Partit de futbol de la Unió Esportiva de Sant Andreu (UESA)

_{^{Tapia González, M. Zoila (2025). Estadi Narcís Sala de la Unió Esportiva Sant Andreu (UESA). [Fotografia]. Barri de Sant Andreu de Palomar.}}

Ritual descrit i analitzat per Maria Zoila Tapia González (2025).

Unió Esportiva de Sant Andreu (UESA), Barcelona.

Resum>

_{El futbol, entès com a institució social, constitueix un fet social susceptible d’anàlisi antropològica, ja que produeix formes específiques de comunitat, pertinença i representació simbòlica (Elias & Dunning, 1986). La pràctica esportiva, i en particular el futbol, està profundament travessada per la ritualitat i es configura com un espai on els individus resignifiquen la seva posició social, política i cultural (Ehrenberg, Chartier & Augé, 1987). En aquest sentit, el ritual futbolístic comparteix amb altres formes rituals la capacitat de generar cohesió, expressar identitats col·lectives, ordenar emocions i canalitzar tensions i conflictes.}

Categories descriptives>

_{Ritual, futbol, identitat de barri, communitas, cultura popular, memòria, resistència i pertinença.}

Descripció etnogràfica>

_{Aquesta descripció ritual s’emmarca en una investigació etnogràfica desenvolupada entre els anys 2023 i 2025, basada en l’observació participant, les converses informals i l’anàlisi dels espais de socialització vinculats a la Unió Esportiva Sant Andreu (UESA). La recerca explora com, al voltant d’un partit de futbol, es produeixen i es reprodueixen vincles d’identitat local associats al barri de Sant Andreu de Palomar.  La vinculació entre futbol i barri té una llarga trajectòria. A inicis del segle XX, l’arribada d’una colònia escocesa relacionada amb la indústria de la filatura va introduir la pràctica futbolística a Sant Andreu i va contribuir a l’origen del club. Amb el temps, aquesta pràctica esportiva es va integrar en el teixit social andreuenc fins a esdevenir un dels seus principals referents simbòlics.}

_{Malgrat no formar part del futbol d’elit ni competir habitualment en les grans lligues, la UESA s’ha consolidat durant els darrers anys com un potent referent identitari del barri. El club permet performar de manera continuada una determinada idea de Sant Andreu: un barri de passat obrer, travessat per processos migratoris, memòries de resistència política i una forta vinculació amb formes populars de catalanitat (Duch, 2005; Feixa, 1992). Alhora, aquest relat s’oposa simbòlicament al futbol globalitzat i mercantilitzat, reivindicant la proximitat, el futbol de base i els vincles locals. Com si el futbol hagués d’estar vinculat a les arrels mateixes del barri i es fes extensible més enllà del partit per filar i donar sentit als vincles socials que identifiquen el barri. Aquesta posició reforça també un relat de resistència que reivindica lo local, el valor del futbol de base i de proximitat versus lo global i la mercantilització del futbol (Elias & Dunning, 1986; Grijelmo & Santamaría, 2009). El partit de futbol es configura així com un espai-temps ritualitzat on s’articulen emocions, memòries col·lectives, valors polítics i vincles comunitaris, generant processos de communitas (Turner, 1969) i consolidant el futbol com a factor central de construcció identitària en un barri d’arrel obrera.}

_{L’estructura ritual no és merament formal, sinó que respon a la necessitat social de produir i reproduir una comunitat cohesionada a través de símbols, pràctiques compartides i emocions col·lectives.}

_{Temps 1. Separació: preparació ritual i expectativa col·lectiva.}

_{El primer temps ritual comença abans que la pilota entri en joc. Les hores prèvies al partit marquen una separació progressiva respecte del temps quotidià. Els horaris dels partits locals poden variar segons l’època de l’any, però les hores anteriors a l’encontre segueixen una dinàmica recurrent. Els bars propers al camp comencen a omplir-se, la Rambla de Sant Andreu concentra grups d’aficionats i les xarxes socials intensifiquen les converses sobre l’alineació, el rival, els resultats de la jornada i les expectatives del partit. El barri entra, a poc a poc, en un estat d’expectativa. Aquesta separació no és només temporal, sinó també simbòlica. Les samarretes quadribarrades, les bufandes, les banderes i els altres signes del club fan visible una identitat que durant la resta de la setmana pot romandre més difusa. Persones que aparentment no es coneixen comparteixen taula, comentaris, bromes o salutacions simplement perquè porten els mateixos colors. La identitat individual comença així a desplaçar-se cap a una identitat compartida. El futbol actua com un llenguatge comú i el barri es prepara per entrar en un temps excepcional, diferent del quotidià (Meneses, 2008). A mesura que s’acosta l’hora del partit, els carrers es van omplint i el flux de persones convergeix progressivament cap al Narcís Sala.}

