Festa de San Xibeco

Ritual descrit i analitzat per Iván Delgado Díaz

La Prosperitat, Nou Barris, Barcelona, Catalunya, Espanya

Un cop l’any

Festa, inversió de l’ordre

Breu descripció

San Xibeco és el patró del barri la Prosperitat, el qual és conegut per la seva gran activitat i lluita veïnal i és de caràcter humil, treballador i amb un gran percentatge de població migrada. San Xibeco és el patró de la cervesa i la despreocupació. No és només una idea simbòlica, sinó que té fins i tot un cos físic. Es tracta d’una gran estàtua que representa un homenet panxut amb barba, el nas gros, una túnica marró, un halo sobre el cap i una ampolla de litre de cervesa Xibeca al braç. Pel que fa a la festa com a tal, ocupa un cap de setmana, usualment a mitjan novembre, per la qual cosa és considerada pels locals com la festa major d’hivern.

Categories descriptives

Festa, cervesa, música, correbars, inversió de l’ordre.

Descripció etnogràfica

El divendres a la nit, al voltant de les vuit del vespre, té lloc la primera activitat que es pot llegir al programa de la festa de San Xibeco cada any: l’obertura de la capella. El casal de joves de la Prosperitat obre les portes i a una de les seves sales hi ha muntada una capella per al sant. La gent comença a assistir al casal i la majoria ja porten la peça de roba característica de la festa: el mocador groc, envoltant o lligat a alguna part del seu cos. Els que no porten algun mocador d’un altre any, poden comprar l’edició d’enguany a la majoria de les barres que s’habilitaran durant el cap de setmana. Cada any, el mocador porta un disseny únic per la seva edició.

L’habitació on hi ha la capella té les parets negres i és més aviat fosca, només il·luminada per la llum d’algunes espelmes que rodegen la figura del sant. Aquest, s’erigeix al mig de la sala i a la paret del fons hi penja un estendard vermell amb una gran X daurada. A la capella, algunes persones demanen al sant bona fortuna, diversió o salut. La vetllada està acompanyada per una festa al casal on actuen grups musicals, sovint del mateix districte, o PD (punxa-discos). El casal té obertes les seves barres i es venen begudes, principalment cervesa. Amb el transcurs de la nit, la rauxa va en augment. La gent va emborratxant-se més, i el xivarri, present des de bon començament, va augmentant el volum. Part d’aquest xivarri consta dels característics crits que sentirem durant tot el festival, augmentant la seva presència i intensitat segons el moment i el temps en què ens trobem: “¡Eco, eco, eco, viva San Xibeco!”.

Cap a l’aparent final d’aquesta part de la festa, quan els concerts acaben i el casal de joves fa fora a la gent i tanca les portes, té lloc un esdeveniment clàssic al barri de la Prosperitat. Després d’uns minuts de gresca a la porta de l’establiment, la gent amb més ganes de festa comença a moure’s cap a la plaça Àngel Pestanya. Dintre de la plaça, el centre neuràlgic d’aquestes reunions nocturnes extraordinàries i autogestionades és un semicercle de bancs de pedra rodejats de gespa anomenat històricament pels locals com “la U”, donada la seva forma, que permet a tothom veure’s les cares i ballar i moure’s pel mig. La dinàmica és la mateixa que hem estat veient fins ara: beure, xerrar, tocar música amb la guitarra o escoltar-la d’un altaveu, riure, plorar, etc. Quan la gent va decidint marxar o la policia ve a fer-los fora, la vetllada de divendres a la nit es dona per finalitzada definitivament.

Passem ara al segon dia de San Xibeco i el més carregat d’estructura ritual i tradició. Respectant les hores de ressaca, el primer pas no sol començar fins passats dos quarts de dotze. El dia sempre comença amb un pregó efectuat per alguna de les entitats o de nombroses penyes en què la gent del barri s’organitza durant les festes populars. En aquest pregó, celebrat a Àngel Pestanya o algun carrer proper, es presenten les festes i es considera l’inici oficial de la festivitat de San Xibeco. Durant aquest, es comencen a sentir, amb més força que el dia anterior, els càntics, oracions i crits dedicats al sant:

“San Xibeco que estás en los bares

santificado sea tu nombre,

hágase tu voluntad,

y déjanos tu ebriedad…”

“No tenemos teología, ni hacemos apología…

Nuestro grito, un simple eco.

