Ritual descrit i analitzat per Marc Córdoba i Ferran Pérez
Mundial
Setmanal
Esportiu
Breu descripció
Al llarg del segle XX es va consolidar el futbol en molts països com a esport nacional, augmentant-ne la popularitat i el nombre d’equips autòctons relacionats amb una regió concreta, consolidant-ne una identitat i desenvolupant aficions. Pel que fa al lloc on es duu a terme un partit de futbol, s’anomena estadi i està format per tres tipologies d’espai. Els espais funcionals, com ara el camp de joc, les grades i els vestuaris; els espais tramitals, com ara els passadissos interiors de l’estadi i les sales destinades als serveis; els espais d’expansió del ritual, com ara les cabines de premsa. Pel que fa al moment de realització, s’acostumen a disputar per a la tarda o per a la nit i rares vegades al matí. Els agents participants principals del ritual són els jugadors del partit incloent la figura del “capità de l’equip”, l’equip d’àrbitres, l’equip tècnic de cada formació i l’afició dels equips. En el transcurs i la realització del ritual, hi intervenen altres factors com les porteries, l’himne o la pilota.
Categories descriptives
Esports, futbol, cohesió social.
Descripció etnogràfica
Considerem el temps 0 del ritual com el període de temps que enllaça els rituals anteriors amb una separació temporal en què l’afició i jugadors paeixen les emocions viscudes en l’anterior ritual. Al llarg d’aquest temps es va deixant enrere la vivència del partit anterior i la seva importància, i el partit passa a ser part de la memòria col·lectiva d’un equip segons la transcendència d’aquest. Com a contrapunt, l’atenció es va dipositant en el següent partit que s’espera a continuació, generant respostes als diferents agents sobre com encarar-lo. L’afició genera expectatives i es vincula emocionalment amb el següent ritual, i és habitual la pràctica de la “porra”. Pel que fa als jugadors, participen en entrenaments en els quals, a part d’una preparació física, també preparen apartat tècnic i l’entrenador els hi explica l’estratègia que han de seguir com a equip en el següent partit.
En tel temps 1, tot i que el partit en si comença en una hora determinada, molts factors del ritual es comencen a posar en joc hores abans, amb la posada en escena i preparació in situ. Per començar, els jugadors de l’equip visitant (el que juga al camp de l’equip contrari) i una petita part de la seva afició es traslladen a la ciutat en què es disputarà el partit amb l’antelació que sigui necessària. Els jugadors de l’equip local entren a l’estadi. Tots els jugadors, als vestuaris es posen una indumentària d’entrenament i surten al camp a entrenar. L’afició de l’equip local també es mobilitza cap al camp. Una gran quantitat de treballadors de l’estadi participen en els seus rols de cara el públic. Els comentaristes comencen a retransmetre les emissions referents al partit per ràdio, comentant les alineacions o posant el partit en el seu context de lliga. Els jugadors dels dos equips estan en el terreny de joc, en dos camps separats. Mentrestant, l’afició va omplint les grades gradualment. No hi ha sorolls a les grades ni dinàmiques col·lectives pautades, sinó que van sorgint espontàniament sorolls i càntics que poden aglutinar a una proporció gran o petita. Poc abans de començar el partit els jugadors retornen als vestuaris.
El segon temps del ritual comença quan els jugadors entren als vestuaris i allà es posen la indumentària que portaran al partit, l’equipació oficial. Els entrenadors encoratgen els jugadors i apunten aquells factors claus que els jugadors han de tenir en compte. Mentrestant, a les grades tota l’afició està expectant el moment de començar el partit i es van fent càntics més animats i es van col·locant els últims aficionats que arriben als seus seients. En el moment que es transmet l’alienació (amb uns grans altaveus que ressonen per totes les grades) a tot el camp l’afició respon jugador per jugador segons el vincle que es tingui amb ells, ovacionant amb força amb alguns i amb menys sorolls amb d’altres. En el vestuari els equips poden tenir petites accions concretes d’animació col·lectiva i surten del vestuari, situant-se en dues files paral·leles en el passadís que dona al camp, precedits pels àrbitres Just abans de sortir els jugadors alguns jugadors mostren ganes per entrar al terreny i d’altres practiquen petits gestos per propiciar-se bona sort, depenent de cada jugador individual.
