Vaig descobrir fa unes setmanes que existeix una corrent estètica en arquitectura anomenada Brutalisme. Entre d’altres particularitats en té una que em va cridar molt l’atenció: els edificis del brutalisme fan un esforç en que es vegin les estructures. Les bigues, els canals de ventilació, els suports,…no només no s’amaguen, sinó que hi ha una intenció explícita per part de l’arquitecte en que aquestes estructures es vegin, per a provocar un efecte estètic.

Mentre preparava una petita xerrada per a la Conferència-Col·loqui sobre “Fer servir la llengua per ensenyar a pensar Ciències” em va venir de nou al cap el Brutalisme: el que fem quan fem Tractament Integrat de Llengua i Continguts no és “afegir” llengua a les activitats de Ciències o de Socials, sinó “fer explícites” les estructures lingüístiques que en configuren les formes de pensar. Mostrar-ne les bigues. Per exemple, en Ciències, fer que un alumne tingui presents i domini els connectors gramaticals “per tant, així doncs, en conseqüència, a causa de, degut a…” és fer explícita una estructura lingüística que no només serveix per a comunicar relacions causals. També per a pensar-les.

Si algú està acostumat a veure les “bigues” i els “canals de ventilació” del llenguatge, no només sabrà comunicar-se i pensar millor en els textos i formes de pensar que els ensenyem. Serà conscient del paper de l’estructura. Que també altres textos i formes de pensar que no els ensenyem també han de tenir les seves pròpies “bigues” i “canals de ventilació” (el tipus de lèxic, els apartats, les formes d’expressar-se i representar conceptes,…).

I aquesta metàfora ha seguit germinant al meu cap. Diria que molts cops els docents tenim clares les estructures de les coses que fem a l’aula, i la relació amb els propòsits, però que potser no ho compartim prou amb l’alumnat. Potser no som prou brutals. I crec que aquesta metàfora ens serveix per a pensar sobre moltes coses.

  • Sobre gestió d’aula: “Fixeu-vos que, quan us demano que sortiu a parlar a fora un moment amb mi, ho faig perquè penso que quan hi ha un conflicte, la pressió del grup -que ens està mirant- crea unes expectatives que ens dificulta tenir un diàleg franc. Per això us demano de sortir un moment. Vosaltres també podeu fer servir això per gestionar converses complexes“.

 

  • Sobre disseny de dinàmiques “Fixeu-vos com, en aquesta activitat, primer cadascú llegirà i intentarà respondre les preguntes tot sol, durant uns 10 minuts, i després ens posarem en parelles. Ho farem així perquè és una manera de donar temps a tothom de formar-se una idea pròpia, perquè no volem perdre cap idea de cap de vosaltres. La manera d’organitzar la conversa us pot ajudar a escoltar només a uns, o a tothom.“

 

  • Sobre els espais i els temps “Fixeu-vos en que, avui posarem les taules en U, perquè el que ens interessa és que hi hagi una conversa entre tots. Fixeu-vos que normalment, la disposició de les taules -en fileres- està pensada perquè m’escolteu. Podeu fer servir la manera de posar les taules per a aconseguir un propòsit“.

 

  • Sobre avaluació “Fixeu-vos que en realitat el que ens interessa de la rúbrica, és que per entendre-la iniciem converses que ens ajuden a definir com fer bé la tasca. Converses entre nosaltres, entre el que tenim i el que volem, entre el producte i el propòsit…També quan us co-avalueu esteu aprenent. Avaluar coses és una estratègia que podeu fer servir per aprendre.“

 

  • Sobre el paper de la llengua “Fixeu-vos com en l’apartat de Material i Mètodes, un article científic fa servir la passiva i el mode impersonal -Va ser analitzat, es va centrifugar…- i això transmet la idea que el procediment és independent que qui el faci. Vosaltres també podeu fer servir els modes verbals per transmetre diferents missatges“.

Penso que aquestes són converses que podem -que hauríem de- tenir amb els alumnes. Fer-los veure que l’estructura (de la gestió d’aula, de les dinàmiques, de la gestió dels espais, de l’avaluació, de l’ús de la llengua…) respon a uns propòsits. Que les estructures que ens envolten poden ser analitzades i la seva correspondència amb els propòsits pot ser objecte de judici “Realment aprenem millor si tots fem el mateix alhora?“.

Diria que això té molt sentit des del Pensament científic, que justament s’encarrega d’analitzar i crear models (estructures) per intentar explicar els fenómens del món real. Però diria, també, que aquest no és el motiu més important per a promoure un brutalisme educatiu.

Crec que el motiu important és que, ara que parlem tant de Pensament Crític, una part fonamental de la formació ciutadana dels nostres alumnes és que sàpiguen que existeixen estructures (lingüístiques, socials, econòmiques, judicials…escolars) que ens envolten. Que aquestes estructures es poden descobrir si hi tens la mirada avesada. Que responen a propòsits que es poden- s’han de- interpel·lar. I que podem participar a usar i construir estructures millors.

Ensenyem bé. Siguem brutals.

.

.

===================

.

.

“Fixeu-vos que” l’estructura d’aquest post té una estructura orientada a l’acció: en primer lloc, de color blau, un text narratiu ajuda a generar empatia i curiositat al lector. A continuació, de color verd, un cop hem captat l’atenció, s’explicita en abstracte la temàtica del post. A continuació en negre, es proposen exemples. Els llistats afavoreixen una “lectura superficial” interessant perquè el lector seleccioni què li interessa. Finalment, en taronja, una conclusió que proposa plans d’acció i aplicacions. Podem fer servir aquesta estructura “Narració –> Temàtica –> Exemples –> Conclusió i Acció” per a escriure posts més útils.

Podem incorporar metàfores xocants i expressions aparentment contradictòries “Brutalisme educatiu” per generar idees més punyents.

Es poden fer servir repeticions “Fixeu-vos que/Fixeu-vos com” que reapareixen al final per generar complicitat semàntica amb el lector (Ah, això ja ho ha dit abans!). Justament el que fem en aquest text final, que també comença per “Fixeu-vos que”. Igualment, a Twitter, el post es proposa amb la darrera frase del text “Ensenyem bé. Siguem brutals”, creant també un cercle de complicitat similar. També ho és el fet que el lector llegeixi textos amb diferents colors i només al final vegi el sentit dels colors i hagi de tornar enrere per a confirmar-ho (lector, admet que ho has fet ;-). Això d’anar introduint termes, referents o expressions per a recuperar-les al final, ho podem anomenar “tècnica retranca”, i -per el seu component sorpresiu- en altres formats diferents dels posts també s’usa per a redactar twits o missatges agressius amb esperit “Zasca”. 

 

.

.

.