No descobrim res si afirmem que les primeres pàgines d’una novel·la -especialment la primera frase i el primer paràgraf- són claus perquè una narració atrapi o no el lector, perquè el cridi a continuar llegint o a abandonar la lectura, perquè li piqui tant la curiositat i la intriga com per necessitar saber què passa… I és la força d’aquestes primeres paraules, la que propicia que hi hagi nois i noies que només de començar se sentin atrapats per la història i que d’altres, en canvi, se’n sentin exclosos, tant al marge que els resulta molt difícil o gairebé impossible sentir-se partícips de l’experiència lectora. No poden assaborir allò que anomenem «el gust per (de) la lectura», «el plaer de llegir».
És per això que voldria posar el focus en aquestes primeres frases que els narradors tan curosament adrecen als seus lectors amb l’ànim lliurar-los com qui no vol la cosa, o ben intencionadament, una història, que evidentment pensen que els pot interessar. Així, doncs, m’agradaria fixar-me en què fan narradors i lectors en les seves trobades -diferides i no presencials- quan finalment comparteixen les paraules que articulen el món condensat en el relat i entendre com s’interpel·len i què es demanen l’un a l’altre, com es conjuren mútuament, quin paper juga cadascun.
L’ombra de l’escriptor i la veu del narrador
D’entrada, m’agradaria apuntar que a l’hora d’escriure tots els escriptors donen per fet que el lector a qui s’adrecen forma part i està imbuït d’un context conegut per tots dos i que és aquest fet el que els facilitarà l’entesa al llarg del text. Estem parlant del marc cultural compartit -en un sentit ampli-, que propicia que no calgui explicitar-ho tot, que no s’hagin de concretar o aclarir contínuament detalls implícits en les narracions, descripcions, caracteritzacions dels personatges… Simplement, hi ha moltes coses que el lector entén o sobreentén perquè en realitat també formen part d’ell mateix. Ens referim a les formes de fer i de ser que caracteritzen una societat, una comunitat, una cultura i que s’aprenen des del moment de néixer amb la convivència familiar i social, a través de la transferència de coneixements històrics i socials; que s’articulen a través dels conceptes ètics, morals, formals, convivencials que regeixen les nostres societats i que es transmeten des de tots els àmbits: familiar, escolar, veïnal, social, laboral. Sovint són intangibles: un tarannà, un codi de valors, una organització familiar. Desconèixer-ho, perquè no s’ha ensenyat o no s’ha après, o perquè no es forma part de la comunitat «cultural», obliga el nou membre de la comunitat, el lector que té una cultura i unes tradicions diferents, a fer l’esforç d’observar, comprendre i aprendre tot allò diferent que a priori -i en el context de cadascú- sembla tan «natural».
L’escriptor sap que el lector proper, només de posar els ulls sobre la pàgina i iniciar la lectura de les primeres línies, posa en joc tots els coneixements interioritzats que el context situat li demana. Evidentment, en aquest cas l’entrada al món de la ficció i la «comprensió lectora», li és més planera, més fàcil i òbvia. Contràriament, si es tracta d’un lector allunyat, que no comparteix o no participa del context, que el desconeix parcialment o total, li caldrà un acompanyament lector, unes orientacions, explicacions, suggeriments a través de les quals pugui accedir a les claus que li obrin les portes del context desconegut (sigui l’Imperi romà, el món medieval, les cultures africanes o incaiques, els mons futuristes o distòpics). I tot això, amb independència que la primera frase sigui més o menys suggerent, incitadora o provocadora!
Em serveix per il·lustrar aquest plantejament del context i la cultura un fragment del discurs d’inici de curs (L’aigua és això, edicions del Periscopi, Astrolabi 1) que l’escriptor americà David Foster Wallace va adreçar als seus alumnes del Kenyon College (Nuccio Ordine també la reprodueix en el seu llibre La utilitat de l’inútil). L’anècdota fa així:
«Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que anava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: «Bon dia, nois. ¿Com està l’aigua?». Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: «Què dimonis és l’aigua?».»
Foster Wallace ens en facilita la interpretació:
«El significatiu de la història dels peixos és simplement que les realitats més òbvies, ubiqües i importants són sovint les més difícils de veure.»
I això és el que, també, passa amb la lectura. El desconeixement o la dificultat de percebre l’»aigua» sovint en dificulta la comprensió als lectors menys experts.
Què hi té a veure la lectura?
Més d’una vegada vaig utilitzar aquesta anècdota amb els meus alumnes per tal que entenguessin què faríem a les classes de literatura i ho aplicava a l’hora d’abordar les lectures d’ESO. I és des d’aquí des d’on voldria tornar a focalitzar la lectura de les primeres pàgines de les lectures.
