El sueño de las masas produce monstruos: de Busby Berkeley a Leni Riefenstahl
(Rosa Gutiérrez Herranz)
De las sinfonías urbanas (Berlín, sinfonía de una ciudad, 1927; El hombre de la cámara, 1929) a los ballets mecánicos del dadaísmo (Ballet mécanique, 1924), de los números musicales de Busby Berkeley (La calle 42, 1933) a las concentraciones nazis registradas por Leni Riefenstahl (El triunfo de la voluntad, 1935), el cine del periodo de entreguerras escenificó, coreografió y puso música a la trepidante vida metropolitana surgida con la modernidad. Cantos a la industria y a la máquina, melodías para un ballet fordista, estos sueños de la masa —proyecciones utópicas, reflejos de la ideología o escenarios de futuros distópicos— terminarán por engendrar el monstruo de los fascismos.
Good luck with your gender!: Feminismes i transfeminismes (Laura Llevadot)
La utopia igualitària del feminisme ha estat qüestionada tant des dels feminismes de la diferència com des de la teoria queer. L’anàlisi de l’economia fal.locèntrica que estructura les nostres relacions i desitjos, la comprensió del gènere com una categoria socialment construïda i, per tant, deconstruible, ha permès repensar les demandes del feminisme clàssic i obrir-lo a altres demandes com les del transfeminisme. Ens preguntarem, però, fins a quin punt aquesta evolució del feminisme cap al transfeminisme no reprodueix allò mateix que voldria combatre i si és possible repensar-ho tot plegat fora de l’estructura de la demanda.
Syberberg contra Hitler: el cine como arte de masas (David Ferragut)
El director de cine Hans-Jürgen Syberberg planteó la película Hitler, una película sobre Alemania, como un ataque contra Hitler utilizando sus propias armas: la imagen cinematográfica convertida en el instrumento privilegiado para conducir y reproducir a las masas. ¿Cómo se utiliza, según Syberberg, el cine para sujetar a las masas y, al revés, el cine para destruir el dictador? ¿Cómo se pasa de una imagen que permite pensar a una imagen que subordina?
Auschwitz, com a utopia (Joan Carles Cirera Izquierdo – Ester Estanyol)
El trajecte final del projecte eugenèsic antisemita acaba a les vies mortes d’Auschwitz-Birkenau. Auschwitz esdevé així la singularitat que va posar en pràctica la major destrucció planificada de la història. Però abans que els crematoris fossin l’accelerador del darrer capítol de la idea -aconseguir la fosa, homogèniament d’acer, de la comunitat racial (volkisch)- va caldre escriure, també, una història per les seves deixalles. Des de les xemeneies de l’Arxipèlag concentracionari s’albiraren aquests espais de la ignomínia com el punt final de la il·lusió fàustica, heretada de la il·lustració, de què cal intervenir en l’ordre de la creació perquè està plena de fustes torçades , com diria I. Berlin , que cal tallar. En certa manera la voluntat l’eliminar 11 milions , segons consta en els protocols de Wansee, de jueus més un nombre indeterminat de romanís o deficients físics i mentals és la més gran utopia escrita fins el moment, ja que, no només pretén una reforma de la humanitat, sinó provocar un salt evolutiu: resignificar, mitjançant l’extermini (Vernichtung), el caràcter ontològic de l’espècie. Per tant, Auschwitz i els camps de l’est de Polònia van més enllà del debat històric: Sabra i Chatila, Guantanamo o Kutapalong són herències que ha deixat aquesta impensable experiència. La vulneració actual d’alguns dels drets subjectius més elementals, en nom d’un bé major -estat d’alarma, toc de queda, llibertat deambulatoria i d’expressió sota vigilància – lentament van transformant el concepte de ciutadà en quelcom que comença a recordar al refugiat o al paria dels anys trenta. Les llums crepusculars d’aquest error encara il·luminen la injustícia per on les pasteres travessen el mar.
Horitzó i utopia en temps precaris (Blanca Casas Brullet)
La meva recerca plàstica actual que mira d’explorar estèticament la noció de la precarietat a partir de la metàfora de l’horitzó. Des d’una experiència del precari lligada tant a la condició d’artista com a la condició de dona, en què la fragmentació i la discontinuïtat puntuen recorregut personal i professional, com repensar els horitzons escurçats i la interrupció com a espais fructífers?
Identidades en tránsito: utopías y distopías neoliberales (Lluís Sallés)
El capitalismo y su modelo más extremo, el neoliberalismo, construye múltiples utopías de consumo donde la mercancía se convierte en la transmisora de su relato por medio de la novedad. A través de la promesa del éxtasis sin fin, la identidad del sujeto se desmorona, tornándose inestable y lista para su subrogación mediante el consumo ilimitado de marcas y mercancías, cuyo valor más relevante es la identidad intangible e inalcanzable que comunican.
De “La República de Plató” d’un jesuïta mataroní a una utopia ponentina al segle XVIII: connexions amb la ciutat d’avui (Maria Garganté)
El jesuïta Josep Manuel de Peramàs, nascut a Mataró l’any 1732, va escriure l’obra Comentarius de administratione guaranitica ad republicam Platonis mentre exercia a les missions guaranítiques del Paraguai. La pròpia estructura missional jesuítica i la voluntat d’aplicar-hi la República de Plató ens parlen del desig d’una utopia, que la Il·lustració del Set-cents va pretendre plasmar sovint sota la forma de noves poblacions. A Catalunya, un exemple el tenim en la creació de la nova població d’Almacelles enmig de les terres àrides del Ponent més a l’extrem del Principat. Què en queda d’aquestes utopies en les ciutats del segle XXI. Vol ser Barcelona una ciutat utòpica?
Quan les fronteres esdevenen afronteres. Una comparativa entre comunitats latents (Oscar Jané)
S’acostuma a entendre que les fronteres fan via, una via divisòria, de separació, de crispació segons com i on. També s’erigeix la frontera com un lloc on s’assoleix la llibertat, el pas cap a l’altre món. Tanmateix, els espais de frontera són també un espai de societats adormides on, segons els moments, apareixen tots els mals o frustracions de les comunitats. En aquest sentit, una comparativa d’espais socials latents pot fer emergir transgressions inconscients i resilients. Entre la teoria i la pràctica, l’exercici de l’afrontera pot ser un bon instrument de comprensió d’aquestes utopies col·lectives on les comunitats poden ser més o menys àmplies.