¡Eco, eco, eco! ¡Viva San Xibeco!”

A continuació té lloc un dels esdeveniments més emocionants i carregats de significat de tota la festivitat: la baixada del sant. Des d’un edifici proper hi ha penjada una tirolina que desemboca prop de l’escenari on s’està fent el pregó. La figura de San Xibeco comença a descendir lentament per la corda. La baixada està acompanyada per música que surt dels altaveus, sovint comentaris dels pregoners i els càntics de l’emocionada multitud. Quan el sant arriba a terra, algunes persones encarregades el munten sobre un suport recobert amb un mant de color violat, decorat amb ampolles de Xibeca cap per avall i obertes de la base. Tan dintre d’aquestes com en els espais buits del mant, hi ha col·locats diversos rams de flors blanques, grogues i liles.

El següent temps de San Xibeco, que té lloc entre les dotze i les dues del migdia, és una paròdia directa d’una processó catòlica de Setmana Santa. Les persones de l’entitat o la penya encarregades de portar el sant, es col·loquen a les barres del suport i l’aixequen sobre les seves espatlles. Llavors comença la processó, passant per un recorregut del barri i amb la marquesina de Via Júlia com a destí. La principal diferència entre aquesta processó i una de les tradicionals és que el recorregut és en realitat un correbars. Es tracta d’una caminada massiva en què tota la gent del barri avança al ritme del sant i envoltant-lo. La rua transcorre de la següent manera. Una banda musical, armada amb instruments de vent i tambors, toca la seva música en moviment a prop de San Xibeco. Quan s’arriba a un dels cinc o sis bars que participen en l’esdeveniment, la música fa una pausa i el suport del sant es deixa a terra, prop de la porta del bar. Allà, hi ha una estona de gresca, riures i cants acompanyats per les cerveses i altres begudes del bar. Després d’una estona, es reprèn la marxa, agafant de nou el sant i sentint de nou el so enèrgic dels tambors i les trompetes. Es torna a avançar fins al següent bar durant uns minuts a on es tornarà a parar per beure, i així successivament fins que, finalment, el sant i els peregrins arriben al destí final de la processó, Via Júlia. Cal fer especial menció del paper que té la cervesa durant aquest fragment de la festa, ja que el nivell d’alcohol anirà augmentant progressivament de principi a fi i, conseqüentment, el volum i la intensitat dels riures, cants i crits.

Sota la gran marquesina de Via Júlia, el sant és deixat a terra donant per finalitzada la processó de San Xibeco. Se situa al costat d’un escenari que hi ha muntat allà prèviament. Hi ha una barra muntada a la zona on la gent continua aconseguint beguda. També hi ha música i soroll, ja que hi ha un escenari al bell mig del carrer, a on comencen a aparèixer instruments musicals, altaveus i taules de mescles. Al moment del vermut, es torna a una dinàmica més estàtica. Aquí, es torna a celebrar una festa la qual animen músics, principalment grups del barri o del districte, o algun/a punxa-discos. Els tipus de música que se solen escoltar a la Prospe giren al voltant de la rumba i el flamenc, donada la seva gran població procedent del sud espanyol, però també hi predomina el punk i la música urbana com el reggaeton o el rap. El vermut de San Xibeco no compta amb un final tan marcat com la resta de temps del ritual. De fet, es tracta d’un moment lax en què el ritme i la intensitat baixen i té lloc una pausa fins al següent esdeveniment, en què el festival sembla quedar en un estat gairebé letàrgic. Probablement, donada l’hora de la migdiada i del dinar, sumat a la baixada del punt àlgid de l’ebrietat del correbars, la gent aprofita per descansar unes hores. Tot i això, a la Prosperitat sempre hi ha algú que s’hi queda per seguir amb la festa.