El tercer temps comença quan els àrbitres i els jugadors surten al terreny de joc i són rebuts amb crits d’emoció des de les grades. Desfilen tots cap a un lloc central del camp formant una sola línia mostrant-se al públic, que es constitueix primer dels jugadors d’un equip, després de 3 àrbitres i després els titulars de l’altre equip. Els jugadors suplents amb l’entrenador i l’equip tècnic se situen a la banqueta que els hi pertoca. Sona l’himne de l’equip local des dels altaveus i tots a la grada comencen a cantar-lo amb emoció al darrere. Els jugadors mostren atenció i respecte en escoltar l’himne amb una posició força uniforme: ben drets i rectes amb les mans ajuntades al darrere. Un cop ha sonat l’himne, seguidament un dels equips comença a moure’s paral·lelament a la línia formada, estrenyent de mans als àrbitres i als jugadors contrincants, de forma que cada membre de cada equip hagi donat la mà a tots els de l’equip rival i als arbitres. Els jugadors trenquen files i es situen a les seves posicions habituals dins del seu camp de joc, preparats i mostrant-se amb ganes de començar. Els àrbitres secundaris també es col·loquen en els seus llocs corresponent. A les grades augmenta l’expectació perquè el partit comenci. Els capitans dels dos equips i l’àrbitre principal van cap al mig del camp i allà decidiran qui comença el partit, llençant una moneda.
El quart temps del ritual, que conforma el partit pròpiament dit, comença amb la primera acció atzarosa el llançament de la moneda que decideix quin dels dos equips començarà jugant la pilota (que és una situació favorable). Un cop decidit quin equip posarà la pilota en joc, els capitans es col·loquen en les seves posicions i dos jugadors de l’equip que comença a jugar van al mig del camp per posar en joc la pilota. Quan l’àrbitre ho indica amb un xiulet comença el partit i l’afició rugeix d’excitació. Així comença la primera part de 45 minuts en la que els jugadors tindran com a objectiu principal marcar la pilota en la porteria rival i evitar que els contraris marquin a la seva, cadascú desenvolupant el rol que li correspon.
El partit s’atura quan l’àrbitre ho indica, que pot ser bé per un incompliment de norma perquè la pilota surt del terreny de joc, o bé per un gol marcat per un dels equips. Si la pilota surt del camp, treballadors de l’estadi faciliten una nova pilota si l’original està més allunyada i un jugador la torna a posar en joc, reprenent-lo. Si és una fora de banda es juga amb rapidesa i si es reprèn des del córner, a causa de una possibilitat més imminent de gol, es pren més temps i els jugadors del camp es col·loquen segons les intencions que tinguin en ment. Si la pilota la posa en joc el porter perquè ha passat les línies de camp paral·leles a la porteria també hi ha un cert temps fins que es toma a posar en joc, moment que els jugadors aprofiten per a descansar. Si l’àrbitre assenyala un incompliment de normes pot ser rebuda per alguns jugadors com a decisió injusta però sense escalar a un enfrontament contra l’àrbitre. Aquesta decisió pot provocar que una situació de perill (un equip amb grans possibilitats de fer un gol de forma imminent) es trenqui, com ara quan es marca un fora de joc. O bé provocar una situació de perill contra l’equip que ha incomplert la norma, com ara quan s’indica que es xutarà un penalti. Si un equip marca un gol. Tots els jugadors responen victoriosos i amb emoció, celebrant el pas que representa cap a la victòria. Els jugadors de l’equip que ha marcat s’animen entre ells i depenent de la importància del gol o la gesta acomplerta es reuneixen més o menys al voltant del golejador per a celebrar. El qui ha marcat és felicitat pels seus companys i hi ha jugador que fan gestos celebratius concrets o dediquen el gol a algú amb qui tinguin vincle, principalment a familiars.