_{Temps 2. Pas del llindar: entrada a l’espai ritual.}

_{El segon temps comença amb l’entrada a l’estadi Narcís Sala. Creuar els accessos del camp significa travessar un llindar. L’espai ordinari del barri queda momentàniament enrere i s’accedeix a un recinte carregat de memòria, simbolisme i identitat. L’estadi no funciona únicament com un contenidor arquitectònic del partit, sinó com un espai ritualitzat per l’ús repetit i per les pràctiques que hi tenen lloc setmana rere setmana. La mateixa arquitectura distribueix els participants i ordena diferents maneres de viure el ritual. La Tribuna concentra principalment famílies i persones adultes; el Gol Nord acull la graderia d’animació i els grups ultres; General presenta una composició més diversa, mentre que el Gol Sud queda reservat a l’afició visitant. Aquesta distribució no és purament funcional. Cada sector implica una manera específica d’habitar el partit. La Tribuna, coberta per una gran estructura metàl·lica, presenta un ambient familiar. S’hi observen persones grans que hi assisteixen soles, parelles d’edat avançada, adolescents menjant pipes, mares amb nadons, infants i famílies senceres. Molts vesteixen els colors de la UESA i, encara que no acostumen a iniciar els càntics, els segueixen, animen i xiulen quan el joc ho reclama.}

_{Fora del camp, el ritual també s’estén als edificis que envolten l’estadi. Els dies de partit, nombrosos balcons es converteixen en extensions de la graderia. Des d’allà, veïns amb samarretes, bufandes, senyeres o estelades segueixen l’encontre i participen simbòlicament de l’experiència col·lectiva, malgrat no haver creuat físicament les portes del Narcís Sala.}

_{Poc abans que l’àrbitre assenyali l’inici, cadascun dels sectors ja ha ocupat la seva posició habitual. És al Gol Nord on el ritual adquireix una intensitat particular. A diferència de la Tribuna, els vincles no s’articulen tant a través del parentiu com de l’amistat i de les afinitats socials i polítiques. El Gol Nord funciona com una mena de cor ritual: inicia els càntics, marca el ritme emocional de l’estadi i projecta la seva energia cap a la resta de graderies. Constituint-se com a la batucada que batega i anima tot l’espai (camp) i el temps (partit).}

_{Un dels càntics més repetits durant els partits observats diu:}

_{No tengo un mango y voy igual,}

_{De visitante o de local,}

_{Fumando porros tomando vino,}

_{El que no aliente a la UESA,}

_{Para que carajo vino.}

_{El cant transforma l’espera en participació i prepara els cossos per al temps central del ritual.}

_{Temps 3. Liminalitat: tensió, conflicte i communitas.}

_{Amb el xiulet inicial comença el tercer temps. El partit suspèn l’ordre ordinari i introdueix els participants en un espai d’incertesa. Durant noranta minuts, el resultat és desconegut, les emocions fluctuen i els cossos es sincronitzen amb el joc. El Gol Nord es converteix en el principal motor emocional del camp. La seva part central no disposa de seients i els aficionats hi romanen drets durant tot el partit. Tampoc hi ha cap estructura que permeti aixoplugar-se. A primera línia, diversos animadors dirigeixen els càntics amb megàfons. Els Desperdicis, grup que s’autodefineix com a ultra de la UESA, reparteixen banderes amb missatges polítics i identitaris: referències a Palestina, símbols de l’esquerra, elements de cultura ultra i al·lusions al barri de Sant Andreu.}

_{Els càntics mantenen una temàtica recurrent on apareixen ideals catalanistes, referències religioses populars i elements anticapitalistes:}

