Vull compartir amb vosaltres l’alegria de la concessió del Premi Joan Profitós 2021 d’assaig pedagògic de l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, sota el patronatge de l’Escola Pia de Catalunya, al meu treball “Ciència, Llengua i Discurs. 75 accions lingüístiques per ensenyar Ciència”.
Agreixo a aquestes institucions i el jurat la concessió del premi, que em fa una il·lusió tremenda, i visc amb joiosa impaciència l’espera fins que el llibre pugui ser publicat.
Entretant, m’agradaria presentar-vos-el. Crec que si hagués d’escollir-ne només una idea, i que totes les altres desapareguessin, em quedaria amb una frase de Caryl Emerson que no m’he pogut estar de citar-hi:
“Quan hom aconsegueix dialogar sobre un tema, no ho fa perquè ha aconseguit exterioritzar les seves idees com a paraules, sinó perquè ha aconseguit interioritzar les seves interaccions comunicatives com a idees”.
Em meravella el seu art per sintetitzar d’una manera tant potent aquesta idea, només en 32 paraules.
Jo n’he necessitat 124.265.
391 pàgines en Palatino 11 (interlineat doble, notes a peu de pàgina i annexos inclosos).
I crec que aquesta profusió necessita alguna justificació per part meva.
M’agrada pensar en aquest llibre com el resultat d’una cadena d’esdeveniments que es va iniciar fa uns 27 anys. Era un dimarts de desembre de 1994 a classe de Castellà, a COU A. El Sr. Manuel Domènech, el professor de castellà, havia aconseguit espigar 10 minuts residuals del ritme frenètic de les classes de preparació per a les proves PAAU. I va fer aparèixer, com un prestidigitador, un estrany exercici que ell anomenava “Anàlisi Semàntic”. Ens proposava un text breu d’un parell de paràgrafs i ens convidava a preguntar-nos perquè el text era així.
- Què provocava fer servir aquest temps verbal i no un altre?
- Què passava si es feien servir punts i seguit enlloc de comes?
- Quina sensació transmetia el peculiar ordre de les paraules?
- Què passava en canviar-lo?
- Perquè havia escollit fer-ho així l’autor?
A tots ens va desconcertar una mica. Estàvem acostumats a memoritzar tipus d’oracions de relatiu o submergir-nos en anàlisis sintàctics d’arquitectures impossibles. Però això era diferent. T’havies d’embrutar amb el significat de les coses. Obrir la teva mirada a les formes del text que podrien haver existit.
Aquests exercicis van anar reapareixent, ocasionalment. I les poques ocasions en què ens els va proposar-apressat pel temari i gairebé d’amagatotis de si mateix- van ser suficients. Per a molts de nosaltres, va obrir una porta a la intimitat del llenguatge. La llengua era una cosa que tenia marro: sota la superfície, hi havia tota un tramoia fascinant. La forma del text era una cosa que es podia interpel•lar.
La porta es va tornar a obrir anys més tard, fent la tesi al Departament de Genètica de la UB. Com que no en sabia, d’escriure articles de recerca, quan va arribar el moment, vaig dedicar-me a “copiar l’estil” d’altres autors. Que posaven “However” (malgrat tot), doncs vinga un However. “Strickingly”? (curiosament). Doncs au, strickingly. El que passa és que per posar Howevers i Strickinglys en un text, has d’identificar coses que siguin contradictòries o inesperades. Així que em vaig dedicar a buscar entre les meves dades coses que “cabessin” en aquests connectors gramaticals.
I això va provocar que em plantegés preguntes, que fes comparacions, que no se m’havien acudit d’antuvi. Em vaig esforçar aquells anys a redescobrir la gramàtica com a via per donar rigor al pensament i “dialogar” amb les dades i els fenòmens. A descobrir que l’estructura d’un article científic (Introducció, Material i Mètodes, Resultats, Discussió i Conclusions) tenia unes característiques lingüístiques que es podien identificar, i que un cop identificades això multiplicava la teva capacitat no només d’escriure Ciència, sinó també de pensar-la. Que decidir fer servir el present simple o el condicional (“la proteïna s’estructuraria d’aquesta manera”) no és una decisió únicament lingüística, sinó una part de tot un aparell epistèmic que usa la Ciència per a construir i validar un coneixement que és provisional i progressiu.
