Ritual descrit i analitzat per Carla Rodríguez, Mariona Regí i Núria Lanao (2020).
Malgrat de Mar, Barcelona, Catalunya, Espanya
Fix, Un cop l’any, Solstici d’estiu
Solstici d’estiu
Breu descripció
La revetlla de Sant Joan és un ritual que marca el solstici d’estiu i es du a terme un cop a l’any. L’element central és el foc. S’encén la flama al cim del Canigó i es transporta al poble, on es proclamen discursos, es celebra un cercavila amb música, correfoc i diables, i culmina amb un sopar popular i una nit de festa i algaravia. De fet, aquesta nit de Sant Joan el foc recorre tot el poble des de la plaça fins a la platja i connecta amb tots els focs encesos en d’altres pobles de Catalunya, iniciant-se un nou cicle.
Categories descriptives
Foc, solstici d’estiu, regeneració política, contraordre, figures de nit (diables, ratpenat).
Descripció etnogràfica
La tradició de les fogueres en la revetlla de Sant Joan començà a principis del segle XX al Nord de Catalunya, i des d’aleshores s’ha mantingut cada any i s’ha estès per tot el territori dels Països Catalans, arribant a Malgrat de Mar el 1966. El diumenge abans de la nit de Sant Joan, un grup de persones organitzades en l’anomenat “Grup del Foc” puja al cim del Canigó i deixa la llenya que cremarà el 23 de juny. Aquest acte s’anomena “Aplec del Canigó”.
El dia assenyalat, el Grup del Foc puja de nou i porta la flama que es manté tot l’any encesa al Casteller de Perpinyà. També pugen agrupaments d’altres indrets de Catalunya. Un cop allà, el Grup del foc encén la foguera del Canigó. Tots els agrupaments obtenen una flama que transporten, enduent-se-la en un fanalet, fins al seu poble per a encendre la seva foguera. En el cas de Malgrat és el Grup Excursionista Malgratenc (GEM) que se’n ocupa, arribant a Malgrat quan quasi és de nit, al voltant de les 20h, a la Plaça de la Sardana. Des d’allà, redistribueix la flama a d’altres pobles del voltant, com Palafolls o Santa Susanna.
L’Associació Ciclista Malgratenca agafa el relleu al GEM, encén unes torxes amb la flama i fa un recorregut fins la plaça de l’Església, al centre del poble. Un cop allà, amb les torxes encenen un peveter. És en aquest moment que es pronuncia un manifest redactat per l’associació d’Òmnium Cultural, parlament que es llegeix a tots els Països Catalans. Constitueix una reafirmació de la identitat catalana, i fa al·lusió a l’emoció del foc, a la guia de la llum de la flama i a la màgia de la nit de Sant Joan, així com a la democràcia, la justícia i la llibertat. Tant en una cita del manifest més antic com en una més recent es dona importància a la força col·lectiva per a “sortir d’aquesta foscor” –tant com a metàfora de la nit de Sant Joan i forma d’expressar l’anhel d’alliberament–.
Aleshores, cap a les 21h s’inicia una cercavila en mans dels diables i els geganters de Malgrat, que va de la Plaça de l’Església fins la Plaça Rodona (la platja), i està acompanyada de gralles i percussió. Els diables realitzen un correfoc, seguits dels ciclistes que, caminant, porten les torxes enceses. En el cercavila es toca música tradicional catalana, que incita a ballar i a animar-se, fins i tot a posar-se sota el foc. La indumentària dels participants acostuma a ser vermella o taronja amb símbols de foc. Un personatge indispensable és el de la Bèstia o “Ratpenat Infernal” (símbol local), marró, d’uns dos metres d’alçada i que, amb la boca oberta i les ales desplegades, treu foc per moltes parts del cos. Com que carregar-lo és una tasca feixuga, els membres dels diables es van fent el relleu. Aquest personatge és significatiu perquè es troben molts ratpenats a les mines del poble, anomenades “Mines de Can Palomeras”.