Després de la pausa, normalment al voltant de les sis de la tarda, té lloc un interessant esdeveniment de la festa: una repetició de les darreres parts del ritual, amb un nou començament marcat per un segon correbars. Uns altres bars del barri conformen una ruta que els veïns i veïnes de la Prosperitat seguiran de nou, un cop més acompanyats pels mateixos elements excepte un: el sant, que roman al costat de l’escenari de Via Júlia. Així i tot, una nova banda musical treu els seus instruments de vent i percussió i dinamitzen una segona marxa al seu ritme per tot el barri. La gent repeteix les mateixes dinàmiques que al migdia i, tot fent xivarri, rient i bevent de nou, van passant les següents hores de bar en bar fins que va caient la nit i s’encenen els fanals i les llums.

Un cop finalitza el segon correbars en passar per l’última parada, es torna a la marquesina de Via Júlia on, per segon cop, finalitza l’activitat en moviment i es torna a un moment estàtic. A continuació, se celebra una festa amb música i punxa-discos al voltant de l’escenari, San Xibeco i les barres. Aquesta segona vetllada festiva, però, té caràcter més intens que el vermut. Concretament, l’ambient és més desinhibit i esbojarrat, actuant aquesta com un final bombàstic i en gran que tanca la festa de San Xibeco de l’any en qüestió. La foscor de la nit i l’acumulació d’alcohol i animació de tot el dia ajuden a aquesta festa a ser la gran gresca de tancament que és. No oblidem, però, que com qualsevol festa a la Prosperitat i els barris propers, acabarà veritablement a “la U” de la plaça d’Àngel Pestanya amb més riures, alcohol i música per acomiadar-se del nostre sant i esperar amb ganes l’any vinent.

Seqüència ritual

Breu anàlisi

En primer lloc, si ens fixem en el mateix disseny de la figura de San Xibeco, aquesta és una clara representació exterioritzada del caràcter del barri. Es tracta d’un personatge d’aspecte humil, barbut i amb cara tranquil·la i de bons amics, justament com la gent del barri es veu a si mateixa donat el seu context de barri perifèric, allunyat del luxe i la complexitat dels nuclis urbans de la ciutat. També és important l’ampolla de litre de Xibeca, ja que no és casualitat que es tracti de la cervesa més barata i accessible del mercat. Tot el que envolta al sant ve a ser una forma d’expressió del caràcter i de l’orgull que es té d’aquest; aquesta és la seva funció simbòlica. També cal remarcar un aspecte molt identitari de la Prosperitat: la majoritària procedència andalusa dels habitants. Aquest aspecte s’ha de tenir en compte en la resta de l’anàlisi i es veu reflectida en diversos aspectes. Per exemple, en el fet que gran part de la festa sigui una explícita paròdia irònica d’una processó catòlica de Setmana Santa, ritual molt estès en les terres andaluses.

Hi ha la presència de quatre elements molt importants a analitzar, ja que són presents a cada moment del ritual, de principi a final. El primer i més rellevant és el de la beguda, concretament la cervesa. Es tracta d’una eina de desinhibició que progressivament va empetitint les preocupacions dels assistents, permetent al final una gran celebració de l’hedonisme conformista del barri. D’altra banda, com apunten María del Carmen Reyna i Jean-Paul Krammer en el seu escrit sobre la història de la cervesa, aquesta beguda era considerada antigament com la beguda dels bàrbars i els pagans, mentre que era el vi el que consumia l’imperi i la gent noble (2018). El vi també és la beguda insígnia del catolicisme, la sang de Crist. Aquests fets reafirmen el paganisme paròdic tan característic d’aquesta festa. Es podria afirmar, segons aquesta lògica, que la cervesa és la sang de San Xibeco.

