Glossari

• És l’adjectiu relatiu a agnosticisme. Segons Ferrater Mora [José Ferrater Mora (revegeu 2009, 19941), Diccionario de filosofía, Barcelona: Ariel; cit. s.v. «agnosticismo».], la paraula va ser utilitzada per primera vegada per Thomas Henry Huxley a 1869 (agnostic). Derivat del grec, la paraula recull la idea de «no (poder) saber», aplicat al coneixement científic sobre tot allò que sobrepassa l’experiència científica (cfr DIEC2). Per extensió, l’agnòstic pensa que no es pot arribar a conèixer totalment la natura o existència de Déu (cfr DIEC2). No es tracta de «negar l’existència de Déu» –pensament que correspon més aviat a l’ateu–, sinó considerar que no es pot saber (amb certesa). L’agnosticisme, doncs, també es pot relacionar amb la idea d’escepticisme i de laïcisme, sense els matisos polítics del terme. En realitat, doncs, l’agnosticisme no menysprea l’especulació sobre l’existència de Déu, tot i que no reconeix la seva «gnoscibilitat». 

• És l’adjectiu del corrent de pensament del gnosticisme. Al contrari de l’anterior, ara estem en un corrent filosòfic de tradició platònica aplicada a ‘descobrir’, és a dir a ‘conèixer realment (els misteris ocults de la saviesa de Déu)’. Aquest corrent va estar en auge durant els segles II-III d.C. i està íntimament relacionat amb el desenvolupament de les doctrines cristianes. Cal reconèixer alguns textos apòcrifs (vegeu Apòcrifs) com a gnòstics, tenint en compte que ambdós conceptes es refereixen a realitats diferents: el primer en relació a la pertinença al cànon (vegeu Cànon); el segon en relació a la interpretació (gnòstica) del text. Són textos gnòstics bona part del pertanyents a la Biblioteca copta de Nag Hammadi i altres fonts de tradició apòcrifa.

• En la tradició catòlica son apòcrifs els relats bíblics (de l’Antic o del Nou Testament) que mai han format part del cànon. Una part, doncs, dels textos apòcrifs són textos gnòstics (vegeu Agnòstic). En la tradició protestant, els llibres apòcrifs també son anomenats «pseudoepigràfics». En la discussió sobre la pertinença al cànon, el protestantisme va identificar alguns llibres o parts de llibres de la bíblia catòlica com a apòcrifs i els va treure de la versió «oficial». Així, per exemple, els llibres de Tobies, Judit i els dos llibres de Macabeus, absents en les bíblies de tradició protestant.  
• La paraula «apòcrif» (gr. apócrifos) vol dir literalment ‘amagat, ocult’, derivat del vegeu apokrypto ‘ocultar’. Però aquest sentit és metafòric, ja que recull la idea que els seus continguts són ‘difícils de comprendre, obscurs’ (com a Sir 39, 3: «recerca les paraules ocultes dels proverbis i donaran la volta als amagatalls de les paràboles» –trad. pròpia–), és a dir, resulten ‘completament comprensibles amb una (in)formació adequada’. D’aquí que també se’n parla d’«apòcrif o llibre secret». De fet, no són ‘llibres amagats’, com demostra la instal·lació de molts passatges apòcrifs en la cultura mitjana de tots els temps (per exemple, els passatges sobre la infància de Jesús, inclosos la mula i el bou del pessebre, al·ludits a l’Evangeli de Pseudo-Mateu (EvPsMt) 14; o el nom dels Reis Mags, al·ludits a l’Evangeli armeni de la infància de Jesús (EvarmInf) 5, 10). En general s’admet que la dificultat de la comprensió dels textos apòcrifs va ser un dels criteris per a què quedessin fora del cànon bíblic. Un altre criteri és la seva pervivència en la tradició hebrea o grega dels LXX (vegeu Setanta). 