_{Portem una vida boja,}

_{És la vida que ens agrada.}

_{Nosaltres no comptem dies,}

_{Nosaltres comptem jornades.}

_{Odiem a la policia,}

_{També odiem les nostres feines.}

_{Ens aixequem cada dia,}

_{Volent que sigui diumenge.}

_{Estem bojos per la UESA (na na na na na),}

_{Diumenges de borratxera (na na na na na),}

_{Confio en la Moreneta, ella ens guiarà,}

_{Els tarats dels Desperdicis ningú els aturarà.}

_{El dimoni a Salamanca (na na na na na),}

_{Un altre tifo al Narcís Sala (na na na na na),}

_{I per molt que ho intentin no es pot comparar,}

_{Una vida de grandesa i una de mediocritat.}

_{Ahir de cop i volta}

_{em vaig enamorar}

_{del que porta quatre barres}

_{sobre un escut daurat}

_{es juga al Narcis Sala}

_{i sempre de local}

_{es diu Unió Esportiva}

_{sempre junts fins al final}

_{Alé, alé, alé, alé, alé, alé}

_{El temps del partit és també un temps corporal. Quan la UESA s’apropa a la porteria rival, els cossos s’inclinen cap endavant. Una ocasió de gol pot provocar un silenci sobtat que, un segon després, esclata en crits. Una decisió arbitral desencadena protestes simultànies. Quan l’equip ataca, els càntics s’acceleren; quan el rival domina, apareixen murmuris, xiulets i expressions d’inquietud. L’estadi sembla respirar al mateix ritme.}

_{A mesura que el partit avança, la importància del marcador conviu amb una altra experiència igualment central: formar part del conjunt. L’individu canta perquè els altres canten, aixeca els braços perquè la graderia els aixeca i protesta perquè el grup protesta. Els cossos, les veus i els gestos tendeixen a sincronitzar-se. El resultat final sembla gairebé secundari davant la importància de participar en aquesta experiència compartida.}

_{És aquí on emergeix amb més claredat la communitas descrita per Turner (1969). Durant el temps liminal, les diferències socials, generacionals o de gènere poden quedar parcialment suspeses davant una identitat compartida. El «jo» cedeix temporalment espai al «nosaltres». La confrontació amb l’equip rival també reforça aquesta cohesió. El camp es converteix en un escenari de conflicte simbòlic on les tensions s’expressen mitjançant càntics, insults, banderes, gestos i coreografies col·lectives. El camp esdevé un escenari ritualitzat de tensió i confrontació simbòlica, on la violència social és redirigida cap a la graderia (Nunfio, 1970; Screti, 2010). En el cas dels Desperdicis, aquest conflicte incorpora una lectura política explícita, especialment vinculada a l’antifeixisme i al catalanisme popular. Aquesta redirecció simbòlica de la violència permet canalitzar tensions socials més àmplies dins d’un marc ritualitzat i compartit (Flor, 2020; Parra, 2017).}

_{La liminalitat futbolística no elimina les tensions socials, però les reorganitza dins d’un marc compartit. Durant el partit, el conflicte queda concentrat en un adversari, en una decisió arbitral o en una jugada concreta, mentre la comunitat es reforça internament a través de la participació emocional conjunta. Les diferències socials, generacionals o de gènere tendeixen a diluir-se momentàniament, reforçant el sentiment de pertinença i igualtat simbòlica característic de la communitas.}

_{Temps 4. Resolució ritual: celebració o dol col·lectiu}

_{El xiulet final de l’àrbitre interromp sobtadament la tensió. El partit s’ha acabat. Amb aquest gest s’inicia el quart temps ritual, dedicat a processar col·lectivament allò que acaba de succeir. El resultat —victòria, empat o derrota— determina el primer to emocional, però no esgota el significat de l’experiència. Si la UESA guanya, l’estadi es transforma en celebració. Els càntics s’intensifiquen, apareixen abraçades i gestos d’eufòria, i la victòria és incorporada immediatament al relat del club. Si l’equip perd, l’ambient pot tornar-se més silenciós, però la derrota també produeix solidaritat i reafirmació: es comenta l’arbitratge, es recorden les ocasions fallades i es projecta l’esperança cap al partit següent. En tots dos casos, l’experiència és col·lectivament resignificada. La victòria reforça l’orgull de pertinença; la derrota alimenta una narrativa de resistència. El marcador deixa així de ser un resultat purament esportiu i passa a inscriure’s en un relat més ampli sobre autenticitat, lluita i fidelitat al club i al barri (Vázquez Montalbán, 2005).}

