La Restauració anglesa i els últims Estuard al cinema (1660-1714)
S’examina el rigor històric de les pel·lícules que han recreat i han situat els seus arguments a l’Anglaterra de 1660 a 1714. Els dotze llargmetratges que han estat analitzats mostren un aclaparador interès pel regnat de Carles II (1660-1685), encara que, lluny d’abordar el procés polític d’Anglaterra que va culminar en una monarquia constitucional després de la Gloriosa Revolució (1689), es complauen a mostrar la laxitud moral que es va establir després de la mort de Cromwell.
El boom econòmic italià en les comèdies de Dino Risi, entre l’eufòria i la desil·lusió
Entre finals dels anys 50 i principis dels 60, Itàlia va ser travessada per un entusiasme sense precedents. L’anomenat boom (també conegut com a «miracle italià») va remodelar el teixit social, polític i econòmic d’un país que, entretant, assistia inerme a l’ocàs de paradigmes culturals d’ascendència secular –la civilització pagesa– i començava a coquetejar amb el seu nou paper de potència industrial. Estaven canviant, suspeses entre múltiples contradiccions, les maneres de producció i consum, però també les «de pensar i somiar, de viure el present i planejar el futur» (Guido Crainz). La comèdia costumista, amb el suport del formidable enginy dels seus autors, va saber reflexionar amb extrema precisió –i sense el més mínim indici de retòrica– entorn dels canvis en curs; entre l’eufòria i la desil·lusió, la ironia i el desencantament.
Hegel i Nietzsche llegits en clau futurista: 2001, A Space Odyssey
Si per alguna cosa es caracteritza el cinema de Kubrick és per la seva brillant versatilitat a l’hora d’abordar els més diversos gèneres cinematogràfics. La seva empremta ha convertit en obra mestra tota història sorgida de tan privilegiada mirada. 2001, una odisea del espacio (1968) és un bon exemple d’això. Des del guió, pioner en una certa visió d’obertura a un model, la carrera espacial, que en aquells moments estava a punt d’aconseguir una de les seves metes fonamentals (allunatge del Eagle el 22 de juliol de 1969 en el Mare Tranquilitatis), el relat ens planteja, més enllà de la seva enlluernadora i futurista pirotècnia visual, el naixement de la cultura com a estranyament de la naturalesa o, cosa que és el mateix, en llenguatge hegelià: la gestació, part, creixement i maduresa de la IDEA –entesa aquesta com a autoconsciència d’un-ser-llançat-en-el-temps-com-a-projecte. Per tant, la necessitat per a l’ésser humà de crear-se un món com a diferència i alternativa al món-del-donat.
Representacions del laberint: la novel·la gòtica i el romanticisme obscur en The Shining
En El resplandor (The Shining, 1980), Stanley Kubrick recrea algunes de les convencions de la novel·la gòtica. L’obra de Stephen King ja traslladava a un marc escènic modern el castell gòtic de Horace Walpole i Kubrick i Diane Johnson, en la seva adaptació, emfatitzen alguns elements de la literatura gòtica i del romanticisme fosc, com la categoria estètica del sublim o el concepte del sinistre –l’ominós– desenvolupat per Sigmund Freud.
Les bruixes al Setè Art
Les bruixes en el Setè Art s’articula des de dues perspectives. D’una banda, la narració amb pretensions d’objectivitat d’un esdeveniment històric, com va ser la condemna de Joana d’Arc, la caça de bruixes de 1623 en l’àmbit bàltic i els judicis de Salem (Massachusetts), succeïts entre 1692 i 1693. Per l’altre costat, en altres tres films, es tracta el mite de les bruixes europees a través de llegendes occidentals.
Subjectes del desig. Elements per a una introducció al divisme femení al cinema italià
En les tenebres de la sala cinematogràfica l’aparició, gairebé mística, d’actrius bellíssimes, encantadores i eternament joves, com a deesses, il·lumina l’ànima del públic. Afirmava Edgar Morin que els intèrprets i, sobretot, les grans estrelles hollywoodienses són éssers llunyans, inassolibles. A Itàlia també es va perseguir la quimera de crear un olimp autòcton. Les il·luminacions decadentistes de Gabriele D’Annunzio havien regalat a l’actriu Eleonora Duse, la seva amant i musa, l’epítet de Diva. Era la resposta transalpina a la irresistible seducció de Mary Pickford: el miracle pagà del primer pla. La indústria cinematogràfica feixista va crear un cor de nimfes: ingènues i virginals, protagonistes de castos enamoriscaments, com Maria Denis, Isa Miranda, Alida Valli i Elsa Cegani, només puntualment enfosquides per les tel·lúriques personalitats de Clara Calamai i Luisa Ferida. Amb el neorealisme s’afirma un nou gineceu de deesses: una generació d’actrius que a les seves espontànies capacitats comunicatives acompanyaven generoses virtuts físiques (Gina Lollobrigida, Silvana Pampanini, Lucia Bosé, Marisa Allasio, Silvana Mangano i Sophia Loren). Un grup de meravelloses intèrprets italianes que, al llarg de dècades, ha sostingut i, a vegades, guanyat la competició amb les seves homòlogues americanes. En el meu treball proposo considerar el conjunt d’aquestes noves Junos, subratllant els mèrits individuals de les seves especials interpretacions.
L’artista segons Hollywood: avantguarda, kitsch i totalitarismes. De The Fountainhead a An American in Paris
En 1939 Clement Greenberg publica un assaig, Avantguarda i Kitsch, destinat a generar un interessant debat en l’ambient artístic de la postguerra mundial. La seva decidida defensa de l’avantguarda enfront de l’art de masses s’insereix dins de la polèmica marxista entorn del model del realisme socialista, però incorpora nous matisos en el context americà dels 50 marcat, d’un costat, pel procés de legitimació de l’expressionisme abstracte com a primera avantguarda americana i de Nova York com a capital de l’art modern, i de l’altre, per l’eclosió d’una cultura de masses que té a Hollywood el seu epicentre. La representació de l’artista modern al cinema americà ens il·lumina interessants aspectes sobre aquest debat entre la High i Low Culture que recorre tot l’art del segle XX.
La veu confessional narrativa al cinema postmodern
El cinema contemporani aborda els fonaments ontològics i epistemològics de la narració cinematogràfica en la seva relació amb el Jo, la qual cosa fa que la introducció mateixa de la perspectiva narrativa (veu narrativa) s’inscrigui literàriament en la realitat fílmica. La ponència proposa explorar els efectes de la introducció d’aquesta veu narrativa i la manera d’interpretar els signes d’autoreflexivitat en el film. Es prestarà especial atenció a les formes i contextos en els quals l’expressió confessional en una pel·lícula està exercint una manera específica de vulnerabilitat postmoderna (J.M. Ganteau, J. Winneberg, Z. Bauman, P. Eaglestone, Ch. Nash, etc.). El camp dels estudis cinematogràfics pot enriquir-se amb les recerques sobre la funció confessional que s’han dut a terme en l’àrea de la literatura en les últimes dècades, marcades per la proliferació textual d’experiències traumàtiques en veus semi fiables en primera persona i autoretrats múltiples. Un profund escepticisme sobre el llenguatge de la veritat dóna pas a la idea d’una confessió construïda, que s’oposa a una experiència aguda i dolorosa que no aconsegueix trobar una forma verbal adequada. Els dispositius visuals de la pel·lícula fan que aquesta idea resulti encara més ambivalent.