Durant la segona meitat de segle XX -però especialment en els últims anys- la musicologia s’ha esforçat a buscar nous models per a l’anàlisi musical partint de representacions gràfiques alternatives. Des dels primers sonogrames moderns, obtinguts en els anys 60 gràcies al melògraf de Charles Seeger, fins a les anàlisis gràfiques d’interpretacions pianístiques proposades per Werner Goebl i Gerhard Widmer, són moltes les eines que poden resultar reveladores. Aquesta línia de recerca centra el seu interès en aquests nous models, aprofitant el punt de partida que brinden els projectes de digitalització del grup, generadors d’una quantitat important de documents que permeten analitzar gràficament interpretacions musicals històriques.
