Occitània abasta ben bé una tercera part de l’Estat francès amb una extensió de 190.000 Km2 i 13 milions d’habitants i amb una densitat de 68 habitants per quilòmetre quadrat. Aquestes xifres són ben diferents de les dels Països Catalans, que tenen 69.000 Km quadrats i 10 milions d’habitants amb una densitat de 145 h. per Km2 . Dues consideracions surten ràpidament de comparar aquestes xifres. Primera, Occitània és tres vegades més gran que els Països Catalans. Segona, si Occitània tingués la mateixa densitat que els Països Catalans, tindria prop de 28 milions d’habitants, en lloc dels 13 que té ara.

El conjunt dels Països Catalans i Occitans és de 259.000 Km2 i de 23 milions de persones, que superen els 18 milions de persones dels Països Castellans peninsulars. Occitània, s’estén des dels Pirineus (amb la Val d’Aran inclosa) fins els Alps (incloses 12 valls occitanes a la vessant del Piemont d’Itàlia) i des de l’Atlàntic (des de Bordeus a Baiona) i fins el Mediterrani (des de Salses fins més enllà de Niça passant la frontera italiana). Inclou, doncs, una gran ossada física que són la serralada del Pirineu, el Massís Central i els Alps provençals.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  • en verd: divisions polítiques i administratives, i noms de les regions o dels països.
  • en vermell:
  • a l’Estat francès: límits dialectals
  • a l’Estat espanyol: límits administratius i/o lingüístics 

Occitània no és una nació amb límits geogràfics determinats per muntanyes i rius. Els límits d’Occitània són la seva llengua, que passa rius i muntanyes i divisions administratives interiors i d’estats. Són 32 departaments de l’Estat francès, 12 valls alpines de l’Estat italià i una vall pirinenca, la Val d’Aran, a l’Estat espanyol.

Històricament ha estat composada per Gascunya, Guiena, Llemosí, Alvèrnia, Delfinat, Provença i Llenguadoc, malgrat que avui la divisió administrativa és sensiblement diferent quant a límits i denominació de cada país. Les regions avui definides són: Aquitània (que inclou part de Gascunya i de Guiena i el Perigord, a més del País Basc Nord), Llemosí, Alvèrnia, Roine-Alps (que inclou part del Delfinat, a més de zones franco-provençals), Provença-Alps-Costa Blava (Provença), Migdia-Pirineus (part de Gascunya i part del Llenguadoc) i Llenguadoc-Rosselló (la resta del Llenguadoc i una petita part de Provença, a més de la Catalunya Nord).

La història d´Occitània ha estat molt intensa. Els països d’Oc han estat habitats des dels inicis de la història de l´home i han donat els seus noms de lloc com a corpus terminològic per als investigadors de la prehistòria. Occitània ha conegut la presència de pre-neandertals (d’una antiguitat com la de l’home de Talteüll / Tautavèl, de 450.000 anys), tota mena de neandertals i totes les evolucions de l’home de Cromanyó / Cròs Manhon.

La porositat cultural del país ha estat extraordinària. Influències celtes derivades de les immigracions que van recórrer Europa a partir del segle VIIIè. a.C., el substrat ibero-basc de la cultura pirinenca (especialment intens a Gascunya i al Baix Llenguadoc), penetracions de ligurs en el seu extrem més oriental, colonitzacions gregues a Provença (a partir del secle VIè a.C.) i, finalment, una profunda romanització. La història d´Occitània és en aquests segles idèntica, més que no pas paral·lela, a la història de Catalunya.

La divisió provincial que els romans van fer de la Gàl·lia va reconèixer la diversitat i mai no va correspondre´s en una sola unitat administrativa. L’emperador, per exemple, Dioclecià va tenir prou cura de dividir la Gàl·lia en dues diòcesis que, efectivament, es corresponien geogràficament amb el que després serien països “d’oïl” i països “d’òc”.

El regne visigot de Tolosa va ser una realitat política efímera però plena de trascendència per als segles que vindrien. Si bé la competència entre gots i francs forçaria el desplaçament dels primers vers l’antigues províncies romanes d´Hispània, també és cert que la influència política de les nissagues gòtiques que hi romangueren, va perllongar-se durant els segles següents. La classe feudal era encara al segle IX essencialment d’origen got.

Al llarg de l’alta edat mitjana, l’orient d’Occitània va consolidar una estructura de poders comtals cada vegada més cohesionats entre ells i, a la vegada, més distants de l’autoritat reial. A imitació del comte de Barcelona, el comte de Tolosa feia i desfeia amb independència de l’autoritat reial, tot tractant de teixir un futur regne. Les polítiques matrimonials i els lligams tradicionals entre vassalls del mateix emperador a nord i sud del Pirineu van començar a configurar, d’una forma explícita en el regnat de Pere I de Catalunya-Aragó, la possibilitat d’una confederació catalano-occitana. És en aquest moment que es produeix la croada contra els albigesos i l’estroncament no sols d’aquest projecte polític sinó també de la viabilitat d’Occitània com a construcció