El segon element que protagonitza el ritual són la música i el soroll o, més aviat, l’absència de silenci, que no veiem en absolutament cap moment del procés. Aquesta és una forma més d’allunyar-se de l’avorriment del dia a dia i d’animar a la massa a deixar-se portar per la rauxa. La música fins i tot fa la funció de guia en algunes ocasions, marcant el camí als peregrins durant la processó i establint els espais on s’està celebrant cada festa estàtica. Pel que fa al tipus de música, generalitzant una mica, troben quatre grans estils musicals comuns que serveixen també per representar el caràcter de la Prospe i exposar-ho al món a tot volum. El punk representa la lluita i la reivindicació d’un barri nascut a la perifèria, la rumba i el flamenc són símbols identitaris de l’origen andalús i la migració a Catalunya, i la música urbana moderna recorda la importància de la potent joventut, que compta amb gran presència al barri. Finalment, el mocador groc, que pot estar determinat pel color de la cervesa, i els crits d'”eco, eco, eco, viva San Xibeco”. En ells, encara veiem una funció d’expressió d’orgull cap a la vista i l’oïda de la gent, així com un uniforme que uneix i cohesiona els veïns i veïnes de la Prosperitat durant aquests dies de festa.

Pel que fa als moments del ritual, compten amb un significat cadascun. La nit de divendres és una fase prèvia de preparació, ja que el sant encara no és un element tangible i mòbil, sinó més aviat una imatge simbòlica i estàtica. El moment del pregó, per la seva part, seria la crida d’aquest San Xibeco real al qual se li ha demanat rauxa i diversió. Responent a les pregàries, el sant baixa posteriorment del cel, on ha esperat durant l’any al moment idoni. Un cop ha baixat passa amb la gent el seu dia especial, compartint la festa a nivell gairebé horitzontal. San Xibeco és, en essència, un salvador del poble del seu avorriment i de la monotonia dels freds i insípids mesos de tardor.

A fi d’entendre aquest significat i el següent esdeveniment del ritual cal parar-se a veure l’origen del ritual. Fa més de vint anys, la festa va sorgir com una necessitat de rauxa en els moments de l’any en què menys festivitats se celebren, acabant amb la imitació d’una processó de Setmana Santa alabant un pal de fregar sobre un palet, el qual acabaria esdevenint la figura de San Xibeco que coneixem avui dia. Potser és aquesta necessitat insaciable de festa el que causa aquesta repetició del cicle que té lloc a les últimes hores del ritual. Potser només amb un correbars i un concert no és suficient per a la gent de la Prosperitat, i es repeteixen a la nit per saciar aquestes ganes. Potser l’ampliació a “la U” és un altre intent d’allargar més encara aquesta despreocupada vetllada abans de la tornada a la normalitat, un oasi de festa enmig de la monotonia.

Per anar concloent amb l’anàlisi, hem vist que podem afirmar que San Xibeco és un ritual d’orgull i reafirmació de l’esperit d’un barri obrer i festiu, alhora que té la funció ritual de proporcionar als veïns i veïnes de la Prosperitat un descans, un moment d’alliberació d’alegria i èxtasi, una compensació que equilibri la balança de la clàssica expressió catalana “seny i rauxa”. Per acabar, com hem vist, San Xibeco és una figura indiscutiblement important i un salvador del barri. No obstant això, al contrari que Jesucrist, el qual podem considerar la contrapart del patró de la Prosperitat, aquest homenet ha estat creat per les mateixes persones que el veneren. Si San Xibeco representa tan fidelment el caràcter del barri, és perquè ell és el barri. En definitiva, doncs, el barri ha creat el seu propi salvador. Sols el poble ha salvat el poble.

Bibliografia

del Carmen Reyna, M. i Krammer, J. P. (2018) Apuntes para la historia de la cerveza en México. Instituto Nacional de Antropología e Historia.

Delgado, M. (1993). La religiosidad popular. En torno a un falso problema. Gazeta de Antropología, n.10. http://www.ugr.es/~pwlac/G10_08Manuel_Delgado.html

G. Pastor, J. (2011). San Xibeco, una fiesta pagana en Nou Barris. Jesús G. Pastor, un fotógrafo. https://www.unfotografo.es/2011/san-xibeco-nou barris