Caldria assenyalar que aquest context conviu amb les altres convencions de la narració, juntament amb tot l’entramat d’elements que formen part dels aprenentatges de la lectura literària i guiada. Una cosa és el rerefons que els nois i noies «troben» al text i que coneixen perquè forma part de la seva experiència vital i l’altra són les tècniques i estratègies narratives, pròpiament literàries, que el narrador posa en joc per descabdellar la trama argumental i establir la relació amb el seu lector, tant si el situa com a principal destinatari, com a confident o com a lector accidental del seu text, és a dir, tot el joc literari que es desplega sota la batuta del narrador. I totes elles formen part del bagatge de sabers d’un bon lector.
Així, en el cas del context, l’aprenentatge forma part de l’educació dels infants i dels nois i noies. Hi tenen accés des del primer moment que els expliquen contes i els canten cançons, veuen pel·lícules o juguen; a partir del primer moment que els posen a les mans llibres de cartró o de plàstic amb imatges, a través de les quals els ensenyen a fer transposicions entre el món real, concret i tangible de l’experiència i el món dibuixat, que comporta l’aprenentatge de l’abstracció. Hi accedeixen, doncs, a través de l’experiència educativa familiar, escolar i social.
D’altra banda, hi ha els coneixements literaris imprescindibles per accedir a la història, que formen part indissociable dels graduals i successius aprenentatges literaris que nois i noies fan, i que els porten a la comprensió i a l’autonomia lectores: identificar qui explica la història i des de quina perspectiva (diversitat de narradors) i quines conseqüències té aquesta tria de cara a la història; identificar el tema, la trama i l’argument de la narració; saber mobilitzar les estratègies de lectura relacionades amb el gènere literari (conte, novel·la, teatre, poesia), el gènere textual triat i la seva repercussió en la història (una relació epistolar entre personatges, una declaració davant d’un jutge, el report d’uns fets ocorreguts en un lloc recòndit, les memòries (trobades) d’un avantpassat o un desconegut); adonar-se dels usos lingüístics (registre, figures retòriques, jocs de paraules…) desplegats pel narrador i de la seva efectivitat; o, finalment, identificar amb quin to s’adreça al lector.
Si, sense voler ser exhaustius, féssim la llista de la informació que destria qualsevol lector que aborda la lectura d’un text narratiu, podríem fer l’enumeració següent:
1. Qui parla? Amb quina intenció? A qui s’adreça?
La veu del narrador i el seu posicionament són essencials i ineludibles, perquè és ell qui acompanya el lector des del primer fins al darrer moment. Sense ell, la història no existeix. No només en té la clau, sinó que a més justifica la presència d’un lector, a qui predisposa i sedueix perquè l’acompanyi / l’escolti mentre descabdella el seu relat. Indiscutiblement, hi ha una mena de pacte no escrit a partir del qual el lector fa confiança cega al narrador a canvi que aquest l’enganxi i no el decebi.
Cal descobrir, també, sota quina aparença es presenta (és humà, animal, no s’identifica) i quina intenció s’amaga darrera del relat, més enllà de deixar constància d’uns fets. Què és el que importa: els fets o qui els explica?
2. Quina posició ocupa el lector dins del relat? Què sap de la història? En sap més o menys que el propi narrador? En sap més o menys que els personatges? Té informació privilegiada o no? Com que el narrador a vegades juga a dosificar-li la informació, és en bona mesura un lector desinformat que es troba a la seva mercè? Pot llegir «entre línies», més enllà del que explícitament es diu? El narrador l’ha predisposat d’alguna manera respecte als fets i personatges? Com accedeix a la informació: ha trobat, ha rebut… un manuscrit o un document, que no li pertocava, cosa que el converteix en un intrús, o és el receptor triat pel narrador? Com se li facilita o accedeix a informació: ordenada cronològicament, amb flash-backs, amb anticipacions?
3. Com es presenta la història: com un fet cert, com una informació l’origen de la qual desconeixem, sota l’advertència dels riscos que pot comportar seguir endavant? Quins indicis i certeses tenim del lloc i del moment en què ocorre la història? Com accedim a la informació, directament o indirecta? Els noms dels personatges són simbòlics o no tenen cap transcendència en el tema que planteja la història?
4. Quina presentació i caracterització es fa dels personatges? Es presenten i es descriuen directament, a través d’altres personatges o, contràriament, el lector se’n va fent la composició de lloc a partir de la manera com actuen, parlen i pensen.
