L’altre dia el nostre equip vam voler trobar-nos virtualment. Anava a dir “per donar una sensació de normalitat a la nostra situació”, però justament aquesta trobada accentua l’estranyesa de la situació, ja que les nostres trobades sempre són presencials. I justament vam parlar d’aquesta qüestió en relació amb la nostra feina. 

Per començar, de l’error que suposa pretendre equiparar la docència virtual i la presencial: són feines diferents. Aquests dies les docents ens trobem aclaparades de feina. Primer, ens hem de dotar de les eines/apps que permetin fer allò que voldríem: veure les seves viabilitats (qüestions d’accessibilitat, han de ser de cost zero, senzilles, segures…) i aprendre com funcionen i tenir en compte que els alumnes també han de poder aprendre com funcionen. Perquè no es tracta de plantejar unes activitats com sempre, que les tornin fetes, corregir-les i tornar les correccions… (tampoc seria així en la docència presencial). En tota comunicació hem de tenir en compte el canal. Però això no és suficient: també hem d’aprendre com funciona l’ensenyament-aprenentatge virtual: quins continguts són els més adients, com s’han de presentar objectius a l’alumnat, tasques i materials, com s’han d’acompanyar, com s’ha de fer el feedback i plantejar-se l’avaluació. Aprendre el funcionament de l’eina no és aprendre a ensenyar virtualment (això val per qualsevol app, però també pel mail, pel Classroom, per un vídeo…) i no hauríem de convertir els alumnes en receptors passius d’explicacions, d’activitats ni de correccions.

En aquest sentit, hem compartit les nostres experiències amb aquesta mega-aula virtual en la qual s’ha convertit el núvol. La Matilde ha recordat que Massimo Recalcati a La hora de clase parla de l’eròtica de l’aprenentatge: hi ha una qüestió de contagi que té a veure amb la mirada, la presència física, la postura, el gest… que no hi és en la virtualitat. Això no vol dir que l’aprenentatge no sigui possible, sinó que aquest punt s’ha de tenir en compte per veure com motivar, produir aquest vincle i contagi (quina paraula per dir aquests dies!!) que afavoreix l’aprenentatge. Primer repte. La Carmen ens recorda que hi ha potencialitats que ofereixen els mitjans tecnològics que hi poden ajudar: imatge, música, moviment… llenguatges més propers a molts dels alumnes actuals i que poden vincular els continguts més acadèmics amb algunes emocions. També la Mireia, més experta en aprenentatge virtual, ha destacat que tenen més èxit les propostes que s’acosten a la realitat dels alumnes i, en aquest sentit, una situació tan excepcional com la que estem vivint ens pot proporcionar moltes idees: si volem treballar la descripció, per exemple, pot ser la descripció del que veuen des de la seva finestra (proposta d’una companya de la Matilde).

Parlant del “què s’ha de treballar”, donat que tot ens ha caigut de cop i no hi estem formats, sembla de sentit comú que no podem pretendre fer el mateix que hauríem fet a l’aula física. Hem de triar continguts essencials, i amb la mirada posada en aquests objectius més amplis (millorar l’estructura d’un text escrit, donar l’opinió sobre una lectura), incloure aspectes més de detall que contribueixin a aquests objectius, però molt seleccionats, que s’haurien de donar en forma d’inputs amb alguna activitat de pràctica. És a dir, pautar molt el procés. En aquest sentit, trobem que es fa palesa la importància dels departaments didàctics, que sembla que darrerament estaven quedant una mica arraconats: per determinar els objectius essencials a cada nivell, seqüenciar-los, coordinar-los, confeccionar i compartir els materials… Tota una feinada com per fer-la soles!

Un dels aspectes que hem vist essencials (sempre ho és, però virtualment encara més, perquè l’alumnat es troba més o menys sol) és l’acompanyament. La Marta ha comentat que quan ha posat una tasca molt pautada, amb tots els moments del procés molt marcats, amb moltes activitats de preparació… els alumnes s’han angoixat, i es fa tot massa feixuc i es perd l’interès pel producte final -l´equilibri entre rebre instruccions i haver de llegir-les, entendre-les i aplicar-les representa un exercici d’autonomia que cal treballar i consolidar amb l’alumnat. Igualment, si ha donat instruccions massa generals, s’han perdut i no saben com tirar endavant la feina. Hem vist que de vegades els alumnes estan massa acostumats a tenir davant el professor que “els aclarirà el que han de fer i com fer-ho”, sense necessitat de plantejar-s’ho o de llegir i rellegir atentament les indicacions i trobar solucions per si mateixos als reptes i dificultats que se’ls presentin.  No és fàcil trobar l’equilibri entre una saturació d’activitats intermèdies per garantir una millora final i un salt excessiu entre la instrucció i el producte. S’han de seleccionar molt bé i acotar la duració de les activitats en el temps (anar marcant els terminis) i més que mai hem de preveure, anticipar les necessitats que tindran per fer el que els encomanem, sense oblidar una part de reflexió sobre el que estan fent i de sistematització del que han après, que hi ha de ser per tal que els alumnes no es converteixin en executors d’instruccions o en productors de textos, vídeos, imatges… I com que en aquest blog ens agrada centrar-nos en les experiències viscudes, parlaré d’una d’aquestes situacions.

