Una de les coses més paradoxals en la formació del professorat institucional és la bibliografia. Més ben dit, la seva incomprensible absència.

Vas a un curs, “estàs“* allà unes 15-20 hores, fas com pots les tasques i apa-adéu que vol ploure. Sense cap via de continuïtat. La propera vegada que et vulguis formar, ja ho saps, tornes a “estar” en una formació unes 15-20 hores perquè algú altre et digui com s’han de fer les coses, principalment en base a powerpoints i documents institucionals, aparcant la teva pràctica.

Hom diria, d’aquest esquema, que el coneixement didàctic i pedagògic apareix del no-res, o, si més no, necessita ésser transmès (i no construït) d’un expert a l’incult, incompetent i incapaç profe.

Una visió infantilitzada del professorat que destrueix qualsevol pretensió de construir un rol de professionals autònoms i capaços de jutjar discursos i connectar amb la pròpia pràctica, o de liderar el seu propi aprenentatge, i que converteix les formacions de professorat en espais on un “nucli irradiador” s’encarrega de separar, més que apropar, el professorat de les fonts de coneixement didàctic, és a dir, la pròpia pràctica i les publicacions de didàctica.

I que (crec) es basa en diverses concepcions errònies sobre el professorat:

  1. Els profes no són capaços de llegir didàctica: Estem parlant de persones que tenen una carrera universitària, que han llegit i treballat textos d’elevada complexitat de les seves disciplines, sobre Kant, Ponts pivotants o Cromatografia en capa fina.
  2. Els profes no dediquen temps a llegir i no tenen els referents per a fer-ho: bé, això seria justament una de les coses que podríem fer en les formacions o als centres. Dedicar temps a llegir i donar referents.
  3. Els profes ja tenen accés a les publicacions i saben què trobar-hi si volen: No. La majoria de profes ni saben que existeixen revistes tècnico-professionals (perquè ningú els ho diu a cap formació) i moltes d’elles no són accessibles.

Concepcions que es condensen en propostes formatives on s’aparten tots aquest referents i es presenten als profes síntesis allunyades de les fonts que permetrien al professorat formar-se per si mateix mitjançant els seus aliats naturals: les revistes de didàctica i la connexió amb la pròpia pràctica. I que permetrien (valga’m déu) que els assistents a una formació poguessin formar-se ells mateixos segons el seu criteri quan el formador ha marxat.

En resum, així per entendre’ns: La hegemonía se mueve en la tensión entre el núcleo irradiador y la seducción de los sectores aliados laterales.

Però és possible fer-ho. Així que comparteixo aquí productes de tres experiències que col·laboro a empènyer orientades en aquesta direcció i que penso que poden ser útils.

 

 

*ACLARIMENT: “Estar” en una formació és un dels criteris principals per acreditar-la. En contradicció amb la nostra pròpia pràctica (on els alumnes no acrediten només pel fet d'”estar” a l’aula, les activitats formatives acostumen a basar-se en la presència. Ni assoliment, ni transferència a la pràctica. “Estar“. Aquest és el nostre estàndard de qualitat per a la formació de persones que tenen una carrera universitària i una responsabilitat educativa.