Carta d’un caçador de metalls – Llegat digital Jordi Domènech

15 de gener de 2006

Estimat doctor Klauss,

Ja farà un temps que no sap res de mi, però no podia esperar més a dir-li-ho: ens n’hem sortit!! Finalment, el descobriment!

S’estarà, vostè preguntant: i què han descobert? Doncs miri, vostè no se’n recordarà, però n’és en part culpable. Tot va començar fa uns anys, a la Facultat de Biologia. Vostè em va parlar d’Aznalcóllar i del terrible accident que allí va succeir. Litres de materials contaminats amb metalls pesants van ésser abocats al parc natural de Doñana. El Parc i algunes de les seves precioses espècies estaven condemnats. No hi havia manera d’evitar-ho. Després de dir això, teatralment, es va acabar el cafè d’un glop. Se’n recorda?

Vostè i jo no vam tornar a parlar del tema. Però poc temps després, vaig veure una notícia sorprenent: investigadors del Departament de Genètica de la UB havien aconseguit, mitjançant unes proteïnes, recollir metalls pesants del medi. Podia ser la salvació de Doñana? M’intrigava com feien la seva feina. Vaig entendre que feien servir les proteïnes com a trampes per a capturar els metalls, però…com? Només a un lloc podia trobar la resposta, i vaig anar a descobrir el secret dels caçadors de metalls.

A partir d’aquí, tot va anar molt ràpid. Dies després, ja era un d’ells. La directora del grup de recerca, la Dra. Sílvia Atrian, m’explicà com caçaven els metalls. Resulta que usaven unes proteïnes anomenades metal·lotioneïnes, que estaven a pràcticament tots els éssers vius i els protegien dels efectes tòxics dels metalls pesants. Les metal·lotioneïnes actuaven com trampes de metalls, mitjançant un aminoàcid anomenat cisteïna. I quina era la meva feina com a caçador de metalls? Resulta que les diferents metal·lotioneïnes funcionaven cadascuna millor amb un metall o un altre, amb Zn, Cd o Cu. Hi havia alguna cosa, “alguna cosa en la seva seqüència que havia d’explicar com funcionaven!” I sap, Doctor Klauss, quan la Sílvia –perquè la Dra. Atrian va ser de seguida la Sílvia- , deia, quan la Sílvia ens explicava això , alguna cosa en la seva manera de dir-ho et feia pensar que acabaves d’entrar en una exploració on no es sabia què passaria. Li ben asseguro no vaig trigar a comprovar-ho. Però m’estic avançant. Anem a pams.

Vam començar a sintetitzar mitjançant enginyeria genètica metal·lotioneïnes de diversos organismes. Teníem la hipòtesi que la mosca Drosophila, que tenia una MT de Cu, tindria la seva segona MT de Zn. La que jo m’encarregava d’estudiar. Amb diverses proves, anàlisis i més proves gràcies al grup de recerca de la Dra. Mercè Capdevila -que també va ser de seguida la Mercè-, va resultar que no era el que ens pensàvem. Era de Cu, també. Em vaig endur una decepció. Vaig pensar: quin fracàs, no ha sortit el que volíem. Perquè per a mi aleshores la Ciència anava d’això: de demostrar que tenies raó, que les coses eren com les pensaves tu. La reunió amb la Sílvia va ser la primera de les lliçons de Ciència que m’esperaven. Estava contenta. Jo, decebut. Ella, contenta. Va resultar que el que nosaltres ens haguéssim pensat no era important. Va resultar que havíem d’estar disposats a estripar les nostres boniques teories quan les dades no les recolzaven. Semblava contenta de que les dades ens contradissin i allí, sobre la marxa vaig presenciar la construcció de la nova hipòtesi: llavors, això vol dir que,… per tant…. Dr. Klauss. Guardi aquestes paraules, perquè li en tornaré a parlar.

