Des del segle XVI als impressors catalans els calia obtenir dos tipus de llicència prèvia per tal de poder publicar un llibre. Si es tractava d’una obra inèdita, primer era necessari el vistiplau de l’autoritat eclesiàstica i, posteriorment, demanar la llicència reial, expedida per canceller o pel virrei de Catalunya. En el cas d’una reedició, només era necessari el permís de l’autoritat civil.
A banda d’això, existia la possibilitat de sol·licitar privilegis d’edició a l’administració reial. Aquests permisos, normalment concedits per un període de deu anys, atorgaven als autors o als editors d’una determinada obra l’exclusivitat de la seva impressió i venda, prohibint el poder-ho fer a qualsevol altra persona. L’objectiu era eliminar la competència i assegurar que l’edició fos econòmicament viable, és a dir, que l’editor pogués recuperar la inversió i, fins i tot, obtenir beneficis.
El sistema de privilegis i llicències d’impressió utilitzat a Catalunya fou molt criticat pels impressors i els llibreters de Castella, ja que molt sovint els impressors catalans reeditaven llibres que havien estat publicats fora de Catalunya sense demanar el preceptiu permís a l’autoritat reial. Senzillament, reproduïen la llicència o el privilegi que figurava a l’inici de l’obra original.
L’arribada del rei Felip V de Borbó al tron hispànic, això no obstant, va suposar un canvi significatiu per a la indústria de llibre i de la impremta a Catalunya. Seguint la tendència absolutista del nou monarca, els requisits per atorgar llicències per imprimir llibres es van endurir. L’any 1716 el rei va emetre un decret amb el qual s’obligava als impressors catalans a sol·licitar les llicències d’impressió directament al Consell de Castella, i no pas a la cancelleria o Reial Audiència de Catalunya, com s’havia fet fins aleshores.
A banda d’això, la monarquia borbònica fou molt zelosa a l’hora de permetre la publicació de pamflets d’opinió i de gasetes o relacions de caire informatiu.
De fet, una de les primeres mesures ordenades després de l’ocupació de Barcelona el 1714 fou, precisament, requisar els escrits polítics que defensaven la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Fins i tot, un decret manat pel capità general de Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, ordenava lliurar a les autoritats els exemplars de les Constitucions aprovades per la cort celebrada a Barcelona per Carles III, l’arxiduc, el 1706. D’igual forma, un llibre d’història titulat Anales de Cataluña, de l’advocat Narcís Feliu de la Penya, fou retirat de la circulació amb una ordre expressa.
La monarquia borbònica es va enfrontar també a l’Església per qüestions relacionades amb la impremta. Així, el rei Felip V va intentar imposar a les diòcesis catalanes l’obligació de sol·licitar llicència a l’autoritat civil abans d’imprimir qualsevol document. La tensió es va incrementar quan es va exigir a l’arquebisbat de Tarragona una llicència prèvia per publicar les constitucions sinodals. L’Església catalana va argumentar que, en base al dret canònic, es bisbats no tenien obligació de demanar llicència reial per publicar els seus documents. Aquesta polèmica, en qualsevol cas, mostra com l’absolutisme borbònic va procurar mantenir la impremta sota control en tots els àmbits, fins i tot en l’eclesiàstic.
DOCUMENTS RELACIONATS
Crèdits de les imatges
- Consejo de Castilla (España). Libro registro de certificaciones de licencias y privilegios de impresión y reimpresión concedidos entre los años 1766 y 1805. Col·lecció de l’Archivo Histórico Nacional al portal PARES.
- Feliu de la Penya i Farell, Narcís. Anales de Cataluña y epilogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana … Barcelona : por Joseph Llopis, 1709. Col·lecció de la Biblioteca de Catalunya a Google Books.