5. Com parla el narrador? I els personatges? Utilitzen una llengua planera, col·loquial o formal literària? El narrador utilitza símbols, imatges, metàfores, jocs de paraules? Hi ha referències literàries? Hi ha algun tret o element utilitzat de manera no convencional per tal de crear sorpresa, crítica o ironia?
6. Quins coneixements relacionats amb la normativa de la llengua (signes de puntuació, usos de majúscules, minúscules, cursives, disposicions espacials …) cal tenir en compte per la seva relació amb els gèneres literaris i com ajuden a la configuració formal i la comprensió del text?
* * * * * *
Siguin quines siguin les formes i propostes sota les quals es presenta la història, aquelles que han estat seleccionades es donen en simultaneïtat, amb la mateixa naturalitat amb què vivim i percebem i rebem informació del món i de nosaltres mateixos. Són essencialment indestriables. I aquí rau, de vegades, la dificultat per accedir al text i apropiar-se de la història. És per això que és imprescindible acompanyar els lectors, especialment els menys experts o que tenen més dificultats, en les primeres pàgines per tal d’ajudar-los a construir-se la imatge del context en què es troben, del marc cultural on s’endinsen i de la informació implícita que van rebent. Així mateix, cal graduar la complexitat de les propostes literàries , des de la literatura infantil i juvenil a la literatura clàssica, igual que s’ha de calibrar en els altres textos a què fan front. Segurament aquest és un aprenentatge, no sempre consignat, que han interioritzat els lectors experts i que els permet accedir i descobrir autònomament nous contextos, siguin reals o de ficció.
Què ens diu la primera pàgina d’una novel·la?
Abans d’acabar, voldria analitzar la primera pàgina d’una novel·la que llegeixen alguns alumnes d’ESO, per evidenciar la informació que hi concorre i han de destriar en el primer contacte amb el text. Sortir-se’n, assimilar les dades imprescindibles que hi convergeixen, els permet submergir-se en el text més fàcilment.
La novel·la El jardí secret (1910) de Frances Hodgson Burnett comença així:
| Quan van enviar la Mary Lennox a viure amb el seu oncle a la Mansió de Misselthwaite, tothom va dir que era la criatura menys agraciada que havien vist mai. I era cert. Era escanyolida i tenia la cara prima i els cabells esclarissats, i una expressió malhumorada. Era rossa i de pell groguenca, perquè havia nascut a l’Índia i sempre havia estat malalta d’una cosa o altra. El seu pare tenia un càrrec oficial del govern anglès i sempre havia estat ocupat i malalt, ell també, i la seva mare era una dona de gran bellesa a qui només interessava anar a festes de societat i divertir-se, i que en realitat no havia volgut una filleta per res del món. Quan va néixer la Mary, la va posar a cura d’una aya* a qui van deixar clar que, si volia complaure la Mem Sahib** calia que mantingués la nena fora de la vista tot el temps possible. *Nom que es donava a la mainadera a l’Índia i en altres colònies britàniques. ** Nom que s’utilitzava per dirigir-se a la senyora de la casa en les llars britàniques de l’Índia colonial. |
Si fem l’enumeració de tot el que sabem i hem de tenir en compte després d’aquesta primera pàgina, veiem que el narrador ens forneix directament d’informació imprescindible, però també ens en deixa entendre d’altra.
Així, el narrador relata i ens fa saber que:
- Coneix la història i els protagonistes des del començament («Quan van enviar la Mary Lennox…») i suposem que s’explica des del desenllaç, quan tot presumiblement ja ha acabat.
- Coneix els llocs d’origen i de residència de la protagonista i dels seus pares, des d’abans del minut zero de la novel·la. Són d’origen anglès, vivien a l’Índia. El pare tenia un càrrec important del govern anglès…
- Coneix la posició social de la família, la professió i l’estat de salut del pare, els interessos i sentiments de la mare. Coneix i parafraseja converses privades i íntimes.
- Sap que la protagonista va néixer a l’Índia, que sempre va estar en mans de cuidadores, el nom propi de les quals desconeixem ja que se les anomena pel hindi «aya», que vol dir mainadera.
- Afirma que no va rebre mai l’amor dels pares, que especialment no era estimada per la seva mare. Sap que va ser una filla no desitjada.
- Sap que la seva mare era una dona d’una gran bellesa a qui només interessava anar a festes de societat i divertir-se.
- Sap que va ser enviada a casa d’un oncle, però no aclareix el perquè.
- Sap que aquest oncle viu a Anglaterra, en una gran mansió («la Mansió de Misselthwaite»), de manera que podem suposar que disposa de servei.
