Negre de la Riba. Festa del Foc de la revetlla de Sant Joan

_{^{Jorquera, Suzanne (2025). El mascaró de proa, el Negre de la Riba, retornat i penjat al barri. [Fotografia]. Barri de la Barceloneta, Barcelona.}}

Ritual descrit i analitzat per Suzanne Jorquera Mateu (2026).

Ritual descrit i analitzat per Suzanne Jorquera Mateu (2026).

Barri de la Barceloneta, Barcelona.

Cada any, 23 de juny.

Resum>

_{Aquesta descripció etnogràfica del ritual del Negre de la Riba s’inscriu en una recerca desenvolupada en el context del Màster d’Antropologia i Etnografia entre finals de 2024 i la segona meitat de 2026. El treball es basa en eines metodològiques pròpies de l’antropologia, especialment el treball de camp, l’observació participant i els espais informals d’intercanvi amb un grup de veïns i veïnes de la Barceloneta que impulsen i sostenen aquesta celebració.}

_{El ritual es centra en el Negre de la Riba, una figura aparentment inofensiva emmarcada en la cultura popular de la Barceloneta. Pretén abordar un conjunt de tensions socials, polítiques i simbòliques que travessen la cultura popular i la reconstrucció de la memòria del patrimoni cultural català. En aquest cas, el mascaró no s’ha enfocat com un objecte exànime, passiu o simplement com un producte festiu, sinó com un artefacte carregat de significats, canviant, disputat i històricament situat. La trajectòria històrica del mascaró permet observar com una mateixa figura pot ser llegida i interpretada des de diverses mirades. Com a símbol de resistència veïnal, un element festiu, un residu incòmode del passat colonial català, com un objecte patrimonialitzat per institucions culturals i finalment, com un element de conflicte entre memòries que pretenen obtenir legitimitat. Tal com va plantejar Gramsci (a Serna i Pons, 2011), aquestes formes d’expressió no han de ser enteses des d’una perspectiva pintoresca o residual, sinó com a concepcions del món i de la vida vinculades a les classes subalternes o populars i a la seva manera d’interpretar i habitar la realitat social. Aquesta mirada resulta útil per analitzar el Negre de la Riba no només com una figura festiva, sinó com un artefacte a través del qual el veïnat articula una lluita política i una manera pròpia de relacionar-se amb el barri, la seva història i les transformacions que amenacen la seva supervivència.}

Categories descriptives>

_{Mascaró proa, Foc, Infern, Sant Joan, Inversió ordre, Memòria, Resistència i Reivindicació veïnal.}

Descripció etnogràfica>

_{El Negre de la Riba va ser un mascaró de proa que, segons fonts històriques com l’arxiu del Museu Marítim de Barcelona o els articles com la Campana de Gràcia, podria procedir d’un bergantí-goleta. A inicis del segle XIX, el boter Francesc Bonjoch el va adquirir i el va penjar a l’entrada del magatzem d’efectes navals situat al desaparegut Moll de la Riba. Va gaudir de gran popularitat entre els ciutadans i els veïns del barri de la Barceloneta i va ser protagonista de diferents articles, poemes i odes literàries satíriques de l’època com l’Esquella de la Torratxa. Segons l’arxiu del Museu Marítim de Barcelona (Jorquera 2026), en 1934 els últims propietaris del mascaró el van cedir a l’Escola Nàutica de Barcelona, fundada el 1769. Amb l’esclat de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, el mascaró de proa va quedar tancat a les golfes durant més de cinquanta anys. Va ser el 1996 que el mateix museu va iniciar un procés de restauració i segons l’informe d’intervenció, es va dictaminar que el mascaró havia estat una figura tallada de fusta que representava un indi iroquès en lloc d’un guerrer africà, tal com s‘havia fins aleshores. L’any 2003 amb motiu del 250è aniversari de la Barceloneta, un grup de veïns i integrants del taller artesà “Constructors de fantasies” van impulsar la recuperació de la memòria envers el Negre de la Riba i van recrear una figura en fibra de vidre de l’antic mascaró de proa i no de la restauració convertida en un indígena nord-americà. Amb aquesta acció van voler retornar al barri de la Barceloneta l’històric mascaró de proa que el veïnat intentava recordar i el van ubicar enmig de la Plaça Poeta Boscà, darrera de la porta principal de l’església, un espai molt concorregut pels veïns. Cal recordar que l’Ajuntament de Barcelona va conferir al Negre de la Riba el paper de bé paisatgístic amb el programa Petits Paisatges de l’Institut Municipal del Paisatge urbà per –segons exposa l’espai web de l’ajuntament– dotar de valor la història popular del barri. Aquesta nova atribució com a bé paisatgístic genera un espai de pelegrinatge turístic on diferents grups s’aturen en massa a alabar o potser maleir al mascaró de proa.}