• La Bíblia Vulgata correspon a la traducció llatina que va fer sant Jeroni a finals del s. IV, a instàncies del Papa Damas I. Per fer aquesta traducció, tingué en compte manuscrits hebreus, arameus i diverses versions gregues disponibles, entre les quals l’anomenada dels LXX (vegeu Setanta) era la més difosa. Sant Jeroni també veié traduccions llatines que existien anteriorment a la seva traducció. Com que el resultat de la seva traducció es va escampar ràpidament fins a suplantar les versions llatines anteriors, la seva es coneix amb l’adjectiu Vulgata, és a dir, ‘(la més) difosa’; en tant que les versions llatines anteriors passaren a dir-se Vetus (en plural, Veteres), és a dir, ‘antigues’. La Vulgata llatina va ser la versió principal utilitzada durant l’Edat Mitjana i tota l’època Moderna, fins a l’actualitat. Va ser copiada a bastament (se’n conserven milers de manuscrits), sovint en diversos volums i de manera parcial. Posteriorment va ser impresa, també en innombrables exemplars. Aquesta enorme difusió explica que el text de la Vulgata anava variant en les successives còpies, de manera que la preocupació per tenir un text oficial (és a dir, fixat i universal per al seu ús formal) va ser un tema tractat finalment al Concili de Trento (vegeu Tridentí). L’edició de la Vulgata anomenada Sixto-Clementina (1592) és la recepció aprovada oficialment fins al 1979, quan va ser novament revisada en l’anomenada Nova Vulgata Llatina. Cal tenir present que, en la tradició catòlica, el text llatí de la Vulgata és el que s’ha fet servir a la litúrgia (ofici de la missa, oracions, celebracions oficials) fins als anys ’60 del segle XX, després que el Concili Vaticà II (1962-1965) aprovés la litúrgia oficial en les llengües vernacles. 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Vulgata

• Llibre d’instrucció religiosa exposat en un format senzill de pregunta i resposta. També es refereix a l’ensenyament de coneixements religiosos bàsics.

+ Informació: Catecismo – Wikipedia, la enciclopedia libre

• L’expressió «Església catòlica» fa evident que l’Església manté diverses confessions que van anar apareixent històricament. «Església catòlica» és oposat a «Església ortodoxa» (vegeu Ortodox), «Església Protestant», o altres possibilitats. La paraula «catòlic/a» vol dir, etimològicament, ‘universal’ i respon a la idea que la Comunitat de creients en Crist (Església, etimològicament ‘comunitat, assemblea’) és universal, única i mundial. Es caracteritza, a més de per mantenir uns certs dogmes, per reconèixer l’autoritat del Papa, considerat el representant de Crist a la Terra.  Ara bé, ni tan sols des dels seus orígens l’Església mantingué aquesta unitat desitjada. En el cristianisme primitiu o incipient ja tenim diverses confessions o «Esglésies», com ara la maniquea, els jacobites, i moltes d’altres. L’Església Ortodoxa és una escissió de la potestat directa del Papa (catòlica), conformada al segle XI; i el principi de lliure interpretació de la Bíblia acceptat per la Reforma des del segle XVI ha donat lloc a diverses esglésies protestants al llarg del s. XVI. Curiosament, també aquestes dues Esglésies, l’ortodoxa i la protestant, es consideren a si mateixes «universals», és a dir, «catòliques», tot i que també es reconeixen a si mateixes com a Esglésies catòlica, ortodoxa i protestant, aquesta última ara ja sense el component despectiu que tingué el terme a l’inici. Des de mitjans del segle XIX existeix l’ecumenisme, un moviment interconfessional que té com horitzó la reunificació de totes les esglésies cristianes.

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_cat%C3%B3lica

• El conjunt de llibres que conformen la Bíblia és resultat d’haver estat escollits per a formar-ne part. Els llibres de la Bíblia, doncs, seleccionats amb raons teològiques, eren només una part dels llibres existents amb continguts sobre la història del judaisme (Antic Testament) o sobre la figura de Jesús (Nou Testament). Els llibres candidats a formar el cànon, però que finalment no varen ser acceptats s’anomenen «apòcrifs» o «deuterocanònics». Aquests llibres, però, no van ser ignorats per la tradició cristiana, al contrari, han estat llegits, estudiats i editats ininterrompudament fins a l’actualitat.  
• La formació del cànon, fixat en la tradició catòlica a partir del s. III, implica un debat que, en realitat, és obert fins al Concili de Trento (vegeu Tridentí), que aconsegueix pronunciar-se en la fixació definitiva d’aquest cànon. Per exemple, la Bíblia Poliglota Complutense edita també el llibre III de Macabeus, descartat posteriorment com a part del cànon. Un dels criteris perquè els textos formessin part del cànon era la seva existència en una redacció «original», és a dir hebrea o aramea per a l’Antic Testament, i grega per al Nou Testament. Quan la Reforma protestant estudià les versions originals i comprovà que no era segura l’existència de versions originals de la versió llatina (vegeu Vulgata), revisà el cànon i deixà fora llibres o passatges bíblics que tradicionalment n’hi havien format part.

