La Sectorial d’universitats de la Intersindical-CSC ha analitzat la recent Declaració de l’ACUP sobre la situació financera de les universitats catalanes. Considerem el comunicat parcial i negligent amb una part dels problemes que es deriven de l’infrafinançament del sistema universitari públic de Catalunya i volem fer arribar a l’opinió pública les següents consideracions:

  • Quan l’ACUP diu que les universitats “han assumit la seva responsabilitat amb el país, garantint l’equilibri pressupostari” es refereix al fet que les direccions de les universitats han executat acríticament el paper d’administradors de les retallades. Tanmateix, la I-CSC considera que això compromet greument la universitat pública: (1) és un embut al relleu generacional; (2) expulsa i centrifuga el talent;  (3) precaritza el professorat; i (4) posa en risc la qualitat investigadora i docent (per la manca d’infraestructura i finançament a la recerca, l’increment de la càrrega docent, la reducció del temps destinat a docència i l’increment de les ràtios d’alumnes per professor…).
  • Diu l’ACUP que “defensa i reivindica el paper de les universitats públiques catalanes com a institucions que contribueixen decisivament a la construcció d’una societat més justa, democràtica, responsable, equitativa i socialment compromesa“. El cert és que la majoria d’equips rectorals han ignorat el clam social i dels propis claustres universitaris en defensa dels membres de la comunitat universitària i de la societat civil encausats per defensar el dret a l’autodeterminació, dels presos polítics i exiliats, i han acatat les ingerències antidemocràtiques de la JEC contra la llibertat d’expressió que vulneren l’autonomia universitària. Les universitats són sagrers inviolables on les forces repressives no haurien d’entrar mai. Cal afegir que el model de preus que paguen els estudiants a les universitats públiques no afavoreix gens “la construcció d’una societat més justa, democràtica, responsable, equitativa i socialment compromesa“.
  • Quan l’ACUP diu que “les universitats públiques catalanes ocupen posicions rellevants a diversos i importants rànquings nacionals i internacionals gràcies a l’esforç de la comunitat universitària” està diluint que el gruix d’aquest esforç recau en un professorat precari que: (1) imparteix la majoria de la docència a canvi de pagues irrisòries, (2) fa recerca de qualitat i (3) es veu forçat a emgirar davant la falta d’incentius i oportunitats per a consolidar una carrera professional.
  • La crítica de l’ACUP obvia que la responsabilitat de part del dèficit que pateixen les universitats també recau en els els governs autonòmics de Catalunya per haver assumit i impulsat la precarització i mercantilització del sistema universitari català, i en els successius equips de govern de les universitats d’haver-les acatades.
  • Amb l’impuls per part dels governs autonòmics de Catalunya d’un model universitari que ha posat les bases de la crisi del sistema universitari que ara patim. Un model beneit en el llibre blanc de les universitats, pensat i defensat per acadèmics de les pròpies universitats que ara clamen al cel un cop s’ha fet evident que han propiciat la crisi que ara pateix el nostre sistema universitari.
  • Compartim amb l’ACUP que cal revisar el model de finançament, però en un sentit diferent del que planteja aquesta associació: exigim un nou model que enforteixi el sistema universitari fomentant la col·laboració entre les universitats catalanes i no fer-les competir per recursos insuficients.

Finalment, la sectorial d’universitats d’Intersindical-CSC reprova que l’ACUP reclami “amb urgència que el Govern de la Generalitat de Catalunya assumeixi que les universitats catalanes públiques són una prioritat per al futur del país” sense reconèixer que mentre Catalunya sigui una autonomia intervinguda anticonstitucionalment per un règim que menysprea la cultura, la ciència i l’educació, mai no tindrà la capacitat financera per a resoldre ni una mínima part dels dèficits que denuncia l’ACUP, que són una ínfima part dels dèficits reals de les nostres universitats i de la nostra societat, tant els econòmics com els dèficits de democràcia i llibertat acadèmica.