Avui m’han concedit el premi Marta Mata de Pedagogia. Vull compartir-ho i ho faré amb les paraules del discurs que he fet en l’acte d’entrega:
Bona tarda.
No cal que us digui que per a mi aquesta és una tarda formidable ni us expliqui la inmensa satisfacció que em suposa estar avui aquí. No cal que ho digui, però us ho dic, perquè sinó explotaré. Agraeixo molt al jurat, a Rosa Sensat i totes les institucions que impulsen aquest premi que hagin premiat el meu llibre “Indagación, ABP y Controversias. Apuntes para la Competencia científica”. M’omple a parts iguals d’alegria i de respecte. Avui, concretament, de quantitats industrials d’alegria.
He volgut que aquest llibre fos una invitació a habitar l’espai incòmode entre el discurs i la pràctica. Un corriol que mostrés com el viatge entre aquests dos punts és feréstec i incert i no té res d’evident ni fàcil. Aquest espai és el que habiten molts docents cada dia a les aules. I a mi m’agradaria que aquests docents -si volen- es sentissin reivindicats en aquest premi. Hi ha tota una generació de docents que està empenyent el canvi. Docents que no escriuen perquè estan parlant amb alumnes. Docents que no parlen en conferències perquè estan dissenyant millors activitats. Docents que viuen en primera persona que ens falten recursos i que necessitem que la societat s’estimi una mica més l’educació. Docents que es mouen entre el maltracte a la professió i les altes expectatives que té posada la societat en nosaltres. Docents -molt sovint sols o desconcertats- que no tenen respostes clares i diàfanes als reptes educatius, però que saben habitar aquest increïble i meravellós espai borrós i contradictori que és la pràctica real de l’educació. Penso que em faria feliç que es veiessin reflectits en les contradiccions i els dubtes que habiten aquest llibre i es sentissin part implicada en això que celebrem.
Vull guardar també un espai per dir que aquest premi és també una mica d’una altra part implicada: en Tomàs i la Neus, i la Laura. Gràcies per la vostra paciència i entendre que “el papa està escrivint un llibre”.
Els que sou aquí mereixeu que us doni explicacions d’on i perquè ha sorgit aquest llibre. El cèlebre físic Leo Szilard va anunciar un cop al seu amic, Hans Bethe, que estava pensant escriure un diari. “No em proposo publicar-lo” va dir. “Em limitaré a registrar els fets perquè Déu s’informi”. “Tu creus que Déu no coneix els fets?” li va dir el seu amic. “Sí”-respongué Szilard. “Ell coneix els fets, però no coneix aquesta versió dels fets”.
Doncs bé. El que hi ha en aquest llibre és la meva versió dels fets. Les coses que he après sobre com ensenyar ciències. Deu anys de llegir, escoltar, equivocar-me, persistir, provar, equivocar-me millor, equivocar-me (i encertar-la també algun cop) en equip… 6394 hores de classe. 1027 alumnes.
Francament, quan vaig començar de profe no pensava que aquest seria un ofici tant sorprenent. Llavors el que jo buscava era un ofici tranquil, amb un bon horari i unes bones vacances. Pensava que, com que sabia explicar i fer un ús raonable d’analogies i metàfores, me’n sortiria prou bé. Com podeu suposar, totes aquestes concepcions sobre l’ofici aviat es van mostrar fatalment errònies.
Em vaig comprar el que jo vaig anomenar les meves “Sabates de profe” i vaig fer el possible per assimilar-me. Llavors estava en boga la perspectiva de “Conceptes, Procediments, Actituds”. A primera vista, podies imaginar que es referia a Conceptes científics, Procediments científics i Actituds científiques (el que tampoc hauria estat tant terrible). Però va resultar que en la pràctica “Conceptes” es referia a la capacitat de memoritzar i vomitar en un examen, “Procediments” a l’habilitat d’elaborar dossiers grapats correctament i “Actituds” a saber estar-se en silenci i no liar-la a classe. Per ser diplomàtics, es pot dir que -partint d’aquí- la cosa només podia millorar.