_{Veure Informació sobre l’atorgament de bé paisatgístic:
https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/2017/12/29/barcelona-rep-lhome-dels-nassos-i-els-animals-de-larca-de-noe-amb-una-festa-infantil-davant-del-mascaro-de-proa-el-negre-de-la-riba/}

_{Actualment, aquest grup de veïns s’autoanomena “La Genteta del Negre” i està conformat per artesans i artistes del barri, alguns membres dels “Diables de la Barceloneta”, membres d’altres entitats socials i culturals del territori, activistes en contra de la Gentrificació i la massificació turística i altres veïns. El Negre de la Riba no disposa, però, d’una festivitat pròpia. La figura emergeix en diferents moments del calendari festiu i reivindicatiu de la Barceloneta, convertint-se en una mena de presència disponible que apareix quan la comunitat considera que és necessària. Com afirmava un dels participants:}

_{«És un ésser lliure, sortirà quan se’l necessiti i vulgui».}

_{«Baixar el Negre de la Riba de puesto» és, precisament, l’expressió que els participants utilitzen per designar aquest moment. La figura abandona la seva posició habitual a la façana i entra en circulació pel barri. Ho fa en cercaviles, en les celebracions dels Diables de la Barceloneta, en els balls de les corals humorístiques de la Pasqua Granada o en mobilitzacions contra la proliferació dels pisos turístics. Cada vegada que el Negre «baixa», el mascaró deixa de ser una figura immòbil del paisatge urbà i es converteix en protagonista d’una acció col·lectiva. Ocupar el carrer amb ell és també una manera de proclamar la continuïtat del barri davant dels processos de transformació urbana que amenacen la comunitat.}

_{Les darreres edicions de la Festa del Foc de la revetlla de Sant Joan per part del grup de “Diables de la Barceloneta” ha estat protagonitzada pel mascaró de proa. En paraules d’un membre de la colla:}

_{“És una festa per recordar un passat històric de professions i vida social al barri. On podem ocupar els carrers i demostrar que encara som aquí. Què lluitem, que existim, que resistim”.}

_{Temps 1. «Baixar el negre de puesto»}  

_{La seqüència ritual comença abans que el foc i la música ocupin els carrers. Perquè la festa pugui iniciar-se, cal primer fer descendir el Negre de la Riba de la façana on roman exposat habitualment. L’operació requereix una petita bastida amb rodes que un dels veïns guarda al seu taller. Aparentment és una acció senzilla, però necessita coordinació. La bastida es trasllada fins a la plaça del Poeta Boscà i, un cop situada sota la figura, dues persones hi pugen per subjectar i enlairar el mascaró mentre una tercera estabilitza l’estructura perquè no es desplaci carrer avall.}

_{La baixada transforma immediatament la condició de la figura. El Negre deixa la seva posició elevada i immòbil a la façana i passa literalment a mans de la comunitat. Un cop baixat el Negre de la Riba, un dels integrants desplega la seva flauta i les persones congregades comencen a entonar el càntic de la composició que li han dedicat a les aventures del Mascaró de Proa. La música acompanya així la seva entrada en el temps festiu.}