L’afició fa soroll de forma col·lectiva en resposta als esdeveniments que estiguin succeint en el camp si els jugadors locals han mostrat una bona jugada o acció, tant sigui de forma individual com cooperativa el públic pot fer crits i sorolls d’encoratjament i satisfacció. Per altra banda, si l’àrbitre ha fet una decisió que el públic generalment considera desencertada pot ser rebut amb queixes fortes i indignació de part del públic depenent de dos factors: el perill implicat en la decisió de l’àrbitre, tant si és a favor o no d’ells o si consideren que la decisió de l’àrbitre no ha estat en una situació incerta sinó que la decisió contrària era clarament la que havia de prendre. En cas que l’equip local marqui un gol les grades responen amb crits d’eufòria i celebració, felicitant-se uns i altres i mostrant l’alegria amb sorolls dirigits als jugadors. Si ara bé, és l’equip visitant el que els ha marcat un gol, les grades responen amb lamentacions amb molt menys de soroll i es poden donar mostres d’encoratjament mostrant que la grada els recolza, als jugadors o bé pot haver-hi un ambient més de desesperació si la victòria no és vista amb molta possibilitat després del gol. Les grades també fan sorolls col·lectius amb relació al vincle de l’afició amb jugadors concrets del mateix equip: si un jugador més estimat fa una acció adequada encara que no tingui molta rellevància en el joc és animat i felicitat, en canvi, si és un jugador que no està fent un bon partit o no és ben rebut per les actuacions generals al llarg de la temporada que és castigat amb xiulades i rebuig provinents d’una part de l’afició (hi ha persones que mai es mostren negatives; no participen en sorolls de càstig o són més propensos a animar encara que no s’estigui desenvolupant un bon partit).
Els jugadors presents en el camp abandonen poc sovint el camp de joc, i la majoria hi són presents al llarg de tot el partit. En algun moment en què l’àrbitre hagi marcat una aturada del joc, els entrenadors poden demanar canvi de jugadors per propiciar una transformació que apropi l’equip a la victòria. Poden canviar fins a tres jugadors al llarg de tot el partit, i canvien per posar jugadors que estaven cansats per altres que estan més energètics o també poden canviar l’estratègia general de joc segons els jugadors presents en el camp, per redirigir les dinàmiques del partit, amb distribucions més ofensives o defensives. Per altra banda, també pot produir-se la situació de lesió, per algun cop o mal gest d’un dels jugadors. Si es veu incapaç de continuar jugant, encara que la pilota estigui en moviment, el jugador lesionat s’atura i es demana un canvi i seguidament l’àrbitre marca l’aturament del joc. Els jugadors que es retiren del camp, per lesions o canvis són rebuts amb els sorolls de suport de l’afició que mostren la satisfacció pel temps jugat. També trobem un últim cas d’alteració de la distribució dels jugadors en els equips la targeta vermella. Si l’àrbitre ho considera oportú per castigar el jugador li ensenya aquesta targeta, considerant diferents factors: la gravetat de l’incompliment de la norma, la intenció del jugador en trencar-la i el perill involucrat en el joc abans del trencament de la norma. En cas que es mostri la targeta el jugador queda expulsat del partit de forma irrevocable i a més, pot haver-hi una continuïtat del càstig pel jugador en el marc de la lliga o torneig que s’estigui disputant. L’equip del jugador que ha quedat expulsat no pot suplir aquell jugador: comptaran amb un jugador menys en el terreny de joc, situació que provoca un fort desavantatge. En el cas en què l’àrbitre consideri que un incompliment normatiu ha estat greu però no considera adequat expulsar el jugador li mostra la targeta groga, mostrant un fort avís al jugador de que no torni a fer accions dubtoses, ja que en cas d’una altra violació prou important del reglament, quan l’àrbitre ensenya la segona targeta groga a un jugador implica una targeta vermella i s’expulsa el jugador. Un jugador que té acumulada una targeta groga acostuma a prevenir-se de fer una actuació que pugui resultar en la seva expulsió.
Un cop comença a apropar-se el final de la primera part, l’equip dels àrbitres decideix els minuts de joc que cal afegir, amb relació al temps de joc perdut que s’ha aturat al llarg del partit, així que les parts duren 45 minuts més els afegits. En el moment en què l’àrbitre decideix que han passat aquests minuts, triant un moment en que no hi hagi un gran perill en el joc que pugui resultar en un canvi en el marcador, marca el final de la primera part. Els dos equips s’arrepleguen i es dirigeixen cap al vestuari mentre el públic respon amb soroll depenent de com estigui succeint el partit. El descans entre les parts dura 15 minuts en els quals l’afició es desvincula temporalment i lleument del partit i aprofita per a reposar emocions anar a comprar menjar o beguda, i efectivament és el moment del partit on el públic acostuma a menjar i comentar el partit amb aquells amb qui han vingut al camp. A dins els vestuaris els entrenadors encoratgen l’equip o bé critiquen accions concretes o la dinàmica general que presenten els jugadors.
