Imatge de peu d'impremta de Pere Posa com a editor.

PERE POSA

El sacerdot Pere Posa és reconegut com el primer impressor o propietari d’una impremta de Catalunya. Va nèixer a Sant Joan d’Avinyonet, a la comarca de l’Alt Empordà, i va ser sacerdot a l’església de Sant Jaume de Barcelona.

La seva activitat com a impressor està documentada en aquesta ciutat des de 1481 fins a la seva mort, el 1506, per bé que el taller va ser continuat pel seu nebot, Pere Posa. El 1481 va editar, conjuntament amb l’impressor alemany Peter Brun, l’Ars Brevis de Ramon Llull. El 1493 va publicar la carta que Cristòfor Colom va enviar a Lluís de Santàngel, escrivà racional del rei Ferran II, en la qual el mariner narrava el seu primer viatge a Amèrica. Aquesta carta fou reimpresa en diverses ciutats europees i es va convertir en un veritable best seller de l’època.

Marca d'impressor de Sebastià de Cormellas

SEBASTIÀ DE CORMELLAS

Sebastià de Cormellas i López va néixer a Alcalá de Henares pels volts de 1563. Aquell any, el seu pare, Francisco de Cormellas, nascut a París, havia obert un taller tipogràfic en aquella ciutat castellana. Sebastià de Cormellas es va traslladar a Barcelona cap a 1576 on va treballar d’impressor.

A principi de la dècada de 1590 va fundar el seu propi taller. La impremta fundada per Cormellas fou una de les més importants del segle XVII i, fins i tot, es creu que fou la que s’esmenta en el Quixot de Miguel de Cervantes. El taller fou continuat pel fill, Sebastià de Cormellas i Velasco, un influent mercader barceloní, i posteriorment per la vídua d’aquest, Teresa Ginebreda.

Imatge de peu d'impremta de Rafael Figueró com a editor.

RAFAEL FIGUERÓ

Rafael Figueró i Delmunts va néixer a Manlleu, a la comarca d’Osona, el 1642. A l’edat de vint anys va entrar com a aprenent a la impremta que el seu oncle, el doctor Miquel Delmunts, tenia a Barcelona. El 1668 va comprar el taller i va iniciar la seva carrera com a impressor.

La impremta de Rafael Figueró va ser la més important de la Catalunya moderna, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Fou l’impressor de la majoria d’institucions polítiques catalanes, com la Generalitat, el Braç Militar o la Cancelleria reial. El 1706 l’arxiduc Carles d’Àustria, reconegut com a rei per les Corts catalanes, li va atorgar el títol d’impressor reial. Del seu taller van sortir importants obres de legislació –com les Constitucions de Catalunya– i de jurisprudència, les anomenades Decisions. Figueró fou també l’impressor més prolífic en l’àmbit de la publicació de gasetes a Catalunya. El taller va desaparèixer arran de la seva mort, el 1726.

Imatge de peu d'impremta d'Antònia Ibarra com a editora.

ANTÒNIA IBARRA

Antònia Ibarra i Cons constitueix un clar exemple del paper que podia tenir la dona dins del món editorial.

Les tipografies, com gairebé tots els sectors professionals, funcionaven com un negoci familiar on tota la família col·laborava, incloses les dones. Quan moria l’impressor principal d’un establiment, era habitual que les seves vídues n’heretessin l’usdefruit i, de vegades, també les seves filles solteres. Algunes d’aquestes dones van delegar la gestió del taller a un administrador. D’altres, en canvi, van optar per continuar participant-hi de manera activa.

Un exemple paradigmàtic d’aquest últim cas és el d’Antònia Ibarra, que va romandre soltera tota la vida i, entre 1770 i 1788, va ocupar-se d’administrar la impremta de la Universitat de Cervera. Antònia Ibarra segurament va rebre una formació tipogràfica informal quan el seu pare, Manuel Ibarra, va regentar el taller universitari. Quan aquest va morir l’any 1757, el claustre cerverí va confiar la direcció de l’obrador a la seva vídua, Maria Antònia Cons, i, després de la seva defunció, el negoci va passar a les mans de la seva filla.

Tenim constància que durant el temps que va encapçalar el negoci, Antònia Ibarra va portar la comptabilitat diària del taller i també es va encarregar de la direcció de les impressions. Sabem, així mateix, que va participar en les labors tipogràfiques i que era l’única que sabia compondre en lletra grega. Es va jubilar l’any 1788 i el claustre li va concedir un salari vitalici de sis rals diaris, que va cobrar fins a la seva defunció, produïda l’any 1805.

Crèdits de les imatges