Però això no era tant fàcil com això. Després de molt treballar, aconseguies quatre dades. Quan li dic quatre, no li dic en sentit figurat. Estic parlant de quatre números. Amb decimals, però quatre. Estequiometries de metalls. Equivalents de valoració. Quatre números. I amb allò anaves a una reunió, pensant que d’allò no se’n podria treure res. I ho deies. I llavors la Sílvia ho feia. Et feia “Ejem, ejem”. Sabeu què vull dir, oi? I llavors, quan feia això, sabies que se t’estava escapant alguna cosa. I venia la segona lliçó: deixa de mirar-te les dades com te les mires. Gira la taula. Què veus ara? I, sap què, Dr.Klauss, va resultar que això de comparar coses era multidimensional i que les dades de vegades responien a preguntes que tu encara no t’havies fet. Les primeres vegades em quedava parat. Les últimes també, perquè la Sílvia feia l’impressió d’estar sempre un pas més endavant. Gira la Taula. Què veus, ara? Dr. Klauss: Guardi aquestes paraules, perquè li en tornaré a parlar.

Però ara tornem a l’anàlisi de més proteïnes: l’Equip MT -els Metalos, vam començar a dir-nos- teníem control·lat el món dels éssers vius. No hi havia fílum on no hi hagués un Metalo xafarder remenant seqüències, calculant masses o analitzant espectres. Perquè amb les Laures, l’Ayelén, en Roger i l’Òscar analitzàvem espectres, el que seria, diguem-ne l’ ”ombra” de la proteïna, d’on deduíem com devia empresonar els metalls. Un dia, analitzant espectres, alguna cosa va començar a fallar. Semblava que en l’ombra de les nostres proteïnes hi havia alguna cosa que no era ni la proteïna ni el metall. Un viatger molecular ocult. I, de nou, ja s’ho pot suposar: la Sílvia, contenta. I vinga a girar taules. A aquestes alçades ja havies entès que precisament, la gràcia de tot plegat era que hi haguessin coses que a primer cop d’ull no s’entenguessin, però després obrissin la porta a noves visions, hipòtesis i descobriments. Que la ciència no anava de camins segurs, sinó de sobresalts. I aquesta vegada va ser el cas, el nostre descobriment: resultà que MTs de diversos fílums tenien Sulfurs en els seus agregats amb metalls, una cosa que fins al moment ningú no havia vist. Ens preguntàvem com era que ningú no ho hagués mirat abans, això. I la Sílvia ens ho va respondre en la felicitació que vam rebre d’un investigador el nom del qual ara no recordo, que deia el que seria la tercera lliçó de Ciència. La Sílvia ens va dir: mireu, és exactament això que ens diuen. La ciència és mirar on tothom ha mirat i veure-hi el que ningú no ha vist. Dr. Klauss: Guardi aquestes paraules, perquè li en tornaré a parlar.

I per veure el que ningú no havia vist i mirar-ho com ningú sabia que s’havia de mirar la creixent família Metalo va embarcar-se cada cop en noves tècniques, noves col·laboracions i nous reptes. Miri, doctor Klauss: No he resolt res d’Aznalcóllar. Però m’he endut tres lliçons.

Addenda. 12 de desembre de 2017.

Torno a ser jo, doctor Klauss. Han passat uns anys, i la Sílvia ens ha deixat. Ens hem trobat de nou persones que vam compartir amb ella aquesta seva passió per la ciència. I els he llegit la seva carta. Ara sóc profe. Intento que els meus alumnes aprenguin ciència. I recupero les tres lliçons:

Va resultar que havíem d’estar disposats a estripar les nostres boniques teories quan les dades no les recolzaven. Per tant, així doncs, això vol dir que…
Va resultar que la ciència no era tenir prestigi, o fama, sinó adonar-se de fins quin punt apassionant era mirar-se les coses amb un “Gira la taula. Què veus ara?” o deixar que les dades formulessin les seves pròpies preguntes.
Va resultar que la ciència no era fer servir aparells estranys, sinó mirar allà on tothom ha mirat i veure-hi el que ningú no ha vist.

I miri, Dr. Klauss. Si aconsegueixo que els meus alumnes, avui aprenguin aquestes tres coses que vaig aprendre aleshores amb la Sílvia, hauré fet bé la meva feina. Gràcies, Sílvia.

Jordi Domènech Casal, caçador de metalls

Adaptació del text original “Carta d’un caçador de metalls”

http://www.accc.cat/stuff/1__JoanOro2007JordiDomenech_FINAL.pdf