Presenten l’estratègia a seguir a la segona part i els jugadors escolten amb atenció mentre reposen físicament i reuneixen forces. Beuen aigua o begudes energètiques per treure’s la set.
Un cop transcorregut el temps de descans, els jugadors retornen al terreny del camp, però aquest cop es situen en el camp contrari, i els suplents i l’equip tècnic es col·loquen a la banqueta inversa també. Aquest cop li tocarà posar la pilota en joc l’equip que no ha començat amb la seva possessió en la primera part i l’àrbitre marca l’inici de l’última part del partit. L’afició torna a dipositar la seva atenció al partit i tornen a vincular-se amb els successos d’aquest. La segona part és una continuació total de la primera, reprenent el joc que s’havia deixat en suspensió acumulant factors de la primera part com el marcador, targetes grogues o el número de canvis disponibles.
Els mateixos elements que s’han descrit presents a la primera es desenvolupen de la mateixa manera en la segona, exceptuant-ne algunes variacions: en acabar aquesta es decidirà el final del partit i els jugadors estan més cansats per l’exercici acumulat. Els jugadors veuen afectats per tot el temps d’exercici físic i es forcen a continuar amb bon rendiment o bé hi ha ocasions en què no poden actuar amb la mateixa eficàcia que podrien si estiguessin més frescos. Quan es va apropant el final del partit, segons el marge de llibertat que presenta el partit per un canvi en l’equip capdavanter els jugadors i l’afició presenten disposicions diferents. Si el temps que queda de marge no possibilita un canvi en l’equip victoriós comença a sentir-se seguretat per l’equip i afició guanyadors i desesperança pels derrotats; emocions que s’encomanen creant un ambient cada cop més consolidat fins al final del partit. Si encara és possible un canvi de resultat final i queda poc temps, les emocions d’expectatives pugen cada acció amb possibilitat de perill és viscuda amb un grau emotiu molt elevat celebrant o lamentant les accions segons el que succeeixi més que en cap moment del partit. Aquest ambient va augmentant en intensitat fins que climatitza quan l’àrbitre indica el final del partit.
El cinquè temps comença quan l’àrbitre indica el final amb una xiulada característica i l’afició victoriosa celebra amb molta eufòria el resultat, expressen l’alegria amb la sensació de victòria col·lectiva buscant celebrar-ho conjuntament amb els aficionats, fins i tot en alguns casos, establint vincles amb persones que no coneixia abans del camp. Es mostra l’alegria amb cants o crits desorganitzats. Els jugadors guanyadors es feliciten entre ells i també mostren una celebració conjunta, apinyant-se i alegrant-se respecte a la gesta que suposa guanyar el partit. Per altra banda, l’equip i l’afició derrotats mostren una tristor més individualment viscuda i no busquen compartir-ho en companyia, exceptuant algunes mostres de recolzament. Alguns jugadors entre els dos equips es saluden i es mostren els respectes, sobretot si tenen vincle personal. En alguns casos, fins i tot, també hi ha intercanvi de samarretes. L’equip visitant va dirigint-se cap al vestuari mentre que l’equip local, un cop han celebrat entre ells es dirigeixen al públic de l’estadi i aplaudeixen agraint que hagin vingut i la participació i encoratjament en el partit, i el públic respon amb crits i sorolls. Finalment, l’equip local també anirà als vestuaris i l’himne del camp tornarà a sonar als altaveus. Poc a poc, el públic anirà abandonant l’estadi. Els comentaristes continuen retransmatent, opinant sobre la conclusió del partit i valorant jugadors o jugades a destacar. Per altra banda, en sales de premsa els entrenadors o jugadors que han tingut un paper important al llarg del partit donaran la seva opinió sobre el partit i exposen quina rellevància té el resultat, com l’interpreten i com actuaran a partir d’ell. Els treballadors de manteniment de l’estadi participen en les seves tasques per a deixar bé l’estadi.
