Al segle XVII, la cartografia es va beneficiar dels avenços tècnics i del perfeccionament de les tècniques de navegació i de posicionament.

Quadrant de Ramsdem. Segle XVIII.

Alguns exemples són la invenció a finals del segle XVI del quadrant anglès, que va ajudar a millorar el mesurament de la latitud, o el descobriment de les òrbites el·líptiques dels planetes per part de Johannes Kleper a meitat del segle XVII, que va permetre la determinació de la longitud observant la vora de la Lluna en relació a una estrella coneguda.

En aquest segle es van succeir igualment una sèrie d’innovacions tècniques que permetrien conèixer la longitud a la centúria següent (com l’aplicació del pèndol i de l’espiral isòcron als rellotges portàtils).

Alguns avenços científics dels segles anteriors no trobarien solucions tècniques fins al segle XVIII. Serà en aquesta centúria quan per fi s’aconsegueixi calcular la longitud. La precisió d’aquesta mesura, així com la de la latitud geogràfica gràcies als nous instruments i mètodes d’observació van permetre, alhora, calcular la longitud dels arcs del meridià, combinar les observacions astronòmiques amb la triangulació i esbrinar les veritables dimensions del planeta. Les matemàtiques de triangulació van tenir aleshores un enorme desenvolupament el que va permetre els avenços de la cartografia topogràfica.

Càlculs geogràfics de l'obra de Kepler.

Serà al segle XVIII quan s’iniciï l’estudi de la cartografia matemàtica gràcies a les investigacions de Johann Heinrich Lambert (1728-1777), que va assentar les bases de la disciplina geodèsica, és a dir, l’estudi i la representació plana de la superfície terrestre. Hi va establir els principis de la representació cartogràfica: no deformar el territori i respectar les dimensions relatives, conservar l’escala de distància i les alineacions i permetre el càlcul de les coordenades.

DOCUMENTS RELACIONATS

Crèdits de les imatges