Aquest primer trimestre he tingut una experiència agredolça amb el llibre que hem llegit durant les classes de català de 2n d’ESO. Abans d’explicar-vos els motius d’aquest regust de desànim, caldria retrocedir uns quants mesos… 

Com que treballo en un institut on el català per a la majoria de l’alumnat és la llengua imposada des de l’escola i, per tant, el grau de coneixement és més aviat pobre, vaig passar-me l’estiu dubtant si l’elecció del Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo, 1974) podria ser una lectura estimulant per als alumnes, que ja coneixia del curs anterior. 

A favor hi havia el bon record que en guardava de la meva lectura a la seva edat, la qualitat literària i la quarantena d’edicions publicades que el convertien en patrimoni cultural. Si bé em semblava important convidar-los a una lectura compartida entre tantes generacions (qui sap si en podrien conversar amb els seus pares i avis), el llibre també era una bona introducció al gènere de la ciència-ficció des de la literatura catalana. 

Tanmateix, l’aspecte que em feia vacil·lar era el vocabulari, gens planer. Paradoxalment, aquest ric relleu cromàtic i sonor que hauria de ser benvingut a qualsevol classe de llengua i literatura, a mi em despertava tota una sèrie de temors que m’interrogaven: serà massa difícil? Perdran el fil i l’avorriran? Com superar l’escull del vocabulari?  

La lectura a l’aula principalment té com a objectiu fomentar el gaudi i determinats aprenentatges literaris. És a dir, estem sabotejant el ritme del text si ens aturem en cada paraula desconeguda? Davant de la lectura d’una obra literària, un dels aprenentatges que ha de fer l’alumnat és comprendre el sentit de les paraules a partir del context i no aturar-se per esbrinar el significat de cada mot perquè la lectura pugui fluir:

L’alumne ha d’aprendre a usar aquests materials de consulta [diccionaris] de forma adequada i realista. Un exemple paradigmàtic de mal ús o d’abús de consulta és l’actitud, i fins i tot l’obligació, que alguns mestres transmeten, de fer buscar al diccionari tots els mots desconeguts d’un text. Amb la bona fe de pretendre que els alumnes aprenguin lèxic nou, transmeten actituds negatives sobre la lectura: pressuposen que cal saber tots els mots per comprendre un text, que es llegeix mot a mot i que convé consultar-ho tot. L’alumne que segueixi aquest consell difícilment esdevindrà un lector competent… (CASSANY et al., 1993 (ed 2017, p. 233))

També Teresa Verdaguer a la VII Jornada per a docents de llengua i literatura a secundària: “Una qüestió de punts de vista: l’acompanyament de la lectura literària en el marc del nou currículum. Com ho podem fer?”  diferenciava quan l’estudi del vocabulari era pertinent, per exemple per adonar-se del procés d’animalització d’un personatge. Un exemple d’animalització seria personatge de l’Ànima la nit de la violació a Solitud. 

Així doncs, atès que el vocabulari de l’alumnat que havia de llegir la novel·la és limitat, per facilitar-ne la comprensió i, de retruc, ampliar i consolidar noves paraules, em vaig proposar fer-los un escalfament lèxic abans de la lectura de cada capítol escollint el camp semàntic més rellevant: ”el paisatge de la destrucció” (sostre, teula, teulada, ampit… però també esquerda, enderroc, estimbar, esberlar, esquinçar, estripar, aniquilar, anorrear, ensulsiada, –aquest darrer parell és difícil, però surt molt–, cataclisme, apocalipsi…); “material per sobreviure” (llumins en lloc de cerillas, farmaciola en lloc de botiquín…); “la vida a la masia” (eines del camp, com es conreava antigament i parts de la casa); “mots nàutics” (nau, amarrar, àncora, fondejar, embarrancar, calat, calafatejar, escullera, moll…). Les activitats per adquirir vocabulari han estat diverses: cerca en el diccionari, escriure frases, etiquetar dibuixos, dibuixar eines, relacionar, veure un vídeo…). Aquest treball ha facilitat la comprensió, però també ha alentit la lectura i, d’alguna manera, hem pagat el peatge de les activitats de vocabulari, que penso que ha esmorteït l’experiència lectora. 

En aquest punt Rosalía Delgado considera que fer una lectura guiada és una “inversió” de futur. No es promet un gaudi immediat, sinó un aprenentatge per gaudir després més profundament o de més obres. El treball sobre el vocabulari també ofereix un aprenentatge sobre la llengua literària d’un autor o d’una obra que també és important per acompanyar la mirada cap a l’estil de l’autor. Ratificant aquest punt de vista, Mireia Manresa opina que cal tenir sempre en compte el pòsit que  queda d’una lectura a llarg termini i, per això, hem de trobar la manera que es puguin llegir certes obres. No podem esperar que sempre tot sigui molt plaent perquè el repte i la dificultat són el que fan avançar. Actualment, una majoria dels nostres estudiants busquen el plaer immediat, i no està malament que hi hagi contrapunts a aquesta ansietat.

