Mentre estudiava, vaig estar uns anys practicant un art marcial, el Hap-Ki-Do.

La història és divertida: havia llegit sobre el tema i m’inspirava el lema que havia trobat als textos “El Hap-Ki-Do és el control a través de l’harmonia“.  De debó, les filosofies orientals es venen soles. Així que vaig buscar un gimnàs on es fes. El xoc d’expectatives va ser brutal. El mestre es deia Manolo. Em va escoltar, i en sentir la meva definició hippie-flowers del Hap-Ki-Do em va dir: “Bueno. Esto no es así. Aquí lo que trabajamos es el dominio a través del dolor“. Cosa que va posar els punts sobre les is.

Fora d’aquesta frase, el mestre era un crack, i tenia un discurs bastant consistent que podríem resumir així: “Si jo t’ensenyo moviments elegants en situacions ideals, sortiràs d’aquí convençut de que saps arts marcials. I de que al món tot és ordenat, net i elegant. Però el món és marrullero, desordenat i imprevisible i t’acabaràs trobant en una situació que no serà ordenada, neta i elegant i et trencaran la cara. I jo no vull que et trenquin la cara, encara que sigui amb harmonia. Així que aquí aprendràs només uns pocs moviments elegants, però aprendràs sobretot com fer-los eficaços en situacions marrulleres, desordenades i imprevisibles”.

Dos segons després, una marrullera, desordenada i imprevisible semiluxació d’espatlla em va ajudar a entendre el concepte.

I em fa pensar en tot jaleo en el que estem ficats en el tema educatiu i els projectes i tota la pesca. Em fa pensar en la necessitat de situacions marrulleres, desordenades i imprevisibles. Em fa pensar que anem desorientats quan ens enfoquem als moviments elegants ubicats en móns ordenats, nets, i previsibles. Fabulosos anàlisis sintàctics de triple arbre amb complement agent. Seductors problemes de física amb peralt, politja, doble incògnita i sistema d’equacions. Moviments elegants en móns ordenats, nets i previsibles.

En Manolo sabia el que es deia.

Ens ensenyava a fer molt bé alguns moviments clau. S’assegurava que no ens féssim mal. Però intentava ubicar-nos en situacions borroses.

Per això penso que la vam encertar quan a l’assignatura de Contextos Matemàtics que fem al Marta Estrada a 2 ESO (les mates + la física de 2 ESO), amb en Santi Vilches i en Jesús Gasco vam idear el Fitness Matemàtic. En les sessions de dues hores de l’assignatura, el primer quart d’hora es dedica al treball d’algoritmes, pocs moviments elegants de suma de fraccions, càlcul de percentatges i àrees. Moviments clau que cal dominar. Però ens esforcem també en fer entendre que això només és múscul matemàtic. I per això dediquem els 105 minuts que queden a fer mates en situacions marrulleres, desordenades i imprevisibles. Perquè aprenguin a que no els trenquin la cara (matemàticament).

Eliminar aquesta dèria per els moviments elegants, nets i ordenats és difícil. I em ve al cap un acudit amb metàfora didàctica que em va explicar un cop en Boris Mir inconscientment transfigurat en Eugenio:

-Mamá, hay un jarrón chino en el comedor.

-Sí, es para hacer bonito.

-¿Y por qué no lo hace?

I ve al cas perquè el que volem és que els alumnes siguin capaços d’usar la ciència, les mates o el que sigui per a enfrontar-se al món. I alguns enfocs no fan el que se suposa que han de fer. I quan veiem que el que fem, és elegant, net i ordenat, però no serveix per a enfrontar-se al món, ens hem de preguntar si no ho hem de canviar. Si aquell gerro, aquell ritual d’aula, aquell  enfoc algorítmic… és útil per a alguna cosa, o és només un moviment elegant.

Aquestes devien ser algunes de les coses que es preguntaven alguns dels protagonistes del vídeo a continuació, i que penso que ens representa molt bé quan intentem que les nostres activitats elegants, netes i ordenades connectin amb el món real.

Gràcies, Manolo.

.

https://www.youtube.com/watch?v=etEhr7mkJYg

.

.

.