un conflicte que posi en tensió els conceptes i el lèxic. Promoure que en el si de l’activitat hi hagi una verbalització dels models que expliquen el conflicte, i que impliqui la construcció de nous significands.
EN RESUM: quan intentem entendre una cosa que no quadra és quan apareixen nous models i conceptes i necessitem nou lèxic per a descriure’ls. La humitat com a “lo aquós que està“. La densitat com a “lo pesat que és, però no el que pesa” de l’experiència dels 7 enigmes em vénen al cap.
Des d’aquest punt de vista, començar explicant el vocabulari de la lliçó no té sentit. Cal primer que els alumnes expliquin amb el seu llenguatge, es trobin amb conflictes cognitius en fer-ho, i els “ajudem a mirar” per a resoldre-ho construint nous significands, nou lèxic. Tenint present que qualsevol explicació d’un model es fa sempre a partir d’un model i llenguatge previ (més o menys rudimentari), que cal anar perfeccionant, sempre a partir del llenguatge que té aquell amb qui es construeix coneixement.
I tot plegat em fa pensar en les controvèrsies sòcio-científiques, les activitats que proposen al projecte Engaging Science (que difon el grup Future Learning) i la proposta de treball de Word Generation (que m’ha fet conèixer Jaume Cortada), en la que m’he animat a treballar sobre Biodiversitat i Determinisme genètic.
CONTEXTS I MODELS,
NO PUEDO VIVIR CONTIGO, NI TAMPOCO SIN TI …o ….VIVO SIN VIVIR EN MÍ
Els contexts tenen límits com a vertebradors de les propostes didàctiques.
Els models científics abstractes expliquen situacions molt ideals, però poden ser insuficients quan incrementa la complexitat de les situacions (ergo, la contextualització): Un conill és matèria homogènia o heterogènia? Una peça de roba és sòlid, líquid o gas?
A més: ni son todos los que están, ni están todos los que son: no tots els aspectes de les diverses branques científiques estan implicats en un sol context i no tots els contexts impliquen tots els aspectes del model.Això implica que hi haurà sempre, o bé una part del lèxic que haurà entrat amb calçador, sense derivar-se com a necessitat del conflicte cognitiu, o bé alguna part del conflicte quedarà sense resoldre, com una “caixa negra” d’aquelles de “tu em creus perquè jo sóc el profe i et dic que això és així“.
I, per últim: els contexts que usem a l’aula seran sovint contexts “light“, despullats de part de la seva complexitat (transposició didàctica?) simplificats i convertits en models concrets del model abstracte. Compte amb les analogies: són les responsables de moltes concepcions errònies.
I tot plegat em recorda també que sovint el context acaba essent un mer escenari del model, però no conté cap mena de conflicte del que se’n derivi la necessitat del nou lèxic. Un context desenfocat…fora de text.
PERQUÈ M’HI HE QUEDAT PENSANT I N’ESCRIC UN POST
Això, que pot semblar una rucada o quelcom sense trascendència, és fonamental: defensar que primer és el concepte i després la paraula per a designar-lo és posar en marxa un model científic de creació del coneixement científic, completament oposat a un model mític o transmissiu en el que “Lo primero fue la palabra”, de veritat revelada i no construïda. No podem pretendre que el lèxic específic sigui important si no l’ubiquem (i originem) en situacions en les que ho sigui.
A la xerrada diversos acudits, que em van posar en la pista d’una altra concepció sobre el lèxic. Primer els acudits:
- Hi ha 10 tipus de persones: les que entenen el codi binari i les que no.
- Se vende benceno se alguila tolueno.
- Perquè els físics quàntics no fan mai l’amor? Perquè quan troben el moment no poden trobar la posició, i quan troben la posició no troben el moment.
És evident que són jocs de paraules basats en quelcom que treballem al Pla d’Impuls de la Lectura: el lèxic acadèmic és un lèxic específic que en un context no acadèmic perd el seu significat o n’agafa un altre.
Però el fet que siguin acudits i que hom rigui quan els entén va més enllà: el lèxic com a “hàbit” o vestit, d’una comunitat de coneixedors: el joc amb el llenguatge és recapitular un model i jugar-hi, i és una pràctica social de “vestir l’hàbit” que ens conforta i ens identifica com a coneixedors. De nou, freakisme.