També ha calgut molt acompanyament pel que fa a la comprensió i interpretació de l’argument i els temes de la novel·la, ja que he detectat una certa dificultat per superar la lectura literal i interpretar els sentits figurats, en definitiva, el llenguatge literari i l’ambigüitat. Així doncs, bàsicament l’hem llegit a l’aula en veu alta, sovint jo, i quan m’ho demanaven, ells a torns. Els apartats en què està dividit el text faciliten que la lectura fragmentada per alumnes sigui força àgil.

L’esforç de l’alumnat per llegir la novel·la durant aquests mesos ha estat bastant intens, ja que, en general, no són lectors de novel·la i en català, menys. De tota manera, la potència del món postapocalíptic que crea Pedrolo ha captivat un bon nombre d’alumnes  dels quatre grups. L’exploració intergalàctica, els alienígenes, la supervivència, el nou sistema de datació, l’aliança amb els textos fundacionals, etc. els ha fet vibrar i la propagació d’aquestes ones electromagnètiques en una aula genera un ambient molt estimulant i gratificant. Rosalía Delgado també fa notar que la lectura guiada fomenta la cohesió de grup, atès que els alumnes s’apropien d’uns referents compartits i l’experiència viscuda plegats genera complicitat a l’aula. 

Però us parlava d’una sensació agredolça a l’inici, de manera que acabo referint-me a aquest gran moment de desconcert, que no ha estat pas per les paraules, com temia, sinó, sorprenentment, per les idees. Si bé l’alumnat s’ha queixat perquè “hi ha moltes paraules que no s’entenen”, “hi ha parts que no passa res”, la indignació més irada ha estat per la relació entre els protagonistes. Molts alumnes han mostrat molta aprensió per com n’era d’explícit l’enamorament i el part. L’alarma va saltar quan en una de les valoracions finals, una alumna molt treballadora, però que mai s’implica en els debats a l’aula, em va fer un escrit en el qual es preguntava com els podia haver “obligat” a llegir una novel·la en la qual es narrava una relació pedòfila.

Vam comentar aquesta valoració amb la resta del grup i el meu desconcert va augmentar en adonar-me que la majoria d’alumnes estaven consideraven que aquell llibre hauria d’estar prohibit. En primer lloc, em preocupava que les reflexions sobre l’evolució dels personatges i sobre els reptes dels herois moderns es feia palès que no s’havien consolidat si en acabar la lectura es feia una acusació d’aquesta magnitud. En segon lloc, sentia un gran neguit per entendre d’on sorgeix aquesta rigidesa mental que  veu com a solució plausible la prohibició d’una obra que generi una certa incomoditat en el lector. En tercer lloc, em preguntava quins marcs mentals estem creant perquè una lectora voraç de manga s’atipi de violència sense cap indigestió, però no estigui disposada a endinsar-se en els terrenys insegurs de la literatura. En aquest sentit, la discussió que va sorgir de la lectura confirma la necessitat de treballar aquest tipus de textos. 

Per Sant Jordi de l’any passat en el diari ARA s’hi llegia el titular “La Biblioteca Pública de Nova York es planta contra la censura i regala llibres prohibits”. La notícia alertava com la censura de llibres als EUA està batent cada any un nou rècord. Entre  els llibres censurats hi ha el llibre per adolescents Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, de Sherman Alexie (en català, a Edicions 1984), o altres lectures populars a secundària com Matar un rossinyol, de Harper Lee  o El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger. Irene Vallejo també es feia ressò de la censura estatunidenca a El infinito en un junco quan denunciava el cas de Les aventures de Huckleberry Finn bandejat per racista en lloc de valorar com Mark Twain dona l’oportunitat als lectors de posar en dubte la moral de l’època. 

No cal, però, travessar l’Atlàntic: les purgues a les biblioteques de les nostres escoles també s’han fet cèlebres. Com a resposta, podeu llegir l’article de Teresa Colomer Retirem els llibres sexistes sobre la censura de llibres infantils publicat en el web del grup de recerca Gretel. 

Tant la realitat com la ficció ens han deixat imatges punyents de crema i censura de llibres, el Mecanoscrit, en canvi, descriu una bella iniciativa que emprenen el Dídac i l’Alba per salvar el coneixement: emmagatzemar tants llibres com puguin. També debaten sobre si cal abandonar en l’oblit dels temps aquells llibres les idees dels quals posen en perill els valors del nou món que els protagonistes volen crear. La seva conclusió és salvar-los tots perquè ningú pot decidir pels altres, cada lector ha de tenir prou coneixement per jutjar per ell mateix. 

Dubto que la conversa que vam tenir a l’aula acabés convencent-los del perill d’eliminar lectures. Segons Mireia Manresa, un dels motius per a la valoració que en fan és la falta de “cultura lectora”, és a dir, no saber entrar en el pacte ficcional i valorar la literatura com a producte estètic que crea un món que té una lògica pròpia. Així doncs, adonar-se de la importància de valorar una obra (i la moral dels personatges) sense abstraure’s, d’una banda, del món ficcional que ha creat, i de l’altra, del context històric en la qual va ser creada, serà el repte de la lectura següent. 

Marta Vilà

Referències

CASSANY, D., LUNA, M., SANZ, G. (2017). Ensenyar llengua. (12a reimpr.) Barcelona: Editorial Graó.