Als centres educatius existeixen múltiples espais on “passa” la innovació i la professionalització. Alguns són oficials, altres oficiosos, alguns individuals, altres col·lectius.

La profe de mates que improvisadament va veure que treballant en grups va millorar la resolució de problemes i ho explica a un company. Un profe de ciències que rememora una conversa inesperada a l’aula sobre un experiment i vol convertir això en habitual a les seves classes. Una profe de llengua que ressegueix mentalment un debat espontani que es va produir a l’aula sobre una de les lectures obligatòries i que està sopesant deixar de demanar resums als alumnes i trobar maneres de que aquests debats siguin naturals a les sessions de llengua de tot el centre, i està reunint l’empenta per proposar-ho a la reunió de Departament.  Altres entrant amb franquesa -i una mica de dubte raonable- en el diàleg amb la seva pràctica que els proposen nous instruments d’avaluació.

En podem dir “innovació petita” si volem, però que, per la porta dels “coms” acaba obrint la conversa de la “innovació gran”, la dels “què” i els “perquè”.

Una porta que fa que molts profes passin del grup de “profes que no pensen”* al grup de “profes que pensen”. I descobrint pel camí que aquest és un ofici sobre el que es pot pensar. És aquesta una definició de professionalització? Segurament no, però s’hi apropa.

Perquè tot això es consolidi, perquè en resulti una cultura docent i una professionalització, calen formes logístiques d’alimentar això. Espais de conversa, logístiques amables amb el cultiu d’aquesta “innovació petita”. A l’INS Marta Estrada hem cercat maneres de fer-ho: periòdicament les reunions de Departament es convertien en “nodes”, espais en què cadascú es reunia amb qui necessités per ajudar a créixer aquesta innovació petita. A viure de manera natural en la professió el fet de -autopropulsadament- voler parlar amb els altres per a millorar coses. És aquesta una definició de professionalització? Segurament no, però s’hi apropa.

Espais com aquests, oficials i oficiosos (la sala de profes i la màquina de cafè també en són) són necessaris. I m’agradaria aturar-me en aquest post en l’impacte que tenen en aquest ecosistema sovint els programes institucionals d’innovació.

Ho explicaré amb la metàfora de la manta, que a mi em serveix sovint per pensar sobre gestió en centres educatius.

Existeixen un conjunt de recursos, esforços extraordinaris, que el centre educatiu té al seu arsenal organitzatiu. Hores de guàrdia, hores de càrrec, … És el que solem fer servir per a sortides, plans interns, … Aquesta “manta” ha de poder “tapar” el que vulguem fer.

Exemple: Projectes projecció externa: la “manta” per això ja está en altres projectes.

segrestadors

Cal pensar molt bé si un programa està alineat amb la cultura i valors del centre. Molts programes “vénen” sense cap dotació d’hores o amb una dotació insuficient, de manera que, a la pràctica, el que fan és fer una estirada brutal a la manta.

Si la sensació és que el centre és qui “serveix” al programa i no el programa el qui “serveix” al centre, potser ens ho hem de pensar, perquè correm el perill d’estripar el múscul innovador del centre, i amb ell, la cultura professional

Penso que aquesta és una reflexió que hem de fer tant els profes dels centres com els responsables/coordinadors/guies dels programes. SAber veure quan el programa està nodrint la cultura interna i quan l’està ofegant. I aquesta distinció és difícil, perquè com a col·lectiu que viu sovint la frustració, volem aprofitar qualsevol ocasió per poder dir que les coses van bé o serveixen. i de vegades no hi van tant.

També perquè impacte va més enllà de centres: grups de treball, xarxes temàtiques territorials, moviments de renovació pedagògica…col·laboracions universitats…si el múscul de reflexió deixa de reposar en la comunitat i passa a fer reposar en l’administració, el que tenim no és una estratègia de professionalització i emancipació, sinó de  submissió.

També perquè l’aproximació “bulldozer” d’apropar-se al treball als centres des de la hipòtesi de que abans allí no hi creixia res acaba erradicant plans, programes i iniciatives oficioses pròpies dels centres (com ho està fent també la implantació del currículum, mentors TIC i càrrecs diversos d’exhibició política -“Estem fent alguna cosa!”-sense dotació segons soni la flauta, com els  “coordinadors de benestar”)

Necessitem que cada cop més profes passin a formar part del grup e “profes que pensen” i es plans de vegades ens fan fer el viatge contrari. Hi ha la idea de que grans plans en vistosos centres pilot consoliden i que la innovació petita no. Però no és així. El sistema avançarà quan ho faci la gran massa del professorat. I això passarà per un cenvi de cultura, que creixi a partir de la legitimació d’aquesta innovació petita.

I a més calen “profes que pensen” també en clau social.

*Sé que aquest epítet de “profes que no pensen” pot sonar agressiu o insultant. El meu fill a 3er d’ESO està els darrers dies dedicant les hores de classe de música a copiar a mà literalment d’un document word projectat a una pantalla, en el que encara s’aprecien les marques textuals de la Wikipèdia. Sí. Hi ha també profes que no pensen, i s’ha de poder dir.