S’entreveia en tot això una simetria essencial: la forma del llenguatge i la forma del pensament es corresponien l’una amb l’altra. Alguna cosa –la podem anomenar discurs- es situava a cavall entre les dues.
Ja a l’aula de secundària vaig enyorar un temps aquesta simetria. El que passava a la meva aula no tenia cap forma reconeixible. Però jo volia apropar els alumnes a la manera de pensar-parlar de la Ciència. Transformar les pràctiques de laboratori perquè els alumnes escrivissin articles científics escolars va ser un primer pas a les palpentes. De fons, la sospita que ensenyar a l’alumnat les formes de comunicar de la Ciència seria també una manera d’ensenyar-los-en les formes de pensar. Com en una cremallera: perquè el pensament avancés, el llenguatge també havia de fer-ho.
I aquesta intuïció va resultar ser un fil que connectava amb tot un corpus de coneixement sobre el que com a comunitat sabem de ciència i llenguatge. Participar al grup LIEC de la UAB és el que em va permetre donar rigor i fonamentació a aquesta simetria que pressentia. Donar-li forma i buscar maneres de materialitzar-la a l’aula era possible.
I m’hi vaig posar amb més ferocitat que mètode, aglutinant aquesta empenta sota el nom de ProjecteC3 (Creació del Coneixement Científic).
Al Pla d’Impuls de la Lectura del Departament d’Educació , el grup de treball EduWikiLab i a l’Institut Marta Estrada vaig seguir aprenent i provant més coses. Seminaris de laboratori, assajos científics, eines per formular preguntes científiques. Construir explicacions i argumentar-les. Llegir críticament i debatre. Múltiples maneres de fer servir el llenguatge i el lèxic per a estructurar el pensament en la forma en la que pensa la Ciència. Plantilles, rutines de pensament, iniciadors i macroestructures lingüístiques.
Aquest llibre vol ser un intent de compartir el que he anat trobant –que és mèrit dels espais que he mencionat- i els intents de materialitzar a l’aula aquesta elusiva simetria, fracassos inclosos –això sí que és meu-.
Suposo que m’agradaria que aquest llibre servís perquè quan els profes de Ciències i els de Llengua parlin entre ells s’entenguin. Que hi trobin eines que els resultin útils per a enriquir activitats i pràctiques, i aconseguir que el que fem a l’aula convidi els alumnes a participar en la Gran Conversa de la Ciència. Que tingui forma. 41 activitats i 34 bastides lingüístiques -un conjunt de 75 accions lingüístiques- són part de la conversa entre la teoria i la pràctica que he intentat plasmar-hi. Crec que consultar-ne l’índex pot ajudar a fer-se una idea de la naturalesa d’aquesta conversa, així que agraeixo a la Fundació Joan Profitós que m’hagi donat el permís per a compartir-lo amb vosaltres.
Vull agrair a Conxita Màrquez i Núria Alba que es llegissin el manuscrit inicial i compartissin generosament els seus útils consells i orientacions.
També vull agrair al Sr. Domènech -que a més de ser el meu pare, va ser també el meu professor de COU- que obrís per a tots nosaltres aquesta porta al que hi havia sota la superfície del llenguatge.
Ara comença el procés per a la publicació del llibre. Em fa il•lusió. M’agradaria posar-hi a la portada una cremallera, com a metàfora d’aquesta simetria i interdependència entre llenguatge i pensament que el llibre intenta desbrossar per a la pràctica a l’aula.
Escriure’l ha demanat llegir a altres, parlar amb altres. Desconfinar la reflexió. Tinc pressa per incloure els lectors en aquest diàleg. Potser, perquè:
“Quan hom aconsegueix dialogar sobre un tema, no ho fa perquè ha aconseguit exterioritzar les seves idees com a paraules, sinó perquè ha aconseguit interioritzar les seves interaccions comunicatives com a idees”.
Quanta raó tenia, l’amic Caryl, només en 32 paraules.
En fi, que estic content i agraït.
El llibre ha estat publicat per Editorial Graó l’octubre de 2022, aquí la notícia sobre la publicació: