No podem oblidar-ho: la Biblia Regia s’elabora i imprimeix a la segona meitat del segle XVI, quan la divisió confessional ja s’ha fet definitiva. En aquest moment qualsevol obra de temàtica religiosa és minuciosament escrutada per censors, tant en els estats catòlics com en els protestants. La Biblia Regia, malgrat ser una empresa patrocinada per Felip II, que ostentava el títol de Rei Catòlic i liderava l’esforç militar del catolicisme a tot Europa, tampoc no es salva de les sospites i dels intents de desacreditar-la. 

El problema principal era que, el 1546, el Concili de Trento, reaccionant contra les traduccions de la Bíblia realitzades pels reformadors, com la que Martí Luter havia fet a l’alemany, va decretar que l’única edició de la Bíblia acceptable pels catòlics era la Vulgata. Aquesta era la versió llatina que Sant Jeroni havia escrit al segle IV per ordre del papa, que volia unificar els criteris de redacció dels diferents llibres, ser més fidel als textos originals i traduir-los a un llatí més comprensible per a la majoria dels fidels d’aleshores. 

Als segles XV i XVI, però, l’esforç científic i filològic dels humanistes havia permès adonar-se que la versió de Sant Jeroni tenia moltes incorreccions. Per això Montano, en traduir els originals hebreus i grecs per a la Bíblia Regia, sovint s’allunya de la Vulgata, donant-hi versions pròpies, influïdes per l’opinió d’hebraistes i orientalistes de l’època mal vistos per l’Església o copiades de la Bíblia en llatí traduïda el 1527 per Sante Pagnini (jueu convertit al cristianisme). Montano, com altres intel·lectuals de la seva època, pensava que per entendre millor el sentit original de la Bíblia calia recórrer a textos de la tradició jueva. A més, algunes de les afirmacions del filòleg extremeny als pròlegs dels llibres bíblics i als apèndixs dels darrers volums podien no ser completament catòliques. 

Portada de la traducció de la Bíblia de Sante Pagnini, 1528.

Per això, la Biblia Regia es va convertir de seguida en tema de discussió a les grans Universitats, com Lovaina o París, i a Roma, on, el 1576, la Congregació de cardenals que va revisar-la va emetre un memorial contundent, declarant, fins i tot, que si haguessin pogut examinar-la abans de la impressió i sense tenir en compte el patrocini d’un monarca catòlic com Felip II, l’haurien prohibit sencera.

A Espanya, el 1574, un professor de la Universitat de Salamanca, León de Castro, va denunciar Arias Montano a la Inquisició. Deia que la Biblia Regia anava a canviar la doctrina catòlica, continguda a la Vulgata i avalada per Sant Jeroni i altres sants, per les doctrines dels rabins jueus, que àdhuc haurien manipulat els textos en hebreu per corrompre el cristianisme.  

Els consultors de la Inquisició van examinar la Biblia Regia i, el 1577, van concloure que, tot i que hi havia algunes equivocacions i fragments imprudents des d’un punt de vista catòlic, no eren prou importants com per prohibir la difusió de l’obra ni condemnar-ne l’editor. Pels mateixos anys, Castro també va denunciar el famós poeta fray Luis de León, gran amic de Montano, i altres professors de la seva Universitat per haver traduït textos bíblics de l’hebreu al castellà o sostenir que la Vulgata contenia errors, però també ells van ser exonerats després de passar un temps a la presó. 

El que potser no van arribar a saber mai els inquisidors és que, enmig de l’efervescència religiosa dels Països Baixos a la segona meitat del segle XVI, Arias Montano havia simpatitzat amb el cercle de la Familia Charitatis, un grup cristià heterodox amb molts seguidors entre els intel·lectuals i els homes de negocis d’Anvers, que defensava la tolerància religiosa i la reconciliació entre les confessions, una fe menys ritualista i més espiritual i certes pràctiques místiques.

De fet, diversos membres de la Familia havien col·laborat en les traduccions de la Biblia Regia. O, si els inquisidors ho sabien, la protecció de Felip II va evitar qualsevol condemna. 

En el rerefons de la polèmica hi ha la discrepància teològica entre els que, com Castro, volien mantenir intocat el text de Sant Jeroni per preservar la fe de qualsevol influència jueva o conversa, i els que defensaven, com Montano, en la línia que ja havien formulat Erasme de Rotterdam o Lorenzo Valla a inicis del segle XVI, que per obtenir una fe més depurada calia tornar a les fonts originals del cristianisme i aplicar els avenços filològics a l’estudi dels textos sagrats. També s’hi veu el debat entre els que preferien donar als llibres bíblics una interpretació principalment al·legòrica o simbòlica i els hebraistes, partidaris de traduccions més literals. I, encara més, s’hi pot veure un esforç de la Inquisició i dels sectors contrareformistes més conservadors per coartar l’autonomia de la investigació teològica, que, segons ells, podia portar a l’heretgia. Però també hi són molt presents, massa, l’enveja i les gelosies tan típiques, aleshores com ara, entre el professorat universitari. Al capdavall, León de Castro considerava que ell hauria pogut fet molt millor la feina que el rei havia encomanat a Arias Montano. 

DOCUMENTS RELACIONATS

DOCUMENT 1: EDICIÓ I ÚS DE LA SAGRADA ESCRIPTURA
DOCUMENT 2: CARTA DE FRANCISCO SALINAS
DOCUMENT 3: “L’ODIUM THEOLOGICUM”
Crèdits de les imatges