Ritual descrit i analitzat per Sandra Ruibal, Andrea Mendiola i Laura Maymó
Cerdanyola del Vallès, Barcelona, Catalunya, Espanya
Cultura popular
Breu descripció
Els castellers són construccions humanes que es fan des del segle XVIII a Catalunya. La primera va ser a Valls, a la província de Tarragona. Els castellers van ser declarats patrimoni cultural per la UNESCO el 2010. Les exhibicions de castells s’acostumen a fer quan s’apropa l’estiu, generalment en festes majors de pobles i ciutats de Catalunya, tot i que les agrupacions que formen els castellers, anomenades colles castelleres, es preparen durant tot l’any assajant els castells. Cada dos anys es realitza una trobada de colles castelleres d’arreu de Catalunya per competir entre elles. Els castells sempre van acompanyats per les gralles, les quals marquen el ritme de la construcció.
Els castells poden ser de sis a nou pisos. La pinya és l’estructura humana que aguanta el castell, de fet, en la llengua catalana l’expressió “fer pinya” significa treballar en grup. Els castells també estan formats pel tronc, que és l’estructura dels castellers que pugen a sobre, el pom de dalt que corona el castell, l’aixecador i l’enxaneta, formats pels més petits de la colla. Aquests dos últims són els únics que duen un casc de protecció per protegir-se de la caiguda. El folre consisteix en una segona pinya, i alguns castells inclús tenen una tercera pinya anomenada les manilles. Els castells poden estar formats per una, dues, tres o quatre persones per pis. També hi ha castells compostos com el quatre amb agulla, el qual es tracta d’un pilar que apareix en el moment en què es desfà un castell. I d’altres castells menys comuns són els aixecats des de baix, en els quals es comença a construir des de dalt, aixecant cada pis a pes.
Categories descriptives
Castellers, cultura popular, cultura catalana.
Descripció etnogràfica
La Diada Castellera descrita és la de Cerdanyola del Vallès entre els dies 3 i 6 de maig durant les festes del Roser de Maig. El dissabte a les 12 h al centre de Cerdanyola i en l’auge de les festes del poble, s’han reunit gran part dels habitants per observar l’espectacle que saben que estan a punt de presenciar. Les colles castelleres es barregen en la multitud, però és fàcil reconèixer-los, donat que la seva vestimenta els diferencia de la resta dels espectadors. Duen camisa verda i pantalons blancs, sobre la camisa a l’altura dels ronyons molts ja duen la faixa, una tela negra que els serveix de suport per enfilar-se i en part per protegir-se de possibles lesions. D’altres encara no la duen posada i s’ajuden entre ells a embolicar-se-la al voltant del cos. Sobre la faixa hi tenen un mocador vermell en forma de triangle a la part del darrere. Les dones, els infants i els homes amb el cabell llarg els duen recollit en monyos o cues. També hi ha persones vestides iguals que ells, però amb alguns detalls que donen a intuir que no formaran part del castell, atès que van amb la camisa oberta, sense faixa i amb un instrument penjant de l’esquena o a la mà.
A la plaça de l’església es respira un ambient festiu i per molts també d’impaciència per veure l’inici de la construcció del castell. S’observen persones que s’apropen encuriosides atretes per l’enrenou i la multitud de la plaça. No tan sols s’hi veuen camises verdes, també hi destaca el grup de persones uniformades idènticament als Castellers de Cerdanyola, però ells tenen les camises vermelles, i un altre grup de camises roses. No es veuran els castells d’una sola colla castellera, sinó de tres. Al tríptic informatiu de les festes del poble hi ha assenyalat que les colles participants en la Diada Castellera són: Castellers de Barcelona, Minyons de Terrassa i els Castellers de Cerdanyola “Martinets”. No duen cartells ni pancartes per identificar-se qui és qui, el seu símbol identificador és el color de la camisa.
Els castellers de la camisa verda comencen a agrupar-se formant la pinya, mentre que els més menuts romanen a la rereguarda a l’espera del seu torn de pujada. Aquests i alguns joves caminen descalços o amb xancletes de piscina. Una nena petita parla amb una dona i, per la manera de tractar-se intuïm que són mare i filla. Això ens dona a pensar que hi deu haver més d’una família que participa dins la colla castellera. Alguns castellers de les colles convidades a la Diada se sumen a la pinya donant la seva ajuda i suport. De cop, la pinya agafa els tons de verd, vermell i rosa. Acte seguit, comencen a enfilar-se els castellers de Cerdanyola, que seran els que formaran el primer pis del tronc, format per quatre homes, que s’agenollen sobre les espatlles dels que anteriorment havien format la pinya. Mentrestant, es pot observar com algunes de les properes persones que hauran de pujar són cridades a manera d’avís, perquè estiguin preparades, mentre admiren la construcció i es donen ànims els uns als altres.
Tot seguit, la pinya sembla ser reforçada. Quatre persones de diferent sexe pugen armant una segona baula del que encara constitueix el tronc, el segueixen altres quatre noies que seran l’últim enganxi per començar a formar el posa de dalt. Un home s’introdueix en el mitjà de l’estructura, grimpant per sobre de la pinya per donar més estabilitat a l’estructura abans que se segueixi formant el Castell, cada vegada amb menys persones. Els següents a enfilar per les espatlles dels que formen el tronc, ajudant-se dels cinturons i faixes de la vestimenta, són dos nens de menys alçada i pes que la resta de components. Porten un casc protector que els deslliurarà de poder patir una lesió per caiguda. La tensió se sent en l’ambient, els nervis i les emociones es troben a flor de pell. Aquests dos últims nens es posicionen i són supervisats per una dona que tot seguit s’introdueix dins de la composició al costat d’altres, a sobre de l’home que havia entrat feia uns minuts enmig de l’estructura, formant així el que s’anomena l’agulla, que apareixerà quan es desfaci el castell.