- Sap com és la protagonista, tan físicament com a nivell de caràcter i comportament.
- Sap la unanimitat amb què va ser qualificada en arribar a la Mansió: «era la criatura menys agraciada que havien vist mai». Els adjectius que li dediquen són poc agraciada, lletja, malaltissa i d’expressió malhumorada. I el narrador ho corrobora («I era cert»). Per tant, és present i s’implica personalment en la història.
Un cop acabada la primera pàgina, ens adonem que, a part d’aquesta informació, en tenim una altra que no ens ha estat explicitada directament, sinó que l’hem extreta de la lectura atenta de les línies i dels implícits que s’amaguen entre línies. Aprendre a inferir la informació no dita és essencial per la comprensió lectora, per entendre el marc cultural de la història. Així, sense que ens hagi estat dit, els lectors sabem que la protagonista és d’ascendència anglesa pels seus nom i cognoms, per la feina del seu pare i pel nom del lloc d’Anglaterra on és enviada. Intuïm un cert racisme en la manera com es destaca el seu color de pell («de pell groguenca, perquè havia nascut a l’Índia i sempre havia estat malalta»). La seva descripció física la situa fora de qualsevol de les dues cultures: no és ben bé britànica -pell groguenca-, però tampoc és índia -és rossa-. Sabem que aquesta història se situa cronològicament a l’època colonial anglesa, suposem que pot ser a finals del segle XIX per la data de l’escriptura de la novel·la, i que la protagonista i la seva família formen part de l’aristocràcia britànica que ostentava càrrecs als diferents territoris colonials de l’Imperi Britànic, que ignoraven la població autòctona, en vivien al marge i la utilitzaven exclusivament com a personal de servei.
D’altra banda, sembla clar que el narrador no vol explicar una història sobre l’Anglaterra colonial. Vol explicar la història de la Mary Lennox i ens ho deixa clar d’entrada: la presenta a la primera línia i en sintetitza els seus trets essencials, que la poden apropar a la figura d’una antiheroïna, a un «aneguet lleig» dels contes tradicionals. Aquesta és l’estratègia que utilitza el narrador per captar la nostra atenció i focalitzar el punt d’atenció. Si ens fixem en el procés de presentació que en fa, ens adonem que des d’un bon començament la idea de menysteniment i rebuig cap a la nena queda clara: no sabem qui la va enviar a casa del seu oncle («Quan van enviar…»), «tothom» -sense concretar qui- coincideix a opinar negativament sobre la seva aparença. I després de dir que era la persona menys agraciada que mai havien vist, comença a detallar-ne les característiques: «Era escanyolida i tenia la cara prima i els cabells esclarissats, i una expressió malhumorada». D’entrada, n’ofereix una descripció objectiva, però de seguida ens adonem que la caracterització posterior probablement ja no ho és tant: «Era rossa i de pell groguenca, perquè havia nascut a l’Índia i sempre havia estat malalta d’una cosa o altra».
Ens trobem, per tant, davant d’una nena que no és prou anglesa? Entenem que genèticament el prototipus britànic o nord europeu comportaria tenir el cabell ros i la pell blanca? El cas és que la Mary té la pell groguenca «perquè havia nascut a l’Índia». Vol dir això que el lloc de naixement va tenir efectes negatius sobre la seva genètica? Va ser a causa del contacte amb les mainaderes índies? Aquest fet va tenir alguna cosa a veure amb el seu abandonament?
Fixem-nos com el narrador ha utilitzat estratègies literàries i semàntiques per circumscriure tota l’atenció en allò de negatiu que definiria la protagonista i qu,e finalment, és presentat com el que és. I crea a l’avançada una mena d’antiheroïna, com tantes en trobem a la tradició popular. I això ens captiva.
* * * * * *
Per acabar, m’agradaria tornar a la idea de la necessitat d’acompanyar els lectors a l’hora de començar a llegir les obres literàries que els proposem. És important que en la seva aproximació al text els ajudem a descobrir la lectura atenta -gairebé detectivesca- que els permetrà descobrir que, abans d’endinsar-se en el text, hi ha segur força coses que coneixen del marc cultural i del context de la història, que d’altres les poden deduir o intuir, que algunes (poques o moltes) no les coneixen o no les entenen. I que per resoldre-ho cal que segueixin i es deixin arrossegar per les paraules i les estratègies que el narrador posa en joc per explicar-los la seva història. I cal que nosaltres hi siguem i que els ensenyem a llegir tant el que és explícit com el que és implícit -entre línies o per context- i a descobrir el joc literari que es desplega davant dels seus ulls.
M. Teresa Verdaguer Autonell