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Canon_b%C3%ADblico

• Concepte erudit, desenvolupat per Wolfgang Reinhard i Heinz Schilling, que veu l’Europa de la primera Edat Moderna conformada (i modernitzada) per les campanyes disciplinàries de les principals confessions religioses (vegeu Catòlic)  i l’estreta col·laboració entre l’ Església i l’ Estat. 

+ Informació: Fernández Terricabras, Ignasi. “Presentació“. Manuscrits, Núm. 25 (2007). pp. 19-28.

• Terme general per a una sèrie d’escoles teològiques que des de l’Edat Mitjana buscaven assolir una anàlisi coherent i lògica de tots els aspectes de la fe cristiana i la filosofia grecollatina. Va ser freqüentment criticat pels humanistes (vegeu Humanisme) per una tendència a la sobreelaboració i la preocupació pel detall i el menyspreu de l’observació de la realitat front a l’autoritat del text. 

+ Informació: Escolàstica – Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure

• Doctrines i pràctiques religioses considerades inacceptables per les autoritats eclesiàstiques. Els infractors s’enfrontaven a procediments judicials, amb penes humiliants i, en els casos més greus, la mort a la foguera. 
• Derivat del grec haíresis (adj. hairetikós), originàriament ‘elecció, preferència, atracció o inclinació (favorable a alguna cosa)’. Aquests significats encara romanen a l’Antic Testament (cfr a la LXX Gènesi 49, 5). També el Nou Testament (vegeu Cànon) inclou l’accepció derivada de ‘partit, facció, secta’ (cfr Fets 5, 17; 15, 5). Aquest sectarisme pot arribar a ser identificat com un grup negatiu, com fa II Pere 2, 1. Ara bé, històricament el problema de les «heretgies» és que l’Església primitiva no disposava d’una interpretació formal i oficial que permetés identificar la resta com a ‘interpretacions o eleccions (esbiaixades)’. L’enorme quantitat d’interpretacions del missatge de Crist (com demostren, per exemple, els apòcrifs o els textos gnòstics) (vegeu Agnosticisme i Apòcrifs)  permet presentar l’origen del cristianisme de forma doctrinalment «dialectalitzada», és a dir, com un conjunt de sectae o haereses, sense una orthodoxia dominant (‘opinió o creença (co)rrecta’; vegeu Ortodox). De fet, hi ha una certa sinonímia entre «heretgia» i «heterodòxia», tot i que, d’acord amb el que hem dit, la distinció entre ortodòxia i heterodòxia no és neta en època inicial. Probablement, doncs, serà a partir del s. III –època en què comença a veure’s fixat el cànon de les Escriptures– quan la idea d’ortodòxia serà més clara i, per tant, el concepte de heretgia serà aplicable amb el matís despectiu que dominarà posteriorment. Recordem, per exemple, els primers tractats contra les heretgies apareguts de mà d’Ireneu de Lió (c. 180), Hipòlit de Roma (s. III), sant Agustí (s. IV) o el tractat de sant Joan Damascé (s. VII) sobre les heretgies, per al qual l’islam serà l’última apareguda amb el nombre de 100. És interessant observar també que els textos llatins medievals prefereixen l’ús de la paraula secta per referir-se al cristianisme (catòlic), sense cap matís despectiu; en tant que la paraula religio és relativament infreqüent durant aquest període –probablement per ser identificada amb els textos religiosos pagans (com ara, per les al·lusions de Ciceró), és a dir, com a component de sentiment religiós que tenien els pagans–. La imposició d’aquesta última de manera generalitzada és, doncs, també una experiència històrica. 
• El terme oposat a heretge –vist com un posicionament particular (incorrecte respecte al dogma oficial)– pot ser el de «catòlic» (vegeu Catòlic). La fixació d’una doctrina unitària i universal (catòlica) per l’Església és, doncs, una experiència històrica (incessant fins a l’actualitat). El moviment cluniacenc aconseguirà, cap a l’any 1000, avançar en aquest sentit, buscant una major uniformitat en l’organització de l’Església, i, per tant, localitzant amb major eficàcia el terme despectiu de «heretgia», els membres de les quals començaran a patir persecucions massives durant tota la Baixa Edat Mitjana i la primera època Moderna (pensem en les accions de la Inquisició). El problema del judaisme i de l’islam matisaran l’evolució del concepte d’heretgia al costat del d’infidel (vegeu Infidel). 
• El posicionament de l’heretgia podia tensar-se fins al pronunciament del cisma, és a dir un ‘trencament, esquinçament’, una separació per motius de discrepàncies primordialment disciplinàries. El Concili Vaticà II (1962-1965) deixarà finalment d’actuar amb hostilitat davant del protestantisme, el qual a partir d’ara deixarà de ser oficialment considerat com una heretgia. 

