Arran de la publicació en aquest blog de la darrera entrada, va sorgir en el nostre grup una discussió sobre els exàmens oficials que cada any han de passar molts dels nostres alumnes. Ens plantejàvem si, tot i que siguin proves oficials i que hagin de respondre a la línia oficial de treballar competencialment, les activitats que proposen són o no realment competencials. Vam arribar a la conclusió que, en moltes ocasions, amb una aparença de proposta competencial, s’amaga un rerefons d’activitat que només és una excusa perquè els alumnes facin el de sempre: reproduir uns coneixements teòrics, cosa que fins i tot alguns farien més fàcilment amb una pregunta convencional, és a dir, si se’ls preguntessin directament. Després de donar-hi voltes, em va sorprendre que estàvem qüestionant les activitats, però en cap moment l’examen en si, és a dir, donàvem per suposat que un examen pot ser (i ha de ser) competencial. I de sobte, sense tenir la resposta definitiva, vaig pensar que potser és aquest el problema: un “examen”, per la seva naturalesa, no pot ser competencial.

Entenem per competència la capacitat d’actuar en situacions complexes i imprevisibles aplicant uns coneixements apresos. Això és el que fan les persones competents: mobilitzen els seus recursos (del tipus que sigui) i trien una estratègia per aconseguir amb èxit les seves fites. En el nostre dia a dia, tenim recursos diversos, podem distribuir-nos el temps dintre d’uns límits, podem demanar ajuda en cas que sigui necessària… Evidentment, els recursos dels quals podem disposar sempre són limitats i també ho és el temps. Les condicions en les quals hem d’actuar mai són les ideals… Tot això és present en un examen, però d’una manera molt més concentrada i artificial, donat que és una situació acadèmica per excel·lència (oposem acadèmic i real, perquè ens entenguem, no perquè la realitat no pugui reproduir-se a la institució acadèmica). Això no vol dir que la feina i les activitats que fem als instituts no siguin competencials, però una situació d’aprenentatge (una classe, un projecte…) ens ofereix molts recursos (a internet, a institucions…), i no d’un sol àmbit, que la situació d’un examen no ens ofereix (ni demana, perquè cada prova, habitualment, és d’una matèria concreta), i a la realitat podem cooperar i disposem de molt més temps per resoldre els reptes d’aprenentatge que no pas en un examen. A més a més, el sentit d’una avaluació competencial és regular l’aprenentatge, prendre decisions en funció dels resultats que es donin, i poques decisions reguladores es poden prendre després dels exàmens dels quals estem parlant. Com diuen els meus alumnes: “una examen és un examen”, i sempre penso que tenim menys en compte del que caldria aquests comentaris que fan espontàniament i repetida els alumnes.

Potser el que passa és que confonem examen i avaluació, que sí que pot ser -i ha de ser- competencial. (Recomanem intensament el document Avaluar és aprendre (2020), de Neus Sanmartí). 

Tot això vol dir que no s’han de fer exàmens o que no s’han de tenir en compte en l’avaluació? Penso que en absolut: no només no hi ha cap problema a  fer exàmens, sinó que hem de treure’ns els complexos i hem de fer-los perquè serveixen per avaluar determinades qüestions, com s’ha vist, que no es podrien avaluar d’una altra manera (com ha comentat Héctor Ruiz Martín): fins a quin punt algú tot sol, amb recursos i temps limitats, és a dir, sota aquesta pressió imposada, és capaç de resoldre algun repte, fer una explicació, demostrar quina informació ha retingut i quin ús (procedimental o teòric) en sap fer. Pot ser un bon instrument per adonar-se dels buits, del que no sabem verbalitzar i ens falta per estructurar. I també penso que cal fer-los perquè  són una activitat real de l’àmbit acadèmic i de la nostra societat que també s’ha d’aprendre (els alumnes seran examinats per obtenir certificats, títols, carnets…).

¿Se pueden hacer exámenes? Hay que hacerlos, sin duda. Muchas son las razones que nos impulsan a esta afirmación: es un instrumento arraigado en la cultura escolar, es adecuado para los contenidos de tipo declarativo, es el medio que privilegian las evaluaciones externas y es un procedimiento presente en el mundo laboral. No obstante, es importante analizar el valor que se le otorga en la evaluación, la objetividad que parece tener y la adecuación de este recurso a la naturaleza de lo que se enseña, en nuestro caso, los contenidos involucrados en el uso de la lengua. 

(CATALÀ, Aguas-Vivas (2013): “Evaluar en la clase de lengua”. Textos de Didáctica de la Lengua y la Literatura, núm.63, p.68)

El problema, com dèiem, és si identifiquem examen i avaluació, és a dir, si només avaluem amb exàmens. Hem de ser conscients de què estem avaluant quan fem un examen, per no perjudicar els alumnes pensant que “els estem avaluant” de manera general, i també hem de veure quin pes els donem en l’avaluació (que dependrà del que considerem que estem avaluant). Que un alumne/a suspengui un examen no vol dir que no hagi après o que no hagi avançat en les competències que hàgim posat en joc al llarg del procés d’aprenentatge. Suspendre un examen pot dependre de molts factors (de com s’hagin formulat les preguntes, de com sigui l’estil d’aprenentatge millor per a l’alumne en qüestió… fins i tot del dia que tingui i de com es trobi!). I no hauria de ser el mateix suspendre uns exàmens que suspendre una avaluació.

Per això agrairia que quan es proposen exàmens que no tenen la finalitat de regular l’aprenentatge, de veure en quin punt es troba l’estudiant per prendre decisions al respecte, sinó amb l’objectiu de certificar o no i de comprovar què recorda del que s’ha hagut de treballar en la seva escolarització, deixem de banda l’oxímoron “examen competencial”, que ens genera confusió, i assumim obertament que no és una avaluació al servei de l’aprenentatge. (I, ja que hi som, també caldria que en una certificació sumativa no es considerés només un examen). I per un altre costat, quan programem el curs, cal que plantegem formes diverses d’avaluació, combinant diferents tipus d’activitats i essent conscients del sentit que li donem i de com això estarà condicionant els resultats.

I vosaltres, què en penseu?

Rosalía Delgado Girón

Evaluar para aprender. Entrevista a Héctor Ruiz Martín (05/01/2021)