Després de conèixer  les experiències que realitzen l’Escola Bressol Can Serra de Cardedeu, l’EBM Pota Roges de Cervelló i l’Escola El Puig d’Esparreguera, volem compartir unes reflexions que hem realitzat en el nostre equip.

Sembla que arrel de la pandèmia sortir a l’aire lliure està de moda, però aquesta necessitat d’estar en contacte amb la natura no és nova d’ara, molts anys enrere ja es va fer una aposta molt seriosa per les escoles a l’aire lliure.

Totes sabem que l’any 1914 es va inaugurar l’Escola del Bosc a Barcelona a càrrec de Rosa Sensat, va ser la primera de les anomenades “escoles a l’aire lliure”, creades amb finalitats terapèutiques i pedagògiques. Un projecte que seguia l’exemple de les Open Air Schools, que van iniciar-se a Alemanya i van formar part d’un moviment d’escoles que es van expandir per Europa i Amèrica a partir d’aquell moment.

Ja fa uns quants anys que s’està tornant a plantejar aquesta proposta i moltes escoles han fet una aposta clara per aquest tipus de projecte.

Ja fa uns quants anys que sembla que les educadores som més conformistes, deixant de fer i actuar per por, per prevenir, per protegir, per les normatives menys flexibles… i això ens ha portat a renunciar a moltes oportunitats.

Nosaltres mateixes som les que ens hem posat límits i això repercuteix en els infants. Cal canviar la nostra mirada cap a la infància. L’escola no pot estar allunyada del món, de l’entorn en què viu, no pot ser un lloc on els infants viuen apartats de la realitat que els envolta. El món educatiu moltes vegades viu limitat per les quatre parets de l’escola i, com diu en Tonucci, hem de fer visible la infància, i què millor que obrir les portes i connectar amb la natura, amb l’entorn proper, amb aquella part més primitiva de nosaltres mateixes.

Vivim en un país amb un clima privilegiat, pedagogs, psicòlegs o mestres que ens han visitat durant molts anys, sempre ens han qüestionat l’estada a l’interior per part de la majoria d’escoles i un contacte amb l’aire lliure limitat en temps i espai.

Sabem i s’ha demostrat que el contacte quotidià amb la natura aporta beneficis a les criatures a tots nivells. Com destaquen Kathia Hueso i Emma Camina (*) el contacte amb la natura aporta beneficis clars pel benestar en general i per la salut física, mental i emocional de les criatures, com la millora de la forma física, el reforçament del sistema immunitari, la moderació d’estat d’ànim…

Quan les criatures es mouen en aquest espai exterior canvia significativament el tipus de joc que realitzen i sorgeix un joc força diferent del que realitzen quan estan en espais tancats. Sorgeixen noves estratègies, la recerca de noves experiències, més possibilitats de moviment.

Anar al bosc mostra la natura tal i com és, sense el filtre de l‘adult, els infants aprenen a conviure-hi, a escoltar-lo, gaudir-lo… i un aspecte molt important a respectar-lo. “Cal conèixer per estimar i estimar per cuidar”.

Viure a l’aire lliure també fa que els infants es mostrin molt més autònoms, aprenen autoregular-se: posar-se o treure’s la roba en funció dels canvis de temperatura, a gestionar la set, la gana, el fred, la calor, el control d’esfínters (no és el mateix anar al lavabo de l’escola que anar al bosc, hi ha un aprenentatge de què hem de fer amb els nostres excrements, què en fem dels residus del paper higiènic que utilitzem per netejar-nos…).

Podríem destacar molts més aspectes d’aquest contacte quotidià amb la natura però hem volgut enfocar també la nostra reflexió cap al paper de l’educadora en aquesta situació. No es tracta d’anar al bosc i campi qui pugui, hi ha uns aspectes que creiem que s’han de tenir en compte:

  • El primer pas és la interiorització per part de l’equip de la importància d’apropar la natura als infants i l’aposta per aquesta mirada respectuosa i amorosa en un context natural.
  • El coneixement de l’espai, l’itinerari, el terreny, els canvis meteorològics, els espais d’acampada o les particularitats de les espècies naturals de l’entorn són alguns dels detalls que cal organitzar i conèixer abans d’iniciar la proposta amb els infants, una manera de valorar els riscos i evitar perills posteriors.
  • També caldrà una formació prèvia per part de les educadores per poder actuar davant d’imprevistos o situacions de risc, una formació relacionada amb la supervivència que ens ajudarà a sentir-nos més segures.
  • Altre aspecte molt important és el fet de compartir la proposta amb les famílies, això ens ajudarà a vèncer possibles reticències i a entendre la importància d’aquesta propost. Una col·laboració que ens ajudarà a anar ben equipats amb la indumentària i els materials suficients per fer que les estades siguin més còmodes i segures.
  • Mentre som al bosc amb les criatures, igual que quan estem a l’escola, cal una  actitud molt atenta d’observació i escolta per captar allò que passa, els interessos, les petites descobertes, posar paraules, mostrar interès, qüestionar… i volem destacar una funció molt específica en aquest entorn natural: “l’ecoalfabetització”. Un concepte que pretén apropar-nos a la natura amb propietat; les plantes, els insectes, els ocells, els animals, les muntanyes… cada espècie te un nom propi i com a ésser que conviu entre nosaltres cal conèixer i oferir la possibilitats perquè els infants descobreixin. Ens cal un repertori ampli de materials que possibilitin el reconeixement i la descoberta (llibres de natura, apps de plantes, animals, muntanyes, lupes, prismàtics…).

Un aprenentatge conjunt entre infants i educadores.

 

Carolina Palacios, Montserrat Montoriol, Judit Sardà i Pep Llenas a partir de les reflexions de l’equip 0-6 de l’ICE de la UAB

 

(*) K.Hueso i E.Camina. 2014. La educación temprana en la naturaleza: Una inversión en calidad de vida, sostenibilidad y salud. Comunicació presentada en el CONANA 2014. ISBN 978-84-697-2060-8