+ Informació: Herejía – Wikipedia, la enciclopedia libre

• L’Humanisme, entès com a moviment intel·lectual, evoluciona històricament, i se’n poden distingir diverses etapes. Entre les seves característiques està la transmissió de l’Alta Cultura, és a dir, la cultura a través dels llibres i dels models artístics (obres d’art). La idea de «clàssic», és a dir, de referent o model a imitar, és essencial en la tradició humanística. Per exemple, parlem d’Humanisme romà en referència al fet que Plató o Aristòtil eren uns «clàssics» per a autors llatins, com ara Ciceró o Virgili. A partir del s. IX (època carolíngia) es veié un nou interès pels clàssics i la recuperació dels models literaris i de les idees de l’Antiguitat. Parlem de Renaixement carolingi, que implica també un moviment humanista. El sorgiment de les Universitats a partir del s. XIII, encara desenvolupa més l’Humanisme europeu, que serà evident per la influència d’Itàlia en el conegut Renaixement italià (s. XIV-XV). Però el fet de recuperar de manera més generalitzada els estudis de llengües orientals (hebreu, arameu i àrab) i del grec, torna a fer una nova empenta a l’Humanisme, que es desenvolupa també gràcies al mitjà de la impremta. Aquest estadi de la tradició humanística és la que està representat en les Bíblies Poliglotes de la Complutense i de la Bíblia Règia, corresponent a l’època Moderna. 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Humanismo

• La tècnica d’imprimir, és a dir, la d’exercir pressió sobre paper per obtenir un text o una imatge, s’inicia a partir de planxes gravades prèviament sobre fusta (xilografies). Es conserven testimonis antics (inclosos els segells), fins i tot de textos gravats sobre fusta per a ser impresos. Però Gutemberg, c. 1450 (la data no és segura), inventa un sistema d’impressió a partir de tipus, és a dir, de peces, les quals, posades en disposició, componien la planxa que s’imprimia en paper (o altres suports, com ara pergamí). La impremta de tipus mòbils, doncs, va revolucionar la manera de fer llibres, fins aleshores manuscrits, i va difondre enormement la cultura del llibre, un concepte íntimament lligat a l’Humanisme històric (vegeu Humanisme). Des de ben aviat, també, la impremta va servir per a imprimir pamflets, papers sols, cartells, etc. que servien a la propaganda dels seus usuaris. La impremta va revolucionar la manera de llegir i, en conseqüència, la manera d’estudiar i de produir llibres, que és com dir, la manera de produir cultura. 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Imprenta

• Llista de llibres prohibits per l’Església Catòlica que es va actualitzar periòdicament des del segle XVI fins a 1966, quan el papa Pau VI el va suprimir. 

+Informació: Índice de libros prohibidos | Quid est liber: proyecto de innovación para la docencia en libro antiguo y patrimonio bibliográfico

• En contraposició al concepte d’heretgia, l’infidel no és considerat un membre «esbiaixat» de la pròpia doctrina o Església, sinó algú situat «fora 〈de l’Església〉». L’infidel és, en termes històrics, pertanyent a una «altra religió», concepte que fa evident el punt de vista de l’Església (catòlica), especialment respecte al judaisme i a l’islam. La separació, però, entre heretgia i infidelitat no és neta almenys fins passat l’any 1000. Recordem que Pere el Venerable (que escriu a mitjà del s. XII) encara titula ambiguament el títol del seu tractat adreçat contra l’islam com a Liber contra sectam sive haeresim sarracenorum. El concepte d’infidel serà també crucial en les relacions amb el judaisme. Interpretem, per exemple, que els batejos massius que van ser ordenats per la Inquisició durant el s. XVI obeïen al fet de forçar el pas de la infidelitat al de l’heretgia i augmentar amb més eficàcia els processos judicials per motiu d’heterodòxia. 

