[Cartell del cicle Bertsoaroa]. (2023). https://www.pamplonaescultura.es/programas/bertsoaroa-2023/
Ritual descrit per Julia Ron Soto (2020).
País Basc.
Un cop l’any, Febrer.
Resum>
El ritual de Santa Àgueda es celebra quan l’hivern s’acaba i dóna pas a la primavera. La tradició consisteix en el camí que fan els joves pels diferents masos de la muntanya amb l’objectiu de despertar la terra en temps de plantació, tot cantant cançons en honor a Santa Àgueda i a les famílies que habiten els masos. Actualment, se’n conserva una versió adaptada als nous contextos socials en què, en lloc de voltar per les muntanyes, els vilatans es desplacen pels carrers del poble.
Categories descriptives>
Catolicisme, Santa Àgueda, Primavera, solstici d’hivern, despertar la terra, plantació, cançons, ofrenes.
Descripció etnogràfica
Com s’ha indicat en la breu descripció inicial, el ritual s’ha bifurcat en dues versions principals, adaptada cadascuna també al context de cada població que el celebra. En primer lloc, s’explica la dels grups que es desplacen pels masos de les muntanyes, que ja era practicada abans de la dictadura franquista.
En aquesta primera versió, el ritual el du a terme un grup d’uns 10-20 joves –abans només homes, però ara també s’hi incorporen dones–, que poden ser amics o formar part d’organitzacions específiques. Dins del grup es reparteixen diferents rols: els músics, que fan sonar les melodies dels cants de Santa Àgueda amb dos instruments típics bascos, la trikitixa –com un petit acordió– i el pandero; un o dos bertsolaris, que fan cants improvisats; i la resta de membres, que canten les corrandes de lletra fixa al ritme de la makila –un bastó de fusta que colpegen contra el terra– tot i portant un llumener.
El grup es reuneix a les 7 del matí, quan encara no ha sortit el sol, a la plaça del poble, i van vestits amb la indumentària tradicional dels baserritarras –els habitants dels masos. Des d’allà, partiran cap a la muntanya, a peu si els masos són els més pròxims al poble o en cotxe si són lluny. El sol apareix quan ja han sortit del poble. Els músics van tocant cançons tradicionals de la cultura basca, no només per a animar el pelegrinatge, sinó també com a forma d’avís als masovers. Tot i que aquests ja resten a l’espera, simulen una reacció de sorpresa i emoció quan arriba el grup.
Aleshores, un membre de la família els dirigeix al lloc de la casa que han habilitat pel ritual –pot ser la cuina o el saló, espais amplis–, i els membres es posen en cercle al voltant de la taula, farcida de menjar i beguda: brou, xoriç cuit, pa, formatge, codonyat, dolços, sidra o vi. Es menja sense importar l’hora del dia que sigui. És en aquest escenari on es comença a cantar les cançons. Aquests càntics narren la vida i la mort de la màrtir Santa Àgueda, mentre toquen el pandero i l’acordió, tot i donant cops al terra amb un pal, rítmicament per despertar-la. Entre cada vers, ja sense música i sense el so del pal, el bertsolari introdueix una estrofa dedicada al mas, en què s’honra els membres de la família. Després de l’algaravia i quan el grup es disposa a marxar a la següent llar, s’acosta un cistell de fusta o una petita bossa de tela a algun familiar perquè hi dipositi una quantitat de diners que consideri apropiada. Quan comença a fer-se de nit i s’han visitat tots els masos, es retorna al poble, cap a les 20h del vespre. Un cop allà, es celebra un sopar comunitari, normalment gràcies als diners recollits.
La segona versió recupera elements de l’anterior ritual, però l’adapta al context actual. Depenent de la població se segueix celebrant el 4 de febrer o el cap de setmana més pròxim, per compaginar-se millor amb els horaris de tothom. Els membres del grup es reuneixen a la plaça del poble després de la jornada laboral, cap a les 19h. Són els únics que es vesteixen amb la indumentària tradicional dels baserritarras, i fan l’avís per a la resta de vilatans que, de vegades, s’obliden de la festivitat. El grup està constituït –com en la versió anterior– pels músics amb la trikitixa i el pandero i els cantants amb la makila. No obstant, no és fa imprescindible la participació d’un bertsolari, tot i que és el més desitjable.