Seqüència ritual
Breu anàlisi
La naturalesa funcional dels diversos elements en la celebració del ritual pot ser interpretada des de dos factors: el factor espacial i el factor participatiu. El factor espacial és aquell que regeix la posició de l’element en qüestió en l’espai on es desenvolupa el ritual, és a dir, l’estadi. Està dividit en dues opcions: ser present en el camp de joc i no ser-ho. Això significa que els elements del ritual, segons el factor espacial, es divideixen clarament entre els que estan en contacte amb el terreny de joc i els que no. Aquesta divisió seria estèril si no fos perquè reflecteix el punt important d’aquest factor. És una clara distinció dels elements que tenen una funció o acció activa (d’efecte directe en el resultat i el progrés del ritual) i el que tenen una funció o acció passiva (d’efecte indirecte). El primer grup està format per la pilota, els àrbitres, els jugadors i l’equip tècnic. El segon grup, per l’afició. El personal de serveis i expansió no entren dins del factor espacial, ja que ocupen llocs molt diversos i provoquen l’existència del segon factor, el participatiu.
El factor participatiu estipula la participació de l’element en el ritual. Aquí distingim clarament la naturalesa servicial de la participació del personal de serveis i expansió. La resta participa de forma clara i directa. És dins d’aquest grup on trobem la més important divisió dels elements segons la seva naturalesa funcional. Aquesta s’estableix segons el principi de neutralitat-parcialitat, és a dir, l’adhesió a no a un dels dos grups que s’enfronten. Són neutrals els elements de la pilota i els àrbitres. Són parcials els jugadors, l’equip tècnic i l’afició, els quals entren en el joc simbòlic-emocional clau del ritual, la dicotomia de les emocions. Aquest concepte serà explicat extensament en l’apartat Emocions.
Per últim, és necessari concretar que la neutralitat de la pilota és especial. De fet, la seva naturalesa funcional va més enllà de la neutralitat, car aquesta no és deguda a la seva capacitat d’imparcialitat, com la de l’equip d’àrbitres, sinó a les seves característiques inanimades. La pilota és un objecte, per tant, no té voluntat pròpia. Les seves accions són absolutament condicionades per les dels jugadors i les decisions dels àrbitres. Malgrat això, cap dels dos agents té domini total sobre les accions de la pilota. Així doncs, la pilota respon únicament a l’atzar.
En aquest ritual es reprodueix una de les dinàmiques socials més representatives de les societats humanes, en especial de les occidentals-contemporànies: la identitat. Aquest ritual és considerat com un esport, el qual, com hem vist a la introducció, comença a desenvolupar la seva forma actual en el segle XIX. És per això que trobem un paral·lelisme clar entre la formació dels clubs de futbol i el naixement dels nacionalismes o identitats. La territorialitat és el factor clau d’ambdues identitats: els nacionalismes es fonamenten en un territori geogràfic delimitat, els clubs de futbol s’identifiquen absolutament tots amb una localitat (Futbol Club Barcelona, Racing de Santander, Paris Saint-Germain…). D’aquest fonament territorial emanen després els elements que reforcen la forja de la identitat, en els dos casos.
Les emocions i els sentiments humans són de vital importància per a entendre gairebé la totalitat de les accions humanes. En un ritual on intervenen diversos elements i agents amb funcions diferents dins el desenvolupament és previsible que les emocions i els sentiments que s’experimenten es transmetin d’uns als altres a partir de les accions que van succeint. S’entén per això que són guiades a partir de les relacions d’acció-reacció. Aquestes guies o camins emocionals les hem anomenat fluxos d’emocions. Com bé acabem de dir, els fluxos d’emocions són el conjunt de direccions que prenen aquestes entre els diferents agents que participen del ritual, la concatenació d’accions i reaccions, fruit unes de les altres, i que donen sentit a l’esdeveniment. Són moltes les variacions que poden prendre els fluxos, a causa de la gran quantitat de varietats d’elements influents en el desenvolupament del ritual segons el context del partit-moltes vegades s’endinsen fets externs l’esport, com la política, la música.
Primer de tot, el més important, comú, comprensible i, fins i tot, necessari: el flux emocional ascendent. Pren aquest nom per les característiques fisiològiques de l’estadi i pel fet que va de centre a la perifèria, de la unitat a la multitud. Aquest flux és el que es crea a partir dels moviments de la pilota amb relació als jugadors. Establim el següent ordre de connexió: pilota jugadors àrbitres-equip tècnic/afició. L’atzar de la pilota, malgrat estar condicionada per les accions dels jugadors i les decisions dels àrbitres, regeix en tot moment les emocions que prenen aquesta direcció. El segon flux de forta importància i freqüència és el flux emocional cíclic. Es caracteritza per la següent direcció: afició-jugadors-afició. Aquest flux s’inicia amb els càntics del suport que pretén mostrar l’afició vers els jugadors o l’animadversió cap a algun jugador, que a vegades existeix. Els jugadors, en els dos casos, experimenten una emoció com a reacció a l’expressió de l’afició, les seves accions es veuen condicionades (reaccionen a l’emoció) i els resultats d’aquestes creen una emoció en l’afició, resultant tot aquest trajecte en un cicle que relaciona constantment l’afició i els jugadors.