• El concepte d’Ortodox és aplicat a l’Església cristiana oriental de tradició bizantina, la qual decretà el cisma de separació de l’Església Romana en 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca Miquel I es van excomunicar mútuament, en el que es coneix com a Cisma d’Orient. Aquest fet distingeix, doncs, l’Església Ortodoxa de l’Església Católica (Romana). Etimològicament, ortodòxia vol dir ‘recta (orthos) fe (dòxia)’ i adquireix internament el sentit de ‘veritable fe’, en relació amb les seves discrepàncies amb el catolicisme romà. La paraula, doncs, a banda de designar aquesta confessió cristiana, també és utilitzada en qualsevol Església en relació amb els models que estiguin d’acord amb els seus dogmes (per exemple, es pot parlar de l’ortodòxia dels sants catòlics; o bé es pot dir que Pares de l’Església són autoritats ortodoxes). En termes històrics i territorials, l’Església ortodoxa s’identifica amb l’Església bizantina. La seva organització depèn d’una estricta jerarquia que té els Patriarques de diverses regions com a màximes autoritats. 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Ortodoxia

• paganus és derivat de pagus ‘camp’; per tant, és una paraula utilitzada despectivament: etim. ‘camperol’, com a sinònim de ‘rude, ignorant’. Aquest ús és una accepció cristiana i l’aplica a aquells que estaven fora del cristianisme; concretament no als infidels o heretges (per als quals ja hi havia aquestes designacions, vegeu Heretge i Infidel), sinó especialment a les persones alienes (històricament) al cristianisme –és a dir, a aquells que no eren ni jueus, ni cristians ni posteriorment musulmans–. El món clàssic precristià, doncs, és pagà i, per tant, el paganisme és l’estat religiós anterior a la vinguda de Jesucrist. Aquesta última afirmació, per tant, només és concebible a posteriori (és a dir, Ciceró, per exemple, no es concep a si mateix com a pagà). El terme és especialment freqüent en relació amb la dialèctica entre paganisme-cristianisme en època de coexistència, especialment fins el s. IV-VI. Malgrat tot, el paganisme clàssic és també influent sobre el cristianisme per raons diverses. Durant el s. XIII, per exemple, Roger Bacon s’esforça en identificar les auctorites paganes (inclosos els clàssics grecollatins i els «savis» musulmans com Averroes o Avicenna) com a influències positives en l’estudi de la Teologia. En ocasions, el pagà és també referit com a «gentil» (com farà, per exemple, Ramon Llull en el Llibre del gentil i dels tres savis, en el qual el protagonista «gentil» no és ni jueu, ni cristià ni musulmà). 

• Les comunitats cristianes orientals que parlaven siríac (un dialecte tardà de l’arameu i, tots dos, dialectes de l’hebreu, considerada la llengua de prestigi per als textos de la Bíblia), van traduir el Nou Testament a la seva llengua. D’altra banda, també aquestes comunitats que parlaven siríac van traduir l’Antic Testament al siríac a partir de l’hebreu a partir del s. II. La Bíblia Peixita és, doncs, la Bíblia siríaca (completa, amb l’Antic i el Nou Testamens, vegeu Cànon); vol dir, doncs, ‘comú, del poble’, és a dir, en idioma popular siríac. La versió Peixita, tot i ser una traducció, es considera molt important en els estudis bíblics, perquè l’antiguitat de la seva versió transmet lectures que posteriorment van ser corregides en les versions «originals». El siríac històric feia servir l’alfabet hebreu, però també un tipus d’alfabet derivat de l’àrab: ambdues tradicions varen ser  recollides en la Bíblia Règia per a la part del Nou Testament. No confondre aquesta versió amb el Targum (vegeu Targum). 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Peshitta