_{A partir d’aquí comencen els preparatius. Els Diables traslladen el mascaró al seu local per preparar el carruatge que l’acompanyarà durant la Nit del Foc. Per a aquesta ocasió havien construït un carro pintat de negre que posteriorment decorarien amb flames vermelles i taronges, simulant una foguera.}

_{La baixada del mascaró de proa dona lloc a tot un seguit d’actes preparatius rituals.}

_{El mossèn de l’església facilita la clau que obra la porta principal de l’església. Això comporta una relació de confiança i intercanvi entre la comunitat. “Té la clau”; “Gràcies Mossèn”. Els membres de la colla es distribueixen en grups de treball. Els primers preparatius s’organitzen al terrat i la idea és tensar el cablejat des de la coberta fins al mig de la plaça perquè les figures del sol i la lluna formin un descens des del cel fins a la Font a ritme de música i petards. Tres membres de la colla pugen al terrat per tensar el cablejat i preparar la pirotècnia i altres tres esperen al centre de la plaça per unir i muntar l’estructura.}

_{En una sala parroquial es prepara el sopar de benvinguda per a les colles convidades. Mentrestant, altres membres traslladen fustes, cartrons i garrafes de sorra fins a la plaça del Poeta Boscà, on s’encendrà la foguera de Sant Joan.}

_{El Negre també ha de ser preparat i engalanat. Un membre de La Genteta del Negre, juntament amb el mossèn, s’encarrega de revestir-lo i col·locar-lo damunt del carruatge. L’operació es realitza amb cura. Abans de la sortida, el mascaró és introduït a l’interior de l’església i se li col·loca una corona de llorer. Aquesta corona marca simbòlicament el seu ressorgiment: el mascaró abandona temporalment la immobilitat de la façana per tornar a prendre possessió del carrer i de la festa. La corona de llorer esdevé el seu ressorgiment.}

_{Temps 2. L’encesa a la porta de l’infern}

_{A dos quarts de nou tocades, la banda musical inicia el toc de sortida per dirigir-se a la Repla, nom amb què el veïnat designa la plaça del Poeta Boscà. Al centre de la plaça espera la foguera de Sant Joan. S’encén amb la Flama del Canigó, que un membre de la colla ha anat a buscar prèviament a la plaça de Sant Jaume. Al voltant del foc s’ha disposat un perímetre de seguretat delimitat amb tanques metàl·liques. A poc a poc, la foguera comença a alimentar-se amb objectes aportats pels mateixos veïns: mobles vells, cartrons, fustes i papers. Els materials acumulats són impregnats amb un producte inflamable i finalment s’encén amb la torxa que transporta la Flama del Canigó. El foc creix mentre la banda de percussió Sambé Kings omple l’espai de ritme. Entre els assistents circulen petits papers amb desitjos. Els participants els lliuren als membres dels Diables perquè els llancin a les flames. Així, el foc no consumeix només objectes vells: també rep paraules, desitjos i expectatives.}

_{Cap a dos quarts de deu, la foguera comença a extingir-se. Els mobles i cartrons s’han convertit en cendres i els membres de la colla apaguen amb sorra les darreres espurnes. Però el ritual no s’atura. La música, a ritme de tabalada, guia ara els participants cap a la Sanmi, la plaça de Sant Miquel. Allà, l’espai ha estat transformat. S’hi ha col·locat unes tanques perquè la baixada del sol i la lluna obliga a guardar una distància de seguretat. Durant la foguera, l’equip que ha quedat preparant la plaça. La façana de l’església està il·luminada amb una llum vermella intensa que cobreix tota la plaça i converteix simbòlicament la porta del temple en la porta de l’infern. Els carros amb pirotècnia, els portadors dels petards i els membres de les diferents colles ocupen posicions predeterminades als laterals. L’espai quotidià de la plaça ha desaparegut momentàniament. La llum, el foc i la disposició dels participants construeixen un altre escenari.}