Un cop s’arriba a la Plaça Rodona, a la platja, ja de nit, es torna a llegir el manifest i s’encén la foguera. Mentre aquesta s’encén, el Ratpenat fa un ball final, al ritme d’una cançó elaborada expressament per a ell, anomenada “La cançó de la Bèstia” i composada per una vilatana cap al 2015. Una rotllana es congrega al seu voltant. Un cop finalitza el ball, el Ratpenat retorna a l’Arxiu Municipal. S’organitzen un sopar popular i uns concerts, i la festa arriba a la cúspide del descontrol, en un esclat de festa, cant, dansa, menjar i beure, per a després tornar a la calma.
Seqüència ritual
Breu anàlisi
La principal significació del ritual versa sobre la germanor social i política que es busca que es produeixin en tots els territoris dels Països Catalans. La unitat catalana està representada en els cims catalans on, la nit de Sant Joan, s’hi col·loca una foguera. És a dir, totes les fogueres dibuixen el territori. Aquesta foguera encesa en tots els cims procedeix de la flama del Canigó, il·lustració de la unitat. S’encén la nit. Un foc que és unitari, que fa possible que en una nit tot estigui unit, per donar lloc a un nou inici. A més a més, coincideix amb el solstici d’estiu, la nit més curta, temps que anuncia un inici, un període creador, on tot és possible, fins i tot la regeneració política. En aquest sentit, és important mencionar la dualitat dia-nit que permet transcendir l’espai-temps. Es significa en el cim de la muntanya perquè representa allò que és liminal, fora de la societat, on es pot crear quelcom nou. A Malgrat, poble pescador, es representa a la platja. Quan les flames s’apaguen és de fet l’inici d’un nou temps.
Concretament, en el ritual de Sant Joan a Malgrat de Mar, el temps de separació succeeix abans de la revetlla, quan comencen els preparatius. El temps liminal és el del recorregut del foc des del Canigó a Malgrat (fase 1) i per l’interior del poble (fase 2, 3, 4), i la seva significació política encarna la unificació dels Països Catalans, així com de la muntanya i el mar. De fet, tot aquest període liminal tracta d’establir connexions a través del foc, entre el centre (fase 2), els carrers (fase 3) i la platja (fase 4) on la darrera foguera (representativa d’un poble pescador) acaba connectant-se amb totes les demés enceses a tota Catalunya. Finalment, el temps d’agregació és el que cedeix a la normalitat, un cop la nit cau i surt el sol.
Per tant, en el cas de Malgrat de Mar és important com el foc recorre tot el poble, des del seu centre fins la platja. Així s’esborra tot l’antic per començar novament. Per tant, el que més destaca és el foc, que representa l’efusió de les emocions, el clímax, la transició de les diferents fases. Els símbols dels diables i del ratpenat representen la nit, l’antítesi de l’ordre establert, la inversió del temps normal. La música també és important com a element de subversió, igual que l’alcohol. La música guia els espectadors i participants fins al seu destí, així com els actes de menjar i beure. Tot es permès en aquest temps de contraordre per donar lloc a la regeneració política, del poble i de cadascun dels participants.
Bibliografia
Canigó. 2011. El Canigó en PDF. Canigó125.cat. Recuperat de: http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_en_pdf.html.
Castellví, J. 2015. La unitat dels catalans. Un estudi sobre la gènesi del significat en un ritual d’identitat col·lectiva: el cas de la invenció de les “foguerades patriòtiques” de Sant Joan (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Antropologia Social i Prehistòria, Barcelona. Recuperat de: https://www.tesisenred.net/handle/10803/319446#page=468.
El Maky. 2011. Recopilación fotografías del proyecto 52/2011. El Maky. Figura 1. Recuperat de: http://www.elmaky.com/52-2011/fotos.
Puig i Sedano, X. 2017. Canigó: la muntanya sagrada dels catalans que parla francès. ElTemps. Figura 2. Recuperat de: https://www.eltemps.cat/article/1655/canigo-la-muntanya-sagrada-dels-catalans-que-parla-frances