Aplec de Santa Margarida, Mura

Ritual descrit per Josep Llorens (2023).

Mura, Barcelona, Catalunya.

Un cop l’any, dissabte o diumenge més proper a Santa Margarida, el 20 de juliol.

Resum>

_{L’aplec de Santa Margarida té lloc a la capella dedicada a Santa Margarida d’Antioquia, la qual es troba al costat de la casa habitada del mas del Puig de la Balma, a Mura. Se sol celebrar pel voltant del dia 20 de juliol, que és Santa Margarida d’Antioquia, normalment el dissabte més proper, tot i que, en el cas que el dia 20 de juliol caigui en diumenge, se celebra aquell dia. No se sap quants anys fa que se celebra, però se sap que la capella va ser construïda abans l’any 1441, quan surt esmentada per primera vegada en un document, i a l’Època Medieval quan era molt popular.}

Categories descriptives>

_{Catolicisme, Santa Margarida, sagrat, culte femení.}

Descripció etnogràfica>

_{L’aplec comença a preparar-se unes setmanes abans, quan la família de la casa avisa el capellà del poble i arriben a un acord sobre el dia que han de celebrar el ritual. Un cop decidida la data, que sol ser pels volts de Santa Margarida, els avis de la família comencen a netejar la capella i a preparar-la per a la visita del sacerdot i l’aplec. Comencen a treure la pols, a netejar l’altar i les parets, a col·locar els ciris en el lloc que els correspon, i a preparar la vestimenta del sacerdot, que inclou la casulla i l’alba, entre d’altres.}

_{Quan arriba el dia de l’aplec, al matí (abans de dinar) o bé a la tarda (abans de berenar), alguns membres de la família acaben de preparar l’aplec. Concretament, col·loquen les estovalles i encenen les espelmes, tres a cada banda de l’altar, sobre les estovalles, enmig de les quals hi ha una icona de Crist crucificat.}

_{L’altar es troba en una plataforma elevada de pedra. A darrere de l’altar, hi ha un retaule amb les talles de: Santa Margarida –patrona de la capella–, al centre; Sant Josep, a la dreta; i Sant Ignasi de Loiola, a l’esquerra. A Sant Ignasi se’l venera, probablement, per la proximitat amb la Cova de Sant Ignasi, també anomenada Santa Cova de Manresa, on aquest Sant va establir-s’hi temporalment. Al costat dret de l’altar hi ha entre dues i quatre cadires, depenent de l’any, i dues cordes mitjançant les quals es fan sonar les campanes de l’església. Davant de l’altar, uns sis bancs ocupen l’espai. Al darrere, finalment, destaca una imatge de Jesucrist a la Creu. A l’altre costat esquerre de l’altar, hi trobem la sagristia amb dos mobles on, al més gran, s’hi guarda la vestimenta del sacerdot. També hi ha una cadira per a agenollar-se i resar, i una pica per al sacerdot.}

_{Seguint amb la descripció del ritual, alguns membres de la família i assistents preparen el vermut o berenar per després de la missa. Quan finalitzen i són a fora xerrant, el capellà demana voluntaris per llegir les lectures. Un cop triats, se’n va a la sagristia per vestir-se. Mentrestant, un feligrès o feligresa fa sonar les campanes i tothom comença a entrar i seure.}

_{La missa es considera iniciada en el moment en què el sacerdot surt de la sagristia dirigint-se a l’altar amb la casulla i l’alba. És llavors quan el públic s’aixeca i realitza el Cant d’Entrada. Després s’asseu i acompleix el Senyal de la Creu. Amb el polze de la mà dreta es toca: primer, el front i es recita “En el Nom del Pare”; després, el centre del pit, dient “del Fill”; l’esquerra, pronunciant “i de l’Esperit”; la dreta, afegint “Sant”; per, finalment, besar el dit, amb un “Amén”. Acte seguit, els assistents demanen perdó a Déu pels seus pecats, amb una Pregària. Llavors, el capellà recita la Pregària de Col·lecta que relata la vida de la Santa.}

_{Seguidament, els feligresos s’asseuen i el sacerdot també ho fa en una cadira situada a l’esquerra de l’altar. Un dels feligresos llegeix la Primera Lectura, que sol ser un fragment de l’Antic Testament i, havent acabat, diu: “És Paraula de Déu”. El públic respon: “Us lloem, Senyor”. Torna a asseure’s. Els feligresos s’aixequen per cantar un psalm i tornen a seure. Aleshores un altre feligrès s’aixeca i es dirigeix cap a l’altar per llegir la Segona Lectura, que sol ser un fragment del Nou Testament i, com a la Primera Lectura, acaba enunciant: “És paraula de Déu”. El públic respon: “Us lloem, Senyor”. Torna al seu lloc entre el públic. Tot seguit, el mossèn fa una lectura de l’Evangeli i recita l’homilia relacionada, en aquesta ocasió, amb la vida de Santa Margarida, verge i màrtir, a més d’altres lectures. Sol explicar la llegenda de Santa Margarida.}