En aquest ritual impera un número específic de forma clara i contundent: el número 2. S’enfronten dos equips, dues aficions, hi ha dos vestuaris, dues banquetes, dos camps, dues porteries, dues banderes, dos himnes i, per sobre de tot, existeixen dues opcions de resultat la victòria i la derrota -deixant de banda l’empat, el qual només és acceptat en certes ocasions. En moltes d’altres existeixen mecanismes per desfer-lo, fet que prova que l’objectiu buscat en aquest ritual és que resulti en una de les dues opcions principals. Aquests resultats són inseparables. Un equip perd quan l’altre guanya, un equip guanya quan l’altre perd. Són antagònics i es necessiten l’un a l’altre. És per això que també existeixen dues opcions de reacció al resultat, una dicotomia de les emocions. En aquest ritual, tots els esdeveniments són copsats de manera contrària para cada un dels bàndols enfrontats. Un celebra el gol mentre l’altre es decep, un s’alegra per la recuperació de la possessió de la pilota, l’altre es queixa. De totes aquestes dualitats, la més profunda és la que s’inicia en finalitzar el partit. Victòria o derrota, la gran incertesa, la gran expectació, la gran explosió emocional.
Quan finalitza el partit, una afició expressa una emoció i l’altra una altra, i es fa de formes molt diferents. La victòria, com que és la desitjada, lluitada i esperada, és celebrada amb alegria, eufòria i joia. Els aficionats, els jugadors i l’equip tècnic criden, canten, salten. A més, es presta tothom molt al contacte físic, abraçades, petons, recolzaments, encaixades de mans. Aquestes reaccions expressen un reforçament de la unitat i, per tant, de la identitat sentida. La derrota, en canvi, crea els sentiments de pena i decepció. La tristesa i la ràbia impregnen els cors del club perdedor. En aquest cas, els comportaments trenquen la unitat i debiliten la identitat -tot i que no del tot-, ja que la gent redueix la comunicació i el contacte físic, tendeix al silenci i es veu obligat a descarregar la ràbia de diverses formes. A més, la responsabilitat de la victòria és conjunta i pròpia per a cada persona, mentre que en la derrota, és individual i externa.
Tot partit de futbol professional està situat en un marc superior que consta de diversos partits i els resultats dels partits influeix d’una manera o una altra en els esdeveniments d’aquesta lliga. Així que el ritual concret i el marc en el qual se situa es correlacionen mútuament el marc general aporta significat el grau de rellevància del ritual concret, i la conclusió d’un ritual implica directament una variació de la situació del marc superior. Hi ha diferents tipus de marcs generals, amb diferents graus d’importància per l’afició i diferents tipologies, ressaltant-ne les lligues i els tornejos, però tots ells acaben decidint un equip guanyador. Tot i que la victòria final en un d’aquests marcs generals pugui aportar beneficis econòmics al club, la seva importància resideix en el prestigi que atorga declarar-se victoriosos i el fet d’aconseguir aquesta gesta (que també relacionat amb la freqüència amb la qual el club concret obté aquesta victòria). Així doncs, tot i que en un partit concret s’esdevinguin victòries i derrotes en el nivell del ritual, aquestes adquireixen tota la complexitat significativa per com influeixen en el marc general.
Considerant això, podem tenir en compte el cicle de rituals que existeixen en el futbol professional, i observem que els agents dels partits estan influïts per com van succeir els partits anteriors. Quan l’afició està satisfeta amb el darrer rendiment que ha presentat l’equip, estableixen més expectatives i es mostren un ambient en què animen més al seu equip, felicitant-lo. En canvi, si l’afició considera que l’equip està passant per una temporada de victòries menys freqüents encoratjarà l’equip a espavilar-se i depenent d’altres factors també es queixaran (importància de les últimes derrotes, la importància d’aquestes derrotes). Aquests factors també es poden donar anàlogament amb persones individuals dels equips i els papers que estan mostrant en el camp, transformant el vincle emocional que senten l’afició cap aquests jugadors que es pot donar cap a bé.