_{Temps 5. Agregació: retorn a la quotidianitat i memòria col·lectiva}

_{El cinquè i últim temps comença amb la sortida de l’estadi. Els carrers recuperen progressivament el seu ritme habitual i els aficionats es dispersen pel barri. Però el ritual no desapareix amb el xiulet final. El partit continua en les converses als bars, als carrers, a les llars i a les xarxes socials. Es comenta una jugada, es discuteix una decisió arbitral, es recorda un gol o es comença a imaginar el partit següent. Aquest retorn a la quotidianitat no implica, per tant, tornar exactament al punt de partida. L’experiència ritual s’incorpora a la memòria col·lectiva i reforça els vincles construïts durant el partit. El relat del partit continua als carrers, als bars, a les llars i a les xarxes socials, prolongant els efectes del ritual en el temps. La transmissió generacional és especialment visible a la Tribuna. Avis, pares i mares introdueixen els infants en una rutina que va molt més enllà d’ensenyar-los a mirar futbol: els familiaritzen amb uns colors, un estadi, unes històries i una determinada manera d’identificar-se amb el barri. Al Gol Nord, aquesta transmissió es produeix sobretot a través de les afinitats personals, polítiques i socials. En ambdós casos, el ritual permet reproduir i projectar la identitat de la UESA cap al futur (Nash, 2014).}

_{El Narcís Sala actua així com un espai on Sant Andreu es representa a si mateix. Cada partit reactualitza un relat de barri obrer, popular i diferenciat, que reivindica la proximitat davant el futbol globalitzat i mercantilitzat. La UESA no és només l’equip que juga dins del camp: es converteix en un dispositiu simbòlic a través del qual el barri recorda, celebra i performa la seva pròpia existència. Aquest procés d’agregació consolida la UESA com a objecte d’orgull de barri i com a símbol d’una alteritat proletària conscient, oposada al futbol globalitzat i mercantilitzat. El ritual futbolístic permet així reafirmar Sant Andreu com a comunitat diferenciada dins de la ciutat de Barcelona, reivindicant l’autenticitat del micro davant del macro, i mantenint viu un teixit social basat en la memòria, la resistència i la cultura popular. El ritual futbolístic culmina, per tant, quan el partit deixa de ser només futbol. Durant unes hores, el barri es concentra, travessa un llindar, comparteix tensions, canta, celebra o pateix i, finalment, retorna a la quotidianitat havent reafirmat una identitat col·lectiva. Anar al Narcís Sala és, en aquest sentit, una manera ritualitzada de tornar a ser Sant Andreu.}

Seqüència ritual>

Anàlisi ritual>

_{L’anàlisi etnogràfica permet identificar tres espais principals en la ritualitat vinculada a la UESA: l’estadi Narcís Sala, amb les seves divisions internes segons els diferents sectors d’afició; la Rambla de Sant Andreu, com a espai de trobada i continuïtat del ritual; i les xarxes socials, que prolonguen simbòlicament i narrativament l’experiència futbolística més enllà del dia de partit. D’aquests espais, és l’estadi Narcís Sala el que concentra una major densitat simbòlica i, sobretot, el que performa amb més intensitat la tensió, la identitat i el sentiment de pertinença al barri. És especialment en el Temps 3, el moment liminal per excel·lència, quan aquesta identitat es reactualitza. Allunyat temporalment de l’ordre quotidià, l’estadi es converteix en un espai on és possible recrear allò que el barri imagina que és i, alhora, expressar reivindicacions, resistències, oposicions, tensions i anhels. Els càntics, la música, les postures corporals, la indumentària, les banderes i les formes de participació col·lectiva condensen aquesta identitat i la fan visible. Els Temps 1 i 2 funcionen com a fases preparatòries que faciliten la separació progressiva de la quotidianitat, mentre que els Temps 4 i 5 mostren l’eficàcia del ritual: haver expressat col·lectivament qui són, haver canalitzat tensions i haver reforçat els vincles socials del barri.}

