La majoria dels alumnes que tinc a 3r accentuen sense vacil·lar història i ciència. I en aquests dos únics casos no es tracta d’un palet que cau perpendicularment sobre la vocal tònica, sinó que l’inclinen amb seguretat cap on toca. Ho fan gairebé amb la mateixa convicció que escriuen tenía, havía o día, amb un exasperant accent sobre la i, calcant l’ortografia de la llengua que els és més familiar.

Així doncs, per anar més enllà de la memòria visual de les paraules que els són quotidianes, em va semblar que els podria ser útil dedicar dues sessions a revisar l’accentuació posant èmfasi en els diftongs i els hiats. Vam començar repassant la normativa ortogràfica i ràpidament ens vam posar a accentuar pingüins, esglésies o veïnats. Amb una certa recança, els accents de les terminacions -ia van anar desapareixent i cada vegada semblava que la separació sil·làbica quedava més clara, de manera que vam deixar enrere la confortabilitat de les llistes de paraules i ens vam endinsar en els textos. Els exercicis eren molt semblants però ara, a partir d’un passatge, els demanava que identifiquessin paraules amb hiats i diftongs. Aquí van començar a aflorar els dubtes dels estudiants que com un mirall reflectien les mancances del plantejament didàctic que els havia ofert. 

En efecte, m’havia ocupat de les marques gràfiques, havia dirigit la mirada dels alumnes cap al full d’esquemes de combinacions de vocals en contacte, deixant de banda l’oralitat –encara que sembli impossible si la matèria d’estudi és l’accentuació. En conseqüència, estàvem tots tan atents a diferenciar un diftong creixent d’un decreixent que ni els passava pel cap que allò que teníem davant pogués ser un dígraf.  L’automatisme amb què feien els exercicis no va resistir la convivència de fenòmens que hi pot haver a qualsevol text: perquè i néixer encapçalaven les classificacions de diftongs creixents i decreixents; una decisió que justificaven per diverses raons: 

Només un petit percentatge d’alumnes demostraven amb la seva resposta haver-se aturat a reflexionar sobre la possible correspondència entre el so i la grafia. Al principi això em va deixar perplexa; però, en realitat, què podia esperar?  Havia dedicat molt poc temps a l’ensenyament-aprenentatge de l’ortoèpia dels hiats (i diftongs), és a dir, a pronunciar correctament les vocals en contacte. I, sobretot, no havia remarcat prou que una de les funcions de l’ortografia és orientar-nos a l’hora de pronunciar determinades paraules. 

Per provar que l’ortografia no és un caprici català ni una cursa plena de paranys fins a final de curs hi ajudaria fixar-se en l’etimologia, però potser a través de la poesia o jugant amb les paraules aconseguim també retenir (i entendre) la normativa. Primer podríem haver començat llegint un text que ens permetés fer una anàlisi dels sons que poden produir les vocals en contacte. També hauria estat útil adonar-nos de les diferències amb altres llengües com el castellà i l’anglès pel que fa a l’estructura sil·làbica. I finalment, rumiant com fer més comprensible la diferència entre la pronunciació d’un hiat o un diftong i la relació amb l’accentuació he trobat diversos recursos:

  • Canviant la categoria gramatical de les paraules (còpia i copia, anestèsia i anestesia, etc.).
  • Buscant parells: com cuota i quota o adequa i evacua.
  • Formant paraules amb sufixos: contraindicar, reintegrar…
  • Posant a prova l’habilitat per a la mètrica analitzant cançons o poemes. (1)

Parar l’orella també ens hauria ajudat a prendre consciència i mesurar fins a quin punt el nostre català oral s’allunya de la normativa, atès que en català hi ha algunes combinacions de vocals en contacte la pronunciació de les quals cada cop ens sona més forçada. Les causes són principalment, d’una banda, pel contacte amb el castellà i, de l’altra, per fenòmens com els relaxaments articulatoris (2) (Carrera-Sabaté i Creus, 2016).  Això fa que l’IEC sigui permissiu: 

Avui dia, però, en molts casos són habituals, i fins i tot generals, les pronúncies amb diftong creixent. Pel que fa a la i, la pronunciació amb diftong és general quan es troba en posició posttònica seguida de vocal (ab.sèn.cia, es.pè.cies, sè.rie) i freqüent quan va seguida de vocal tònica (ac.ció, pre.ten.sió). La vocal u, en canvi, és més resistent a formar diftong, tot i que és habitual en els grups àtons acabats en -ua i -ues, sobretot en mots que altrament tindrien més de tres síl·labes: con.tí.nua, cons.pí.cua (cf. i.ni.qua), in.gè.nua, a.ssí.dues. La pronúncia amb diftong és acceptable en tots els registres en mots esdrúixols acabats en -ia com gràcia, absència, família o demagògia. En la resta de casos, en una dicció molt acurada pròpia dels registres formals, és preferible mantenir el hiat, sobretot en el cant i les composicions poètiques.

Les recomanacions de la GEIEC ens donen l’oportunitat de mostrar als alumnes com la llengua evoluciona. A més, la invitació de Carrera-Sabaté i Creus (2016) a plantejar-se si cal “sotmetre la normativa a un patró de locució que s’allunya de la normalitat” ens ofereix la possibilitat de reflexionar sobre la necessitat del codi normatiu, de trobar amb l’alumnat les raons per les quals cal usar la normativa a l’hora d’escriure i el benefici que en traiem.

Marta Vilà

 

  1. Els exemples es poden extreure del capítol «Els diftongs amb “i” en català: La situació en el Bestiari de Carner» de Badia i Margarit, a Sons i fonemes de la llengua catalana.
  2. L’establiment de la normativa fonètica no pot perdre de vista els condicionants idiosincràtics de l’expressió oral que els parlants posem en pràctica de forma inconscient. Així, fenòmens com els relaxaments articulatoris o les simplificacions articulatòries són absolutament naturals (pronúncia diftongada de -ió/-ia, no allargament de l·l, etc.). Caldria plantejar-se, doncs, si en tots els casos té sentit condemnar-los o, dit altrament, sotmetre la normativa a un patró de locució que s’allunya de la normalitat  (Carrera-Sabaté i Creus, 2016).

Bibliografia 

Badia i Margarit (1988). Els diftongs amb «i» en català: La situació en el Bestiari de Carner. Sons i fonemes de la llengua catalana. Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Carrera-Sabaté, J., & Creus, I. (2016). Normativa i fonètica: una mirada actual. Treballs De Sociolingüística Catalana, 0 (25). Recuperat el febrer 1, 2020, des de http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/83237