_{Temps 3. El Negre de la Riba i la legió de l’infern}

_{La plaça de Sant Miquel només queda enlluernada pels llums vermellosos que apunten cap a la porta de l’església. La Sanmi és plena de gent. Els assistents s’amunteguen als laterals i encerclen el perímetre de la plaça. Es fa un silenci expectant. Un dels membres dels diables de la Barceloneta atresora la clau dels porticons interns de la parròquia i de la rectoria i es dirigeix a obrir-los per deixar pas als portadors del Negre de la Riba.}

_{Enmig del silenci, les portes del temple s’obren.}

_{Dos portadors se situen a banda i banda de les escales i encenen bengales de mà d’un vermell intens. A l’interior, els altres portadors aixequen el mascaró i se’l carreguen a les espatlles. Són les deu de la nit. A la plaça, els diables esperen amb torxes, masses i ceptrots preparats per cremar.}

_{Aleshores, la veu de l’oradora trenca el silenci:}

_{«Iniciem la Nit del Foc amb el Negre de la Riba de la Barceloneta».}

_{Comença a sonar per tota la plaça Yo soy la muerte, del Gran Combo de Puerto Rico. El Negre travessa la porta de l’església, baixa les escales i avança entre els assistents fins al centre de l’espai. Els portadors el col·loquen sobre el carruatge preparat per a l’ocasió. La figura ja no és el mascaró immòbil que habitualment contempla la plaça des de la façana. Ara presideix l’espai ritual. Uns minuts després, l’oradora inicia la lectura del manifest que els Diables preparen cada any per a la revetlla.}

_{^{Diables i diablesses de la Barceloneta (2025). Manifest 2025. [Text]. Barri de la Barceloneta, Barcelona.}}

_{Temps 4. Nit del Foc: el Sol i la Lluna}  

_{En acabar el manifest, les colles es concentren al costat de la font de Sant Miquel. Durant uns instants, tota l’atenció queda fixada en aquell punt.}

_{Aleshores comença el crit:}

_{«Foc, foc, foc, foc, foc!»}

_{És el senyal. De sobte, el Sol i la Lluna inicien el seu moviment sobre la plaça. Les dues grans estructures metàl·liques, cobertes de pirotècnia, recorren els cables instal·lats hores abans. El Sol descendeix des del terrat mentre la Lluna s’enlaira fins a trobar-lo a mig camí. Enmig d’una pluja d’espurnes, les dues figures semblen saludar-se mentre sona Carros de foc, de Vangelis.}

_{La plaça, tenyida de vermell, es converteix completament en la porta de l’infern. Els diables encenen les masses i els ceptrots i comencen a girar per la Sanmi. La percussió accelera. Els petards esclaten. Les espurnes ocupen l’aire. Els cossos es mouen al ritme de la tamborinada. El Negre de la Riba es queda a un lateral presidint el ball de diables.} 

_{Com a culminació, les diferents colles pugen a la font de Sant Miquel i formen un castell humà. Des d’allà encenen simultàniament totes les masses i ceptrots. Una vegada més, el crit s’imposa sobre el soroll dels petards:}

_{«Foc, foc, foc, foc, foc!»}

_{La plaça queda saturada de llum, fum, percussió i crits. Les fronteres entre actors i espectadors comencen a desaparèixer. Quan les tanques de seguretat són retirades i la banda de percussió ocupa el centre de la plaça, el públic entra finalment en l’espai fins aleshores reservat als diables. La representació es transforma en participació. La Sanmi deixa de ser només l’escenari de la Nit del Foc i es converteix en un aquelarre popular compartit per colles i veïnat.}

Seqüència ritual>

Anàlisi ritual>

_{La figura del Negre de la Riba condensa una història tràgica i canviant. Com un ull que ha contemplat el pas del temps, el mascaró ha travessat diferents escenaris i significats: solcant els mars en temps de la colonització, presidint un magatzem del Moll de la Riba, ocult durant dècades a les golfes de l’Escola Nàutica de Barcelona i reapareixent, finalment, com a element paisatgístic del barri. Però aquesta nova condició patrimonial no coincideix plenament amb la mirada construïda pel veïnat. Cada vegada que el mascaró és despenjat de la paret per participar en el ritual, deixa de ser un objecte fix, contemplatiu i institucionalitzat, i recupera la seva condició de Negre de la Riba: mascaró d’un vaixell, figura viva i símbol d’un barri mariner. Baixar-lo és, en aquest sentit, reviure’l. Per això se li canta, se’l fa circular entre els éssers del contraordre i se’l reintegra entre els veïns de la Barceloneta, restituint-li simbòlicament una identitat que el ritual reactiva una vegada i una altra.}

