El qüestionari de personalitat de Zuckerman-Kuhlman (ZKPQ) es va desenvolupar per a mesurar les dimensions que constitueixen el Model dels Cinc Factors Alternatius. Aquest model (Zuckerman, 2002; Zuckerman, Kuhlman, Joireman, Teta & Kraft, 1993) va emergir d’una sèrie d’anàlisis factorials d’escales que es considera que mesuren les dimensions bàsiques de personalitat o temperament, concretament aquelles utilitzades en recerca psicobiològica (Zuckerman, Kuhlman & Camac, 1988; Zuckerman, Kuhlman, Thornquist & Kiers, 1991). Aquest model teòric alternatiu, influenciat per les investigacions prèvies d’Eysenck i Gray, es focalitza principalment en les característiques temperamentals, accentuant els aspectes psicobiològics de les dimensions de la personalitat. Eysenck i Zuckerman (1992) van indicar que els estudis psicobiològics ofereixen valuoses aportacions neurobiològiques i genètiques per a una millor comprensió de la personalitat. Confiar només en la codificació dels trets de personalitat en el llenguatge pot ser enganyós, ja que aquesta codificació probablement reflecteix els trets observables en les interaccions socials, però no necessàriament emmirallen la rellevància biològica proporcional dels trets (Zuckerman, 1992; Zuckerman et al., 1993). Per tant, en contrast a l’aproximació lèxica de la personalitat, l’ús de dades psicobiològiques permet als investigadors explorar millor els orígens causals i biològics de la personalitat (Eysenck, 1992).
Des de la seva primera publicació el 1993, el ZKPQ ha experimentat àmplies proves psicomètriques, demostrant una bona fiabilitat interna, estabilitat temporal i validesa i alhora ha estat replicat en diferents cultures (Zuckerman, 2002). En quant a la validesa, el qüestionari ha demostrat validesa consensual (Gomà-i-Freixanet, Wismeijer & Valero, 2005), així com validesa concurrent. En relació a la validesa concurrent, alguns estudis s’han dut a terme, per exemple, en característiques de drogoaddictes i en la predicció del decurs de la teràpia (Ball, 1995), en característiques psicopatològiques (Gomà-i-Freixanet et al., 2008; Thornquist & Zuckerman, 1995; O’Sullivan, Zuckerman & Kraft, 1996) i en conductes de risc (O’Sullivan, Zuckerman & Kraft, 1998; Zuckerman & Kuhlman, 2000). S’han realitzat alguns estudis transculturals utilitzant traduccions a altres idiomes, com per exemple, alemany (Ostendorf & Angleitner, 1994), japonès (Shiomi, Kuhlman, Zuckerman, Joireman, Sato & Yata, 1996), xinès (Wu, Wang, Du, Li, Jiang & Wang, 2000) o italià (De Pascalis & Russo, 2003) entre altres.