Mentrestant, les baules finals s’enfilen una sobre l’altra coronant el Castell entre algun crit d’alerta. Quan l’enxaneta arriba a dalt de tot i aixeca el braç arriba l’hora de desmuntar el Castell, requerint una sèrie de moviments en sentit contrari al que s’havia utilitzat per elevar-lo. Deixen anar les mans que romanien agafades al company o companys que els acompanyaven amb un lleu gest doblegant el genoll i, recolzant-se en la magnífica faixa dels components anteriors a ells, llisquen fins a arribar al següent membre i així successivament fins a aconseguir la pinya. Un cop allà, es deixen lliscar sobre els seus companys per aconseguir arribar a terra. Menys les persones que es trobaven dins de l’estructura, deixant entreveure d’aquesta manera l’agulla que és l’últim a desfer-se entre adulacions, aplaudiments i crits d’alegria.
Seqüència ritual
Breu anàlisi
Per analitzar el ritual, primer farem una descripció de les accions i els elements que apareixen en cada temps del ritual. En el primer temps, hi ha una aproximació de les persones interessades, tant dels castellers, els músics com espectadors a l’espai públic. Es fa una agrupació dels castellers al voltant del Cap de Colla i també dels tècnics i amics. Inicia la preparació dels músics, traient els instruments del seu empaquetat i comencen les primeres paraules de l’organitzador dels músics. Els castellers comencen a descalçar-se així com en parelles improvisades i comencen a posar-se les faixes al voltant de la cintura i del maluc, recaragolant-se per tal que quedin assegurades. Arribat a aquest punt, els músics toquen el “toc d’entrada a la plaça”, una melodia específica amb vent bufat i percussió que simbolitza la crida al públic cap a l’espectacle que iniciarà imminentment.
El segon temps liminal del ritual comença formant la primera part de la construcció del castell: la pinya. En aquest moment s’observa un dels moments que crea més unió per part de la colla castellera, alhora que crida l’atenció del públic. Els espectadors se situen al voltant de la pinya a certa distància, creant així indirectament el protagonisme a l’actuació dels castellers. Mentrestant, els castellers que pujaran a continuació es preparen ja descalços darrere de les persones que formen la pinya i esperen el seu torn de pujada. Aquesta pinya en algunes ocasions pot anar acompanyada de dues altres més: el folre i les manilles, que s’elaboren abans d’iniciar la construcció del tronc. Això dependrà de la quantitat de pisos que es vulgui aconseguir realitzar al castell.
En el tercer temps comença a sonar la música tradicional del “Toc de Castellers”, anunciant l’inici de la creació del tronc del castell. Els castellers que esperaven per pujar en el segon temps inicien l’ascens amb l’ajuda de mans i peus escalant sobre els seus companys i elaboren el primer pilar. Continuaran pujant els següents castellers que formaran els darrers pilars per finalment crear els pisos desitjats del castell. Els que formaran el “pont de dalt”, l’acotxador i l’enxaneta es preparen.
En el quart temps continuarà sonant la música del “Toc de Castellers” amb la seva variació anomenada “el toc de castells amb pilar al balcó”. La concentració també és clau, ja que un moviment en fals pot suposar la caiguda del castell. Es realitza la construcció del pont de dalt amb l’últim pilar format per dos joves (amb poc pes) i finalment la coronació del castell amb l’acotxador i l’enxaneta (els més petits de la colla). Quan l’enxaneta realitza la seva salutació aixecant el seu bracet (moment que dura una fracció de segon), el públic aplaudeix alhora que la música marca el final de la construcció.
En el cinquè temps inicia la desconstrucció del castell, el qual es realitzarà de dalt a baix, començant per l’enxaneta. La música també acompanya el descens dels castellers, moment de màxima tensió i concentració pels participants. A mesura que van aconseguint la desconstrucció del castell amb èxit, s’observa l’alegria dels castellers per haver aconseguit el seu objectiu. Finalment, sona la música del “Toc de vermut”; una melodia que marca el moment de la celebració de l’èxit amb un petit refrigeri amb el públic i la colla castellera.
Durant tot el ritual, les emocions de les persones varien en grau i de sentiments segons si formen part del públic (habitants de la població, amics i (o familiars dels castellers) o si formen part de la colla castellera. Els castellers viuran l’experiència en les seves pròpies carns, per tant, els sentiments d’emoció i d’unió els viuran a flor de pell, a banda de la tensió i concentració que suposa en tot moment la creació del propi castell. L’emoció dels castellers realitza un gradual ascens a mesura que pugen el castell i no cedeix fins que han obtingut el seu objectiu final: desfer el castell sense caure. En canvi, per al públic el punt d’emoció més àlgid és el moment en què l’enxaneta fa la seva salutació esperada, tot i que, com podem veure en l’anàlisi, les persones observants també mostren la seva admiració al finalitzar la desconstrucció amb aplaudiments.