_{La Nit del Foc de la revetlla de Sant Joan al barri de la Barceloneta és clarament un ritual d’inversió de l’ordre en què el Negre de la Riba actua com a símbol dominant. «Baixar el Negre de puesto», tal com expressen els mateixos participants, no és només una operació material, sinó l’acció que inaugura el ritual i dona inici al Temps 1. El mascaró abandona la seva posició fixa a la façana i entra en circulació pel barri. Aquesta baixada transforma el seu estatus: deixa de ser un element paisatgístic o patrimonial per convertir-se en actor ritual i símbol de la comunitat. L’oda dedicada al Negre de la Riba reforça aquesta personificació. Les aventures i desventures atribuïdes al mascaró el converteixen en una figura capaç de condensar la memòria del barri i, d’alguna manera, de representar-lo. Al mateix temps, «baixar-lo de puesto» constitueix el preludi de l’ocupació del carrer. El fet de disposar col·lectivament d’un element integrat en el paisatge urbà i activar-lo en l’espai públic introdueix una lògica pròpia, comunitària. Disposar d’ell com element festiu suposa una resposta a la necessitat d’ocupació de l’espai i del carrer sense intervenció institucional.}

_{Un cop finalitzats els preparatius, el ritual entra en un període liminal en què l’espai quotidià es transforma i adopta l’aparença d’un infern. Aquesta inversió no és purament estètica. La porta de l’església, la plaça tenyida de vermell, els diables, el foc i la pirotècnia configuren un contraordre simbòlic des del qual es dramatitza el conflicte amb aquelles formes d’ordre que una part del veïnat percep com a imposades. En aquest sentit, la Nit del Foc pot entendre’s com una escenificació ritual de resistència. un exemple clar de contraordre, de lluita simbòlica contra l’ordre imposat. En la línia del que va argumentar Frantz Fanon (1961) al considerar la violència del poble una contra-violència, resposta o una forma de combat a la violència institucional: un acte clarament de protesta contra la violència d’Estat, un acte combatiu com a catarsi de la subjugació. El ritual crea un espai excepcional on el malestar, la denúncia i la protesta poden ser dramatitzats, exterioritzats i convertits en una forma col·lectiva de catarsi.}

_{En el Temps 2, aquesta liminalitat s’inicia amb l’encesa d’una foguera a la porta de l’infern en el Repla, on el poble expressa els seus desitjos. Aquesta encesa és la mateixa representació de l’infern, quedant obert o actiu. També, la flama del Canigó busca significar la unitat social i política a Catalunya, fora del control estatal (Castellví, 2015). Una unitat que està representada per a totes les fogueres enceses, una llum que il·lumina la nit de Sant Joan, esborra la nit més curta de l’any i anuncia un nou cicle. Coincideix amb el solstici d’estiu, la nit més curta, temps que anuncia un inici, un període creador, on tot és possible, fins i tot la regeneració política.}

_{El Temps 3 s’obre amb la sortida del Negre de la Riba i la seva entrada a la plaça acompanyat pels diables i diablesses. El mascaró passa a presidir simbòlicament l’espai, envoltat per les figures de la legió de l’infern. Aquests símbols de lluita son els que presideixen la plaça la Samni quan es llegeix la declaració d’intencions amb el manifest. Fins aleshores els desitjos havien quedat ocults. El manifest els expressa públicament, amb la salvaguarda de tota la legió del contraordre. El manifest transforma el malestar en discurs i converteix la plaça en un espai de presa de paraula col·lectiva. El contraordre deixa de ser només representat: passa a ser també enunciat.}