• És un cisma de l’Església catòlica, escenificat per la publicació de les noranta-cinc tesis penjades per Luter a la porta de la catedral de Wittenberg en 1517. El terme Protestant és usat com a sinònim de Reformista i ha pogut tenir una accepció despectiva (per part del catolicisme romà). Actualment compta amb confessions diverses. Entre les seves característiques generals, destaca la reclamació del lliure albir com a principi personal per sobre de l’autoritat del confessor o de qualsevol altre persona, inclòs el Papa. La lectura contínua i intensiva de la Bíblia, sense necessitat d’explicacions afegides o del catecisme, caracteritza també el Protestantisme. El valor suprem de la Bíblia per sobre de les interpretacions és una manera de llegir que s’anomena Sola Scriptura. En aquest sentit, és lògic que la Reforma reclamés el fet de poder de llegir la Bíblia en qualsevol dels idiomes dels fidels i, per tant, que hagi promogut sempre la seva traducció a totes les llengües. 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Protestantismo

• Els sefardites són els jueus que visqueren en territori hispànic. Aquest nom prové de Sefarad, amb el qual dessignaven la Península Ibèrica. 

+ Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/Sefard%C3%AD

• És necessari considerar la versió dels LXX dintre de la tradició hebrea, malgrat estar en llengua grega. Tot i això, és evident que aquesta versió va servir també per a les comunitats cristianes de llengua grega (sovint desconeixedores de l’hebreu) o bé per a l’erudició bíblica cristiana que tenia accés a aquesta llengua i per als quals els LXX va ser identificat com l’Antic Testament (vegeu Cànon). De fet, la continuïtat textual entre el grec dels LXX i el del Nou Testament és ben palesa.  
• Es tracta d’una traducció elaborada a Alexandria a partir de l’hebreu per un conjunt de rabins durant els tres últims segles a.C., entenent que és un període de traducció, correcció i fixació dels LXX. La Carta d’Arístees (s. II a.C.), citada amplament per Flavi Josep i per Filó d’Alexandria, és la principal responsable de la llegenda que dona nom a aquesta traducció: setanta-dos savis (segons Flavi Josep, en són setanta) provinents de Palestina foren convidats a Alexandria per Ptolemeu II Filadelf (283-246 a.C.), feina que fou completada en setanta-dos dies. Aquesta anècdota, a més, sembla que pot ser interessant per a identificar el model hebreu de la traducció dels LXX, però aquesta qüestió no ha estat tancada, ja que les diferències entre LXX i diverses transmissions del text hebreu mantes vegades continuen sense una explicació clara.  
• Sembla majoritàriament concordat que mai existiren versions en llengua grega anteriors a la LXX.  

• Frase llatina que en el context protestant va significar que la Bíblia havia de ser l’única font de autoritat per als cristians. 

+ Informació: Cinco solas – Wikipedia, la enciclopedia libre

• Els Targumim són versions aramees (també anomenades caldaiques) dels llibres de l’Antic Testament. L’arameu, en competència amb el prestigi de l’hebreu, va quedar en un segon pla; però les seva redacció és també molt prestigiosa perquè, com la Bíblia Peixita (vegeu Peixita), transmet lectures molt antigues dels textos bíblics. Existeixen diverses versions dels Targumim, entre els quals la versió anomenada d’Onquelos ‒i, de fet, la més difosa‒ és la que recull la Bíblia Poliglota Complutense per als llibres del Pentateuc (vol. I) i d’altres llibres bíblics a la Bíblia Règia. Els Targumim, com a versió del text bíblic, sovint amplifica o matisa la redacció dels textos que formen part del cànon; de manera que el seu estudi és important a l’hora d’estudiar la naturalesa dels textos bíblics. 

+Informació: https://es.wikipedia.org/wiki/T%C3%A1rgum

• Adjectiu derivat de la ciutat italiana de Trento (llatí: Tridentum) que acostuma a ser utilitzat per designar l’estil de catolicisme que es va promoure a partir del Concili de Trento (1545-1563). En la tradició catòlica, un concili és la reunió de tots els bisbes convocats pel papa en una ciutat, de la qual sol rebre el nom, per a debatre assumptes doctrinals de la màxima importància. El Concili de Trento tenia com a principals encàrrecs definir clarament la doctrina catòlica davant la Reforma protestant i dictaminar els principis per una reforma moral de l’Església catòlica que era reclamada des de molts sectors. 

+ Informació: Concili de Trento – Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure