Esperant a la porta de l’escola on acompanyo els fills, i, tradicionalment, els nens formen una aglomeració de crits i empentes, vaig sentir l’altre dia:
“Haurien d’obrir a tres quarts. Així no hi hauria perill.”
És la porta de primer cicle de primària, on els nens vénen acompanyats pels seus pares i mares, que presenciem el que fan els nostres fills, assumint-ho inevitable, sense intervenir-hi.
Diversos pares assenteixen, decidint encara si s’indignen o no:
“Haurien d’obrir a tres quarts. Així no hi hauria perill.”
Haurien de. És a dir: enlloc d’aprofitar com a pares el context per a ensenyar als teus fills com t’has de comportar quan hi ha molta gent en un mateix espai, deleguem això també, a l’escola. D’alguna manera, és com si al voltant de l’escola hi hagués un camp de força que obligués els pares a delegar el seu paper educador. L’escola seria, diguem-ne, una mena de kriptonita pedagògica davant la qual els pares perden els seus poders.
És una escola normal. Amb el seus recursos. Potser sí, poden obrir un quart d’hora abans. O potser no saben d’on treure aquests quarts d’hora addicionals, en el que alguns professors s’haurien de fer responsables dels nens. O potser els nostres fills haurien d’aprendre de nosaltres, els seus pares, que hi ha llocs públics que obren a una hora concreta i cal respectar-se per a entrar.
És una observació insignificant. Però evidencia la velocitat amb la que els pares i mares projectem en l’escola qualsevol cosa que ens pertocaria (o podríem) resoldre nosaltres, en una mentalitat de “comprador-consumista” que es relaciona amb l’escola com a client, no com a soci.
Mentrestant, a la mateixa escola, una AMPA fa el que pot. Intentant que allò d’una “educació pública gratuïta” sigui una mica menys mentida. Aportant hores dels seus membres, nits de reunions, gestió de factures, inscripcions, menjadors i llibres reciclats. També víctima d’aquesta mentalitat consumidora “a mi, que m’ho facin” de pares que es permeten esbroncar els voluntaris AMPA que s’hi deixen la pell, amb qualsevol excusa, sovint kafkiana, reclamant amb el lema “jo he pagat per un servei” als pares valents i compromesos que han decidit fer un pas endavant i que les veuen de tots colors.
Necessitem pares i mares que tinguin una relació diferent amb l’escola. Que tinguin una relació diferent amb l’educació dels seus fills. Que tinguin una relació diferent amb les seves AMPAs. Que sàpiguen que són socis, no clients.
Com els centenars i milers de pares i mares que s’impliquen o participen en les AMPAs i consells escolars, en un servei que no es paga, i que és impagable.
A tots ells, de part d’un professor (que també és pare): gràcies, socis.