_{En el Temps 4, aquesta declaració culmina amb la representació de la Nit del Foc. Aquesta nit simbolitzada pel Sol ponent i la Lluna emergent, dona lloc a l’expressió de la lluita simbòlica molt ben significada amb la música de Carros de foc de Vangelis i tota l’explosió de foc que l’escorten. El descens del Sol i l’ascens de la Lluna, la música de Carros de foc, la pirotècnia, els diables i els crits de «Foc!» condensen el moment de màxima intensitat ritual. En aquesta lluita finalment s’afegeixen les colles i tot el poble. Cridar al Foc és una manera d’acabar amb l’ordre establert i ressuscitar al col·lectiu com un Au Fènix. És a dir, una prova de força popular enmig de la plaça, la Sanmi. En aquest punt, el ritual deixa de ser exclusivament una representació protagonitzada per les colles i incorpora progressivament el conjunt dels assistents. Aquesta incorporació final és significativa. El ritual culmina quan la distinció entre actors i espectadors es dilueix i la comunitat passa a formar part activa de l’escena. El barri no només contempla una representació de resistència, sinó que la performa col·lectivament.}

_{La Nit del Foc permet així fer visibles alguns dels desitjos, tensions i conflictes que travessen la Barceloneta contemporània. El Negre de la Riba, situat al centre simbòlic d’aquesta representació, condensa una memòria disputada del barri i es converteix en un artefacte capaç d’articular identitat, reivindicació i resistència territorial. En la línia de Gramsci (a Serna i Pons, 2011), aquesta pràctica no s’ha d’entendre com una simple expressió pintoresca de cultura popular, sinó com una manera pròpia d’interpretar i habitar la realitat social. El mascaró i el ball de diables esdevenen recursos a través dels quals una part del veïnat pensa el barri, recorda el seu passat i expressa la seva oposició a les transformacions que considera una amenaça per a la continuïtat de la comunitat.És en aquesta Nit que el barri escup amb força tot allò que reivindica. És durant aquesta nit quan el barri fa emergir, mitjançant el foc, la música, el manifest i l’ocupació de l’espai públic, allò que habitualment resta més dispers o silenciat. Converteix el carrer en escenari, el mascaró en actor i la reivindicació en ritual. Durant unes hores, la Barceloneta performa simbòlicament la seva pròpia resistència.El ritual admet també una lectura més àmplia de resistència davant processos de despossessió. La figura indígena del Negre de la Riba pot evocar les violències colonials exercides sobre els pobles i, alhora, connectar simbòlicament amb la lluita actual del veïnat contra la gentrificació i la pèrdua del barri. En tots dos casos, el ritual converteix una memòria de despossessió en una reivindicació de dignitat, pertinença i continuïtat col·lectiva.}

Bibliografia>

_{Castellví, J. (2015). La unitat dels catalans. Un estudi sobre la gènesi del significat en un ritual d’identitat col·lectiva: el cas de la invenció de les “foguerades patriòtiques” de Sant Joan (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona.} 

_{Delgado, M., Contijoch, M. & Fabré Nadal, H. (2021). «Las hogueras de la noche de Sant Joan y la desactivación de la cultura infantil de la calle en Barcelona». Disparidades 76(2).}

_{Fanon, F. (1961). Les Damnés de la Terre. Éditions Maspero.}

_{Gramsci, A. (2011). ¿Què es la cultura popular?. Edició digital J. Serna Alonso i A. Pons (Eds.). Publicacions de la Universitat de València.}

_{Homobono, J.A. (1990). Fiesta, tradición e identidad local. Salamanca. Centro de Cultura Tradicional.}

_{Jorquera, S. (2026).  Al mal anomenat Negre de la Riba és el veïnat qui li dona vida! Viva!. Un símbol en disputa: Entre el discurs i la pràctica de la cultura popular. Treball Final de Màster, Universitat de Barcelona. https://hdl.handle.net/2445/230585}

_{Prat, J. & Contreras, J. (1980). Les festes populars. Coneguem Catalunya. Amelia Romero Editora.}