Els meus alumnes de 3r havien llegit una adaptació d’El Quijote i al departament vam pensar avaluar la lectura fent que s’inventessin un episodi dels personatges a Barcelona. Després de veure què els havíem de recordar perquè volíem que aparegués al relat, pensar fonts d’informació a les quals poguessin recórrer si ho necessitaven, seqüenciar els passos i orientar en el temps que havien de dedicar a cada fase, organitzar les revisions dels textos, mirar i remirar mil vegades la proposta, ens va semblar que havia quedat prou ben plantejada i la vam penjar al Classroom. No havien passat deu minuts que vaig rebre al correu l’emocionant missatge següent:

És un dubte totalment pertinent, que posa de manifest allò que la Teresa sempre diu dels implícits dels professors de llengua: hi ha moltíssimes qüestions que donem per suposades perquè, com a experts que som en la nostra matèria, oblidem que parlem per a aprenents. En aquest cas, és una mica diferent i més que una qüestió d’expertesa en el contingut és d’inexperiència en el canal. El que en l’aula física hauria estat una pregunta que es resol per tothom en un segon, d’aquesta manera suposa escriure molt. Vaig contestar-li i vaig publicar la resposta per a tothom al Classroom… 

Aquest mail posa de manifest dos aspectes més que no han sortit fins ara. D’una banda, la disponibilitat del docent. Hem d’estar disponibles perquè no podem imaginar els dubtes que sorgiran ni en quin moment del procés (si els imaginéssim, els hauríem previst en el plantejament) i per compensar la sensació de solitud de l’aprenent en aquesta situació. Això no vol dir convertir-se en esclaus de l’ordinador, tot i que és una mica una sensació compartida, fruit de la nostra inexpertesa. Hauríem d’establir uns límits clars perquè amb el sistema virtual es dilueixen els espais físics i temporals entre la feina i la vida personal.

D’altra banda, la cortesia en la comunicació és molt gratificant en el missatge rebut. Veiem que aquesta situació pot afavorir certs aprenentatges que de vegades queden arraconats: al marge de la competència digital, que es fa palesa i pensem que és una de les protagonistes d’aquest confinament (per bé i per mal, i no parlem només de didàctica, sinó també de les diferències socials, dels perills per la salut i per la intoxicació informativa), aspectes com ara com s’ha d’escriure un mail, uns mínims de cortesia i correcció en les interaccions, l’autonomia en l’aprenentatge (abans parlàvem de l’hàbit de llegir atentament els enunciats), l’organització de la feina i la gestió del temps, la responsabilitat i compromís en el propi aprenentatge… Ara tot això és més rellevant que mai, i més necessari. I també són aprenentatges més essencials. Aquesta és una gran oportunitat perquè els alumnes desenvolupin aquestes competències. Quan tornem, seran millors aprenents.

He deixat pel final el tema de l’avaluació, potser perquè encara tenim en l’inconscient que “es fa al final”. Veiem que, si no volem morir en l’intent,  no es pot fer docència virtual si no hi ha avaluació formativa. A part de pautar el procés, en els diferents moments s’han de vehicular mecanismes per tal que aquest es vagi regulant i l’alumne vagi prenent consciència del que ha de canviar o del que està aconseguint i el portarà a assolir l’objectiu amb èxit. No es pot avaluar tot ni tot de cop al final: 1) perquè això no donaria oportunitat de millorar la feina abans d’arribar al producte i seria frustrant, 2) perquè no s’aprèn tot de cop i 3) perquè ens faltarien hores i ens moriríem d’avorriment. Han d’haver-se previst feedbacks d’algun tipus al llarg del procés.

Uns objectius clars i concrets d’aprenentatge impliquen uns criteris clars i concrets d’avaluació que es poden presentar en forma de taula perquè els alumnes revisin la feina i l’omplin abans d’enviar-la. Fins i tot podem organitzar una supervisió entre companys. Això estalvia molta feina (posterior) al docent, reforça els objectius d’aprenentatge i millora els resultats (perquè només s’han de tenir en compte aquests criteris establerts). Si veiem que hi ha altres aspectes que considerem importants que es posen de manifest en els productes finals, podem optar per fer un comentari general que serveixi per prendre consciència d’aquests problemes i considerar-los com a futurs objectius d’aprenentatge d’altres propostes.

Tot això no vol dir que siguin intercanviables la docència virtual i la presencial: la virtual té algunes limitacions que ja s’han apuntat, però serveix per a uns contextos molt concrets, i diríem que aquesta situació d’emergència n’és un de molt clar. La nostra feina és més necessària que mai (i molt més dura, també, perquè és una altra feina, no triada, i l’hem de fer amb urgència): fer tot el plantejament didàctic, la bastida, l’acompanyament, la motivació en temps difícils, avaluar-la… Després vindrà el moment de valorar com ho han fet les administracions i els equips directius, ara és el moment de tirar endavant la nostra feina amb tot el rigor possible pel bé dels alumnes i de la societat. 

Si abans he parlat que aquesta és una oportunitat d’aprendre per als alumnes, ja veiem que també ho és per als docents. Si ens centrem en l’acompanyament dels alumnes, a dirigir totes les propostes a la millora d’aspectes essencials de la matèria, si aprenem a focalitzar l’avaluació i a implicar-hi els alumnes, si aprenem a treballar sense ser el focus de totes les mirades, sinó que el focus estigui posat en l’alumne, quan tornem serem millors professores. 

Molts ànims i confieu que ho podem fer!!!

Rosalía Delgado Girón

Una recomanació bibliogràfica: Acompanyar l’escriptura en l’educació a distància, Durán, Carmen / Manresa, Mireia, revista Articles, núm. 68 (gener, 2016)