_{El futbol constitueix, en aquest sentit, un fet social total, susceptible de ser analitzat antropològicament com una institució carregada de ritualitat i simbolisme (Elias & Dunning, 1986). El cas de la UESA mostra amb especial claredat com, durant el temps liminal, es produeix una condensació simbòlica i performativa de la identitat col·lectiva: una determinada idea de comunitat es representa i es reforça a través dels seus símbols, gestos i formes de participació (Turner, 1969). L’estadi funciona així com un escenari ritualitzat de tensió i conflicte, on la conflictivitat social és canalitzada simbòlicament des de la graderia i transformada en una expressió de poder popular (Nunfio, 1970; Screti, 2010). En aquest context, el grup ultra Desperdicis exerceix un paper central com a agent ideològic i productor de discurs, articulant referents d’antifeixisme, catalanisme popular i resistència social dins d’un marc compartit. L’arrelament a la UESA és, per tant, anàleg a l’arrelament al barri, però alhora el transcendeix: a través de l’associacionisme, el club es converteix en un dispositiu de memòria col·lectiva que supera l’àmbit estrictament esportiu (Nash, 2014). Aquesta identitat es transmet, a més, per vies diferenciades. A la Tribuna, principalment mitjançant vincles familiars, amb avis, pares i mares que introdueixen els infants en el ritual futbolístic; al Gol Nord, a través de vincles d’amistat, afinitat política i sociabilitat, que no depenen del parentiu però generen igualment un fort sentiment de pertinença. En tots dos casos, la UESA funciona com un espai de reproducció identitària i de continuïtat simbòlica del barri. El futbol de la UESA s’erigeix així com una expressió d’orgull d’un barri obrer i com una forma d’alteritat conscient davant del futbol professional, globalitzat i mercantilitzat. Tot i que alguns aficionats poden mantenir simpaties pel FC Barcelona com a símbol de catalanitat en escales més àmplies, la identificació més immediata i quotidiana recau en la UESA. És en aquesta proximitat on es construeix el relat de l’autenticitat del micro: el futbol popular, de base i arrelat al territori (Vázquez Montalbán, 2005), capaç de convertir un partit en una forma col·lectiva de memòria, resistència i afirmació de Sant Andreu .}

Bibliografia>

_{Bundio, J. (2018). La construcción del otro en el fútbol. Identidad y alteridad en los cantos de las hinchadas argentinas.Cuadernos de Antropología Social, 47.}

_{Duch, S. (2005). Futbol, metàfora d’una guerra freda: un estudi antropològic del Barça. Revista d’Etnologia de Catalunya, 26, 138–. http://hdl.handle.net/10803/8414}

_{Ehrenberg, A., Chartier, R. and Augé, M. (1987). Sport, religion et violence : Débat entre Alain Ehrenberg, Roger Chartier et Marc Augé. Esprit, 125(4), 63–70.}

_{Elias, N., Dunning, E. and Jiménez, P. (2015).Deporte y ocio en el proceso de la civilización. Fondo de Cultura Económica.}

_{Feixa, C. (1992). El barça, un fenomen inexplicable? Anàlisi antropològica del món culé. Revista, 1992, Lleida.}

_{Grijelmo, A. and Santamaría, P. P. (2009).Cultura y guerra del fútbol. Editorial UOC.}

_{Siegfried, K. E. (2022). El fútbol y la religión pagana. Miami University Oxford.}

_{Meneses, J. A. C. (2008). El futbol nos une: socialización, ritual e identidad en torno al futbol. Culturales, 4(8), 101–140.}

_{Nunfio. (1970). Radiografía de la guerra del futbol o de las cien horas. Revista Mexicana de Sociología, 32(3), 659–690. https://doi.org/10.2307/3539220}

_{Segura Soto, G. A. (2012). Prepara, apunta, dispara… fusila al portero. La metáfora bélica en el fútbol. Káñina, 33(4).}

_{Screti, F. (2010). Fútbol, guerra, naciones y política.Razón y Palabra, 74.}

_{Vázquez Montalbán, M. (2005). Fútbol: una religión en busca de un dios. Debate.}

_{Villena Fiengo, S. (2010). Del fútbol y otros demonios. Fútbol, religión y nacionalismos en Costa Rica. Anuario de Estudios Centroamericanos, 35/36, 137–147. http://www.jstor.org/stable/41306417}