El que descric el llibre és un procés de cerca de metodologies, davant de l’evidència: el que fem no funciona. No funciona més enllà de la memorització, no funciona més enllà de dues setmanes, no funciona més enllà d’alguns alumnes academitzats. Un procés de cerca paral·lel i equivalent al que cada vegada fan més docents. El paisatge ha anat canviant, van venir les competències bàsiques, i després les competències de l’àmbit. No sé què vindrà després. Però el repte continua sient el mateix, i és llastimosament cru i fàcil de definir: Perquè fem venir aquests nens i joves a les aules? En la recerca de respostes a aquesta pregunta m’he anat topant amb diferents metodologies. La Indagació, l’Aprenentatge Basat en Projectes, les Controvèrsies. Alguns cops discursos teòrics que no hi havia manera d’encaixar en coses tant simples com el fet que -no sé si ho sabíeu- existeix un estándard impertèrrit als temps de com han de ser les taules en un centre educatiu.
D’altres, experiències o activitats d’aula que trobaves o veies i “tenien alguna cosa”. No sabies ben bé què, però eren activitats d’or. Sabeu, amb el temps a l’aula acabes agafant olfacte per aquestes coses. Rascant, rascant què feia aquelles activitats tant valuoses, t’acabaves topant…amb un discurs sobre el que és ensenyar ciència. Vaig aprendre a respectar aquesta via “serendípica” de descobrir metodologies. I com n’era d’útil dedicar uns moments a analitzar una mica les coses.
Va arribar un moment que vaig sentir la necessitat de posar una mica d’ordre a tot això. I n’ha sortit aquest llibre, on he intentat explicar aquest procés de cerca metodològica de la manera més transparent possible i al mateix temps, sumar i fer lligams amb el que com a comunitat sabem sobre ensenyar ciències. M’agradaria haver ajudat a desbrossar una mica el corriol.
No he après res sol. I per això el llibre fa eco amb espais on he anat aprenent. Els meus intrèpids companys de l’Institut Marta Estrada de Granollers. L’esbojarrat i rigorós grup de treball EduWikilab (sí, són dos coses compatibles). Les companyes i companys del grup LIEC de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els projectes europeus Pathway i Engaging Science amb el grup Future Learning de la Universitat de Barcelona. Els professionals dels claustres dels centres educatius Nostra Senyora de Montserrat de Parets del Vallès, Institut Marta Mata de Montornès i Institut de Vilanova. Els col·legues del SIAL, el CESIRE, la Xarxa de Competències Bàsiques i STEMCatdel Departament d’Ensenyament. El #betacamp. I 1027 alumnes. I aprofito per agrair-los aquests anys d’aprenentatges plegats.
Que Manuel Domènech, Lourdes Martí i Anna Marbà es llegissin l’esborrany, i els consells que em van donar, em va animar a no fer cas del cèlebre físic Leo Szilard: potser la meva versió dels fets, al cap i a la fi, podia tenir valor per a algú altre.
I acabo: Un dia de maig, una alumna, en concloure una de les activitats que es comenten en aquest llibre, em va dir: “Ara em sento llesta”. Repeteixo: “Ara em sento llesta”. És difícil que ella sigui conscient de fins a quin punt va ser important per a mi aquella frase, aquell dia.
És difícil, també, enquadrar aquesta frase en un objectiu d’aprenentatge. Com es mesura això? És un 8,2? És un Assoliment Excel·lent? Assoliment de què? Em podeu dir en quin nivell, de quina competència, de quina dimensió ho situaríem? Però és evident el seu valor no només en l’ensenyament de les ciències, no només en l’ensenyament en general, sinó perquè d’una manera molt íntima respon a la pregunta (us en recordeu?): Perquè fem venir aquests nens i joves a les aules? Quan parlo d’espais borrosos, em refereixo exactament a això.
I penso que és un bon moment per adonar-me que estic content, feliç de viure aquest moment en què l’ofici vibra. De veure que el pas es va afermant i l’horitzó és cada cop més net i més proper.
Gràcies.