_{Segons la llegenda, santa Margarida d’Antioquia era filla d’un sacerdot pagà, però va ser educada per una dona cristiana. Quan es va convertir al cristianisme va haver de marxar de casa i va començar a guanyar-se la vida com a pastora. Un prefecte romà, en veure-la, es va enamorar d’ella i es va prometre fer-la esposa seva, si era lliure, o concubina, si era esclava, però Margarida el va rebutjar i el prefecte romà es va venjar jutjant-la per ser cristiana, torturant-la i empresonant-la, tenint en compte que era l’època de les persecucions de l’emperador Dioclecià contra les comunitats cristianes de l’Imperi Romà. A la presó, a Margarida se li va aparèixer el dimoni en forma de drac i se la va empassar, però com que duia una creu a la mà, el drac va haver de vomitar-la sana i estàlvia. Després va haver d’enfrontar-se amb un altre dimoni, al qual també va vèncer. Aquell dimoni li va confessar que Salomó l’havia tancat amb uns germans seus en un vas de bronze, però que els habitants de Babilònia l’havien obert pensant-se que hi havia un tresor, i els havien alliberat a tots. El dia següent el prefecte va intentar executar-la amb aigua i foc, però només va aconseguir augmentar el nombre de gent que creien en ella, i va ordenar que aquests nous creients fossin executats immediatament. Santa Margarida va ser decapitada i va morir, però el seu botxí va morir al mateix instant que ella perquè es va mostrar reticent a matar-la. La mort del botxí va ser un premi i no un càstig. Un suposat criat i testimoni presencial dels fets va robar el cos de la santa i una viuda la va sepultar a la ciutat (Butler, 1965 [1756-1759]).}

_{Santa Margarida va ser una de les santes més populars de l’Església catòlica a l’època medieval, i aquest fet va evitar que l’Església la dessacralitzés durant molt de temps, malgrat la falta de proves que verifiquessin la seva existència, admès per l’Església mateixa (Butler, 1965 [1756-1759]). Finalment, l’any 1969, l’Església va deixar de commemorar-la per la manca de proves sobre la seva existència (Els editors de Encyclopaedia Britannica, 1998). La seva llegenda està carregada de simbolisme: el drac com a representació de Satanàs; la possible vinculació de la història dels dimonis que surten d’un vas amb la història de la Capsa de Pandora; les tortures infligides a santa Margarida pel prefecte com a representació del context més gran de persecucions anticristianes dutes a terme per l’emperador Dioclecià; la mort del botxí com a representació del perdó diví; els atributs de santa Margarida, que és jove, bella i verge, com a símbols de la puresa; i el seu sacrifici com a símbol del bon comportament cristià.}

_{Se la presenta com un model a seguir, i se li demana que intercedeixi per nosaltres. Quan el capellà ha acabat de llegir l’homilia, la gent s’aixeca i tots reciten el Credo, una oració mitjançant la qual es reafirma la fe en Déu. Després resen pregàries per a les necessitats dels cristians, dels refugiats i de l’Església Catòlica, entre d’altres. Els temes de les pregàries poden variar.}

_{Tot seguit, els feligresos s’aixequen i el sacerdot acompleix la Presentació de les Ofrenes, en la qual presenta el pa, que simbolitza el Cos de Crist, i el vi, la seva Sang. En aquest acte de Consagració del pa i el vi, el capellà ressalta la vida de Santa Margarida i procedeix a fer la Pregària Eucarística. Destapa primer el calze del pa i el consagra, i el calze del vi per fer el mateix. Pronunciant el següent: “Aquest és el Cos de Crist” (mentre alça el pa, el parteix en dos, i se’n menja una meitat), “Aquesta és la Sang de Crist, vessada per vosaltres en remissió dels pecats” (alçant el calze del vi), “Preneu i beveu-ne tots, que és el meu memorial” (bevent el calze del vi, per finalment netejar-lo amb un drap). Seguidament procedeix a la preparació de la Comunió, recitant les pregàries del Parenostre i de l’Agnus Dei. Un cop baixa de l’altar, reparteix el pa consagrat entre els feligresos que són més a prop de l’altar. La resta es desplaça cap a ell per combregar. Pronunciant: “El Cos de Crist”. I el feligrès respon: “Amén”, tornant de nou al seu seient. Al acabar es procedeix a l’Acció de Gràcies, que consisteix en guardar silenci o cantar. Finalment, tot acaba amb una pregària i la benedicció del capellà. El Cant Final clausura l’acte, especialment quan el capellà enuncia: “Aneu-vos-en en pau”, amb el senyal de la creu.}