El trajecte s’inicia a la plaça, i fa un recorregut d’una hora pels carrers. Quan no plou, es canta a fora, però l’escenari més habitual –sobretot en aquesta època de pluges– i el més comú és que acabin entrant en diferents establiments, on canten dues o tres cançons. El ritual guanya intensitat amb la presència d’un bertsolari, ja que aporta una jocositat i sàtira dirigides a persones que normalment gaudeixen de prestigi, una llicència de burla i humor acceptades només en aquest context temporal.
També és diferent la forma com es recullen les ofrenes. Qualsevol transeünt –o veïns des dels balcons i finestres– pot oferir-ne, i totes són arreplegades en un llençol blanc que transporten obert pels carrers del poble. Cada ofrena s’agraeix amb un somriure o una salutació. Finalitzada la ruta pautada, s’agafen tots els diners recaptats i són utilitzats pel sopar popular posterior. També es fa sovint una donació a organitzacions externes.
Seqüència ritual>
Anàlisi ritual>
A l’estructura ritual de la primera versió, més antiga, destaca la importància de la nit i del dia. Així, en un primer temps, el ritual s’inicia a la nit. En canvi, en el segon temps, ja de dia, és quan es desenvolupen totes les accions rituals, especialment relacionades amb la reciprocitat. És en aquest temps que destaca la importància de despertar la terra, de dia, quan tot ha de florir, ja que acaba l’hivern (nit) i s’inicia la primavera (dia). És quan, també, es procedeix a la reciprocitat amb l’intercanvi de dons, entre els masos disseminats per a la muntanya i els que dediquen cançons procedents del poble. Finalment, en el tercer temps torna a ser de nit, però ja s’ha iniciat un nou cicle quan desperten la terra amb el makila (bastó). En aquesta seqüència ritual es produeixen, doncs, els següents canvis entre:
nit/dia/nit
poble/muntanya/poble
En la versió més contemporània, no es troben aquest tipus de correlacions simbòliques entre temps rituals. Tot i que perdura l’element principal de despertar la natura ja des del poble, a través de les cançons i del bastó.
Un dels principals elements simbòlics és l’al·lusió a la fertilitat, representada també a través de la figura femenina de Santa Àgueda. El ritual la recorda amb cançons que van ser recollides pels pescadors, combinant així terra i mar, cultiu i pesca. En aquest sentit, cal recordar que aquesta màrtir podria haver substituït a la deessa Amalur –mare-terra–, personificada en Mari, que lidera la saga d’éssers mitològics. Pot prendre forma d’animal i d’humà, a més de tenir el poder de la fertilitat dels camps i ser la creadora de la pluja. És a les muntanyes i als conreus, on es desperta la deessa Mari amb el makila (bastó).
Finalment, cal remarcar que tots els elements del ritual són patrimoni de la cultura basca: la indumentària baseritarra, el paisatge, els instruments, el makila (bastó), la ikurriña (bandera de la comunitat autònoma), les melodies antigues,… De fet, l’eficàcia ritual consolidada en l’etapa liminal, també, aconsegueix simular una imatge de l’actual Euskal Herria, simbolitzen el “renaixement basc” posterior a la dictadura franquista.
Bibliografia>
Ariznabarreta, A., Arrizabalaga, J. M., & Laratzu Taldea, B. (1987). Oles kantak: Santa Ageda Bezpera Zeberion. Bizkaiko foru aldundia. https://www.bizkaia.eus/fitxategiak/04/ondarea/Kobie/PDF/5/Kobie_2_Antrpologia_cultural_C2%ABOLES%20KANTAK_%20SANTA%20AGEDA%20BEZPERA%20ZEBERION%C2%BB%20%20por%20A.pdf
Bertsoaroa. (2023). [Cartell Bertsoaroa 2023]. [Imatge]. https://www.pamplonaescultura.es/programas/bertsoaroa-2023/
Euskal Mitologia. Recuperat el 2/6/2020, de http://euskalmitologia.com/
Víspera de Santa Águeda en Soraluze (Gipuzkoa). Recuperat el 3/6/2020, de https://www.sorapedia.eus/wiki/Santa_Ageda_bezpera_(eu)