_{Un cop acabada la missa, tothom surt de l’església, parlant, mentre es dirigeixen a un menjador a l’aire lliure del restaurant del mas, on hi ha aliments i begudes. Si és al matí, es fa un vermut, amb patates fregides, escopinyes, olives, entre d’altres. Si és a la tarda, es fa un berenar on hi ha coca amb xocolata. Les begudes, independentment de l’hora, solen ser Fanta i Coca-Cola (o succedanis), cerveses, ratafia, o aigua, entre d’altres possibilitats. Mentre mengen i beuen, els assistents a la missa i el capellà parlen entre ells; tot i que persones que no han assistit a la missa poden afegir-s’hi. Finalment, tothom acaba marxant i l’aplec s’acaba.}

Seqüència ritual>

Anàlisi ritual>

_{La seqüència ritual està estructurada per un temps inicial (Temps 1), de posada en escena de tots els elements rituals, l’especialista i els feligresos. Aquest primer període inicial no es defineix per a la seva sacralitat, ans el contrari.}

_{A continuació, tot un seguit de temps configuren el cicle sagrat del propi ritual.}

_{El temps 2 s’inicia amb l’arribada de l’especialista a l’altar, sacralitzant l’acte amb la seva vestimenta, el cant i la gestualitat. Així s’augura una liminalitat en que els feligresos van prenent contacte amb el sagrat de manera progressiva. És a dir, un cop l’entorn o l’escenari és banyat del sagrat, com a preparació de l’acte litúrgic posterior, en el Temps 3 el públic assistent procedeix a una purificació a través del perdó i d’una pregària, abans de rebre el verb sacre en els següents temps. Aquests es caracteritzen per a les lectures sagrades. Amb una primera lectura de l’Antic Testament per part d’un feligrès i una segona lectura del Nou Testament d’un altre feligrès (Temps 4). Dues lectures que donen pas a la lectura de l’Evangeli per part del mossèn (Temps 5) i il·lustren perfectament l’augment de la pròpia sacralitat, on tothom es banyat pel verb sagrat. És a partir d’aquest moment, que es pren contacte amb la sacralitat, personificada, amb la presència del sacerdot que, a partir d’aquest moment, serà el que presidirà tots els següents actes de la cerimònia. Es quan destina l’Homilia a Santa Margarida, en la qual explica a grans trets la seva vida. Aquesta representació sacralitzada es converteix així en el model a seguir i en un símbol entre la feligresia i Déu. És una representació capaç d’il·luminar allò transcendent, inclús humanitzant-lo per tal d’apropar-se a la vida dels feligresos. Il·lustrant perfectament la importància de les figures femenines en els cultes catòlics a Europa (Fedele, 2103).}

_{Un cop s’ha pres contacte amb el Sagrat, el següent Temps 6 consisteix en reafirmar la fe i recitar pregàries. És a partir d’aquesta reafirmació que els assistents estan en disposició d’executar la Consagració de les Ofrenes, amb el Cos i la Sang de Crist, tot i ressaltant la vida de la Santa i mostrant la comunió entre la feligresia i Déu. Ja el darrer Temps 7 és destinat a l’Acció de Gràcies i la benedicció final per part del mossèn per tal que tothom se’n vagi en pau. Finalment, la feligresia respon “Donem gràcies al Senyor”, i procedeix al Cant Final.}

_{Tota aquesta sacralitat permet una profunda connexió amb el Sagrat, la Santa i Déu, que acaba quan els feligresos surten de l’església (Temps 8), emplaçant-se ja en un espai profà i celebrant el vermut o el berenar tots junts. Tot i que l’efecte del que ha estat representat en els temps sacres continua actuant com a model representació.}

Bibliografia>

_{Butler, A. (1965 [1756-1759]). Margarita de Antioquía, Santa (W. Guinea, trad.). Catholic.net. Recuperat el 6/6/2023, de: https://es.catholic.net/op/articulos/37321/margarita-de-antioquia-santa.html#modal.}

_{Els editors de Encyclopaedia Britannica. (1998). Saint Margaret of Antioch Biography, Feast Day & Facts. A Encyclopaedia Britannica. https://www.britannica.com/biography/Saint-Margaret-of-Antioch.}

_{Fedele, A. (2013). Gender and Power in Contemporary Spirituality: Ethnographic Approaches. Routledge.}

_{Ferrando, A. (1993). El mas Puig de la Balma (Mura-Bages): Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.}

_{United States Conference of Catholic Bishops. (s.d.). Capítulo II: Estructura de la Misa, sus elementos y sus partes. USCCB. Recuperat el 7/6/2023, de: https://www.usccb.org/es/prayer-and-worship/the-mass/general-instruction-